El futur que no arriba: Per què s’ha frenat el progrés?
El control managerial i la substitució demogràfica ens condemnen a l'estancament.
Vivim immersos en la mitologia del progrés: tendim a pensar que la tecnologia, la ciència i el creixement econòmic avancen de forma inevitable, com una llei natural del món modern. Però què passaria si aquesta premissa fos falsa? I si el progrés real s’hagués aturat fa cinquanta anys?
Aquesta és la tesi incòmoda de Peter Thiel, autodeclarat political venture capitalist dels sectors més conservadors de Silicon Valley. Tot i haver fet fortuna en l’economia digital, Thiel sosté que la modernitat viu una fase de frenada tecnològica profunda, dissimulada per avenços superficials.
El progrés no és inevitable, sinó que emergeix de models socials i econòmics que l’afavoreixen. Amb el trencament del teixit moral, institucional i demogràfic que sostenia el progrés tecnològic europeu, cal decidir si recuperar l’ambició i el risc, o acomodar-nos a la decadència controlada.
En parlem avui a CatalunyaTechBiz, la newsletter líder d’economia i tecnologia en català. Esperem que us interessi. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
De la modernitat accelerada a l’era de l’estancament: el futur que no arriba.
Després de dos segles de progrés espectacular impulsat per capitalisme, estat i lideratge, des dels anys 70 la productivitat i la innovació s’han estancat.Per què s’ha aturat el progrés: el bloqueig managerial. El domini de la nova classe de gestors ha convertit les institucions en màquines inflades, procedimentals i orientades a satisfer objectius polítics contradictoris.
El miratge del creixement basat en una demografia de substitució. La immigració massiva ha maquillat les estadístiques econòmiques amb mà d’obra barata, però ha degradat la productivitat, la cohesió social i els serveis públics.
1. De la modernitat accelerada a l’era de l’estancament: el futur que no arriba
💡 Idees clau
Els darrers dos segles hi ha hagut avenços espectaculars en velocitat, energia, salut i confort gràcies a la combinació de capitalisme, estat i lideratge.
A partir de 1973 la crisi energètica i la caiguda de la productivitat trenca la dinàmica: les promeses d’innovació no s’han complert.
La tecnologia digital avança però no transforma el món físic ni la qualitat de vida: els hype cycles son cada cop més especulatius i menys tangibles.
El progrés del món modern ha estat forjat sobre una premissa senzilla però poderosa: cada generació viuria millor que l’anterior. La història de la humanitat, sobretot a partir de la revolució industrial, es va convertir en una cursa d’avenços visibles i tangibles: més velocitat, més energia, més salut, més confort. Aquesta fe en el progrés semblava inevitable i gairebé automàtica.
«De 1750 a 1970 vam viure 200 anys de canvi accelerat: els vaixells, els trens, els cotxes, els avions, tot anava més de pressa»
Durant dos segles, entre el 1750 i el 1970, la humanitat i notablement els països occidentals van experimentar una acceleració extraordinària. Els vaixells a vela van donar pas als vaixells de vapor; els ferrocarrils van cosir continents més ràpid que els cavalls; andròmines humanes van conquerir els cels i fins i tot la Lluna. Cada nova dècada portava invents que transformaven radicalment la vida quotidiana de la gent, disparant-ne la productivitat. En paraules de Peter Thiel, «des de 1750 fins a 1970 vam viure 200 anys de canvi accelerat: els vaixells, els trens, els cotxes, els avions, tots anaven més de pressa. Això culmina amb el Concorde i la missió Apollo. Però després, tot s’alenteix.»
Aquesta acceleració no era només una percepció dels canvis culturals dramàtics fruit de la urbanització, sinó també una realitat econòmica tangible. Les persones es feien més riques, la productivitat creixia, l’esperança de vida augmentava, i les hores treballades es reduïen. Al seu llibre Le Défi Américain (1967), optimista respecte el futur dels Estats Units durant la Guerra Freda i crític amb el sobiranisme gaullista, Jean-Jacques Servan-Schreiber anticipava que, cap a l’any 2000, «Als Estats Units hom treballarà quatre dies a la setmana, set hores per dia. L’any tindrà 147 dies laborables i 218 dies lliures. Tot això en una sola generació».
El futur d’oci i abundància prometut per la tecnologia es reflectia en la cultura popular: un boom de ciència-ficció —d’Asimov a Blade Runner— que imaginava cotxes voladors, immortalitat i imperis galàctics.
Un element clau d’aquella època d’acceleració va ser un rol cada cop més actiu de l’Estat per estimular el desenvolupament tecnològic i la producció nacional. Això es va concretar tant en una política comercial de tall mercantilista durant el segle XIX, com en la protecció dels mercats nacionals que va ser clau per a l’ascens com a potència industrial d’Alemanya o Corea del Sud. Polítiques com la substitució d’importacions o les inversions estatals massives en projectes d’infraestructura com carreteres, centrals hidroelèctriques i ferrocarrils van ser a la base de les millores de productivitat continuades durant el segle XX a bona part del món.
Així doncs, el capitalisme emergent durant els darrers dos segles s’ha imbricat amb l’administració, exigint-li valentia institucional d’assumir riscos colossals i destinar gran part del producte nacional per assolir fites col·lectives: de vegades, en forma d’expansió imperialista; d’altres, amb projectes de modernització nacionals. Aquesta imbricació creixent de capitalisme i estat va adoptar formes ideològicament oposades, però que coincidien en el rol preeminent de l’enginyeria social estatal:
El socialisme real de tall comunista: nacionalitzant la major part de la producció i dirigint l’economia mitjançant una planificació centralitzada.
L’estat corporatiu de tall feixista: subordinant els interessos particulars a un projecte nacional unitari, integrant empreses i sindicats sota disciplina estatal.
L’estat social-democràtic: capturant el procés democràtic en favor d’interessos clientelars, establint un sistema de redistribució econòmica dirigit per l’estat.
Tot i l’enfrontament en el marc de la guerra freda, tots els models de règim polític que emergeixen de la segona guerra mundial parteixen d’un paper rector de l’estat en l’economia i la societat mai vist abans. La pròpia lògica de la gestió tecnocràtica, que implica l’existència d’una maquinària burocràtica tan gran, preconitza uns nivells d’enginyeria social dramàtics, que ha tingut efectes tant positius com negatius. Són fills de l’enginyeria social managerial els camps de concentració nazis i els gulags comunistes, però també projectes com l’arribada de l’home a la lluna o la decodificació del genoma humà.
En paraules de Thiel, «els grans avenços del segle XX van ser possibles perquè existia un consens polític i social que el risc era moralment justificat i que la tecnologia servia a una fi superior.» En el cas dels Estats Units alguns exemples paradigmàtics d’implicació directa en el desenvolupament tecnològic inclouen:
El projecte Manhattan, amb una despesa que avui equivaldria a 30.000 milions de dòlars, va produir la bomba atòmica en menys de quatre anys.
El pla Marshall per recuperar les economies dels aliats europeus entre 1948 i 1952, amb un cost que avui equivaldria a 150.000 milions de dòlars.
El projecte Apol·lo va arribar a la Lluna el 1969 gràcies a una coordinació massiva d’indústria, ciència i estat, costant l’equivalent a 320.000 milions de dòlars.
L’audàcia institucional que va fer possibles projectes de tal magnitud no només reflectia una confiança ferma en les possibilitats de la ciència i la tècnica, sinó també una comprensió que el progrés exigia lideratge, decisió i la disposició a trencar amb interessos establerts. Avui, aquesta mena de projectes semblen impensables, no per manca de recursos, sinó per la incapacitat de les institucions d’actuar amb decisió.
Cap a 1973, alguna cosa es va trencar. La crisi del petroli, la inflació, la fi del sistema de Bretton Woods i la desacceleració de la productivitat van assenyalar l’inici d’una nova era. Des de principis dels anys 70, diversos indicadors mostren que la màquina del progrés s’ha espatllat. El salari mitjà real als EUA està pràcticament estancat des del 1973. Les rendibilitats de la recerca científica cauen. Les grans promeses —energia nuclear barata, curació del càncer, ciutats voladores— no s’han complert. Per Thiel, «les dades econòmiques rebutgen l’optimisme de l’establishment científic: des de 1973, els ingressos mitjans han crescut amb una lentitud glacial, molt més lenta que en les quatre dècades anteriors.» El món de 2025 és molt més semblant al de 1975 del què el món de 1975 ho era al de 1925.
Des de 1971, amb la fi de la convertibilitat del dòlar decretada per Nixon, el sistema global s’ha basat en monedes fiduciàries i tipus de canvi flotants. Això inauguraria una era de financiarització econòmica global, marcada per la desregulació dels mercats, la liberalització dels fluxos de capital i l'expansió d’instruments financers complexos. El dòlar s’ha mantingut com a moneda hegemònica no per la seva relació amb l'or, sinó per la confiança en la solidesa dels mercats nord-americans.
Aquest model es consolidà amb l’expansió del sistema financer i comercial liderat pels EUA després de la Guerra Freda. L’entrada en vigor de l’OMC el 1995, i especialment l’adhesió de la Xina el 2001, van marcar l’apogeu d’una globalització liberal sostinguda per l’hegemonia del dòlar i la fragmentació de les cadenes de valor globals, estimulant un creixement sense precedents d’economies com la xinesa—per alguns, en detriment de les manufactures locals a Europa o als Estats Units.
Branko Milanovic considera que la reducció de les desigualtats globals ha anat acompanyada d’un augment de les desigualtats nacionals i de la insatisfacció política a Occident. Per a la majoria de ciutadans, la competència no és amb els més pobres del planeta, sinó amb els seus propis veïns; i si el progrés no arriba, la desigualtat interna esdevé intolerable.
L’estancament relatiu de les economies avançades no és només visible en els salaris o el creixement del PIB, sinó també en la mateixa capacitat de generar coneixement nou d’avantguarda. Are Ideas Getting Harder to Find? (2020), es preguntava l’economista Nicholas Bloom: «El creixement del coneixement ha estat sostingut, però els esforços de recerca s’han multiplicat. En diversos sectors, cal multiplicar per vint el nombre de científics per mantenir el mateix ritme de progrés.» Cada idea nova és més cara i més difícil d’aconseguir que l’anterior.
«El món dels bits avança, però no canvia el món físic: en molts casos no ens fa viure millor, sinó que ens distreu.»
Tot i això, hi ha un sector que sembla haver-se salvat d’aquesta desacceleració: les tecnologies de la informació. Des dels anys 80, els ordinadors, internet i les aplicacions digitals han viscut un avenç ràpid i espectacular. Però, fins a quin punt això s’ha traduït en un progrés material per a la majoria? Quin ha estat l’impacte real en la productivitat? Aquí és on la paradoxa es fa més clara. El món dels bits avança, però no canvia el món físic: en molts casos no ens fa viure millor, sinó que ens distreu. Els avenços de l’era digital com les xarxes socials han democratitzat l’entreteniment, però també han generat més control i polarització social, sense haver resolt els grans reptes de l’energia, la salut o la mobilitat.
Un bon exemple d’aquest miratge és la trajectòria de Mark Zuckerberg. Després d’invertir 45.000M$ en el fracàs del metavers, ara ha llançat una nova croada per dominar la IA, esperant gastar 65.000M$ de dòlars en infraestructura i prometent una «superintel·ligència». Però el fet que Zuck decideixi gastar milers de milions en una nova joguina digital pot no ser un avís del seu èxit imminent, sinó una senyal que la moda en qüestió està arribant al cim de les expectatives generades: la magnitud de les sumes d’inversió revela que arriba tard a la festa.
Aquest patró d’entusiasme, bombolla i decepció és recurrent en les indústries digitals, però cada cop més també en altres sectors que operen al món físic. Els cicles especulatius cada cop fan més difícil destriar el gra de la palla: les promeses de futur i retorns de la inversió davant les bombolles d’arrel merament financera. Thiel mateix ho assenyalava fa més d’una dècada a The End of the Future que l’economia dels bits no ha aconseguit transformar els nivells de vida fora d’uns pocs nínxols: en alguns casos, fins i tot ha generat més especulació que millores reals en el benestar.
En aquest context, la percepció d’un progrés continu és cada cop més difícil de sostenir. La gran promesa del progrés —que cada generació visqui millor gràcies a avenços tangibles— sembla trencada. No vivim necessàriament millor que fa unes dècades; tenim més gadgets, però no més llibertat d’acció; i la productivitat del nostre treball es manté estancada. Després de dos segles de progrés accelerat, tot s’ha alentit.
El repte, doncs, és reconèixer que aquest estancament no és un accident passatger ni una simple pausa en l’espiral ascendent de la història, sinó un fenomen estructural. La qüestió no és només com tornar a accelerar, sinó si tenim la voluntat i la capacitat institucional necessària per fer-ho.
2. Per què s’ha aturat el progrés: el bloqueig managerial
💡 Idees clau
James Burnham identifica l’ascens d’una nova classe de gestors que prioritza consolidar el seu poder dins de les organitzcions per sobre d’innovar.
El managerialisme transforma institucions en estructures inflades, orientades a satisfer objectius polítics, degradant la meritocràcia i ofegant la creativitat.
La cultura procedimental i la por al risc converteixen les institucions en sistemes rígids i paralitzats, incapaços de liderar un nou cicle de progrés.
Què explica que, malgrat el creixement aparent, les societats avançades es mostrin incapaces de generar una nova onada d’innovació comparable a la dels segles XIX i XX? Dues explicacions complementàries ens responen la qüestió:
L’emergència del managerialisme com a model de gestió.
Les transformacions demogràfiques dels països occidentals.
Un dels primers a identificar els canvis profunds que operaven en l’economia política contemporània fou James Burnham, ja el 1941. Burnham sostenia que la Segona Guerra Mundial, més que un conflicte inter-imperialista, representava una revolució social del sistema capitalista a una societat managerial, marcada per tres factors:
El declivi del capitalisme, amb productivitat estancada, sobreendeutament i una burgesia ideològicament exhausta.
El fracàs del socialisme marxista, sense cap perspectiva d’una revolució proletària internacionalista per fer emergir una societat sense classes.
L’ascens d’una nova classe de gestors—administradors, enginyers, buròcrates, oficials i managers en control de la producció, l’aparell estatal i les polítiques.
Per Burnham, això suposava un trencament radical amb el capitalisme burgès, que es caracteritzava per un rol prominent de l’estat en l’economia i la societat, una pèrdua d’influència dels capitalistes en favor de l’estat o corporacions professionals, i un declivi de la individualitat i la democràcia en favor de models de governança tecnocràtica. Burnham assenyalava que la prioritat dels nous gestors, a diferència dels capitalistes privats, no és optimitzar la producció, sinó maximitzar el seu poder dins de les organitzacions. La producció esdevé un mitjà per mantenir la seva posició.
En lloc de visionaris disposats a arriscar, el sistema managerial ha produït tècnics de mitjans: persones capaces de gestionar processos, optimitzar marges i complir indicadors, però sense cap visió, coratge ni sentiment de propietat per perseguir finalitats ambicioses. Aquesta mentalitat procedimental s’ha anat consolidant fins a transformar completament el sentit de la cultura institucional.
El recentment traspassat filòsof escocès Alasdair MacIntyre argumenta que aquest managerialisme destrueix la dimensió moral i significativa de l’acció: les decisions ja no es prenen per perseguir un bé comú, sinó per satisfer criteris formals mesurables, encara que siguin irrellevants. El treball perd sentit, els professionals se senten alienats i la creativitat s’ofega sota protocols i procediments.
L’obsessió per evitar errors i litigis impedeix també que les institucions actuïn com a estructures flexibles i resilients capaces de gestionar riscos i innovar, condemnant-les a l’estancament. Alasdair reivindica un lideratge carismàtic, emotiu i transformador; en oposició a les formes Weberianes i burocràtiques de lideratge managerial.
«El control managerial coopta organitzacions per inflar-les i imprimir-hi les seves pròpies finalitats espúries»
Aquesta tendència del control managerial de cooptar organitzacions per inflar-les i imprimir-hi les seves pròpies finalitats espúries és avui prevalent tant al sector públic com al privat. Això ha generat no només una desconnexió entre mitjans i fins de les organitzacions, sinó també una obsessió patològica per satisfer objectius polítics contradictoris de forma simultània.
L’Everythingism, la doctrina que sosté que totes les organitzacions han de desenvolupar objectius transversals (p.ex. en matèria de genère), ha esdevingut una llosa permanent sobre la capacitat estatal, inflant burocràcia i procediments sense millorar l’efectivitat de l’acció governamental. Si cada decisió pública pretén promoure igualtat, sostenibilitat, innovació, cohesió social i ocupació a la vegada, se’n dilueix l’eficàcia i bloca la innovació real. Aquesta cultura institucional, combinada amb la substitució progressiva de la meritocràcia per criteris ideològics ha degradat la competència fins al punt de posar en risc les pròpies funcions bàsiques dels sistemes complexos, com l’energia, la salut o la logística.
Per accelerar de nou cal, en primer lloc, un marc econòmic més obert i competitiu, que trenqui la rigidesa institucional i els privilegis heretats. Això vol dir una desregulació intel·ligent, eliminant les barreres que protegeixen oligopolis i burocràcies, i permetent que nous actors i idees entrin a desafiar els antics. La llibertat econòmica no és només una qüestió de baixos impostos, sinó d’una arquitectura jurídica que estimuli la iniciativa privada, atregui talent i capital i estableixi una competència real, desfent monopolis perquè la innovació i la productivitat floreixin allà on hi hagi capacitat.
En segon lloc, l’acceleració no és possible sense afrontar el repte energètic. La dependència d’unes renovables mal dissenyades i d’una xarxa sense inèrcia —com ha exposat l’apagada espanyola— demostra que cap societat pot prosperar si no assegura una base energètica robusta i barata. Això implica apostar per energia nuclear avançada, millorar les infraestructures de xarxa i d’emmagatzematge, i aprofitar els avantatges dels combustibles fòssils i les noves tecnologies quan sigui necessari. L’ambició també passa per disciplines de frontera com la biotecnologia, l’exploració espacial o les noves materials: sectors on el risc és alt però el retorn pot ser transformador, i que requereixen institucions capaces de prioritzar i donar suport a la recerca més arriscada.
També caldrà afrontar polítiques demogràfiques serioses: incentivar la natalitat autòctona, promoure la remigració quan calgui i evitar convertir la immigració en una crossa permanent per tapar les ineficiències del sistema. Sense persones ambicióses, ben formades i compromeses, cap desregulació ni cap energia barata podran salvar-nos de la decadència. La decadència no és inevitable, però tampoc ho és el progrés.
Les societats occidentals es troben davant un encreuament on les tendències actuals —estancament productiu, dependència demogràfica, institucionalització del rent-seeking i cultura managerial— poden derivar en una estabilitat gris, cada cop més propera a una fragilitat d’aroma tercermundista. O bé poden revertir-se per iniciar un nou cicle d’acceleració, lideratge i innovació.
Si volem evitar un futur d’estancament cal recuperar el coratge institucional d’assumir prioritats clares, premiar el mèrit i apostar per la innovació ambiciosa.
3. El miratge del creixement basat en una demografia de substitució
💡 Idees clau
La immigració ha maquillat el creixement econòmic amb mà d’obra barata, però han degradat la productivitat, la cohesió social i els serveis públics.
Els sistemes de benestar es veuen tensionats per una població clientelar sostinguda per impostos sobre els autòctons.
Aquesta estratègia demogràfica ha contribuït a la polarització política, l’erosió institucional i el ressentiment social, ofegant la capacitat d’innovació.
Incorporar més mà d’obra —dones a sectors de baix valor afegit, immigrants a serveis i cures— ha maquillat estadístiques de creixement sense millorar el benestar ni la competitivitat. Les societats europees i nord-americanes han confiat en la demografia per mantenir els números macroeconòmics en aparent creixement.
El col·lapse demogràfic, fruit de la caiguda cada cop més abismal de la taxa de fertilitat, ha estat encimbellat com a excusa per imposar una immigració de reemplaçament de poblacions poc productives del tercer món.
Més enllà dels arguments humanitaris, amb immigrants acollint-se a l’estatut de refugiat per obtenir beneficis, la raó principal que ha estimulat els governs occidentals a obrir la porta a l’arribada massiva i indiscriminada d’immigrants de països del sud global, atrets per un entorn econòmic més favorable gràcies als sistemes de protecció social pagats pels autòctons, ha estat dissoldre la població autòctona i reforçar el seu poder managerial.
Segons el catecisme econòmic de les darreres dècades, la biomassa importada d’arreu podria substituir la falta de treballadors de països europeus amb una població cada cop més envellida. Això seria fonamental per sostenir el creixement econòmic, però, sobretot, per garantir la sostenibilitat dels sistemes socials de les economies més avançades econòmicament però de fertilitat més baixa. “Ens pagaran les pensions”.
Aquesta hipòtesi s’ha demostrat completa i desastrosament errònia. En lloc de fer créixer la productivitat, la incorporació de més treballadors s’ha concentrat en sectors de baix valor afegit. Tot i trobar-se en un entorn més productiu i desenvolupat, la productivitat dels treballadors amb origen al tercer món no convergeix amb la dels autòctons. Les elits managerials s’havien possiblement cregut la seva pròpia mentida que la biodiversitat humana es podia reduir a diferències en la cultura o l’educació. Però els humans no som autòmates intercanviables, sinó que descendim de llinatges separats per milers d’anys d’evolució. El dogma igualitarista ha impedit copsar fins que ja ha estat massa tard la magnitud del canvi demogràfic.
Les poblacions importades del tercer món no només no aconsegueixen igualar la productivitat dels autòctons, sinó que fan un ús parasitari dels sistemes de benestar social, que depenen fiscalment dels ingressos aportats principalment pels autòctons. Els requisits per accedir als sistemes de protecció social discriminen sistemàticament els autòctons, a qui se’ls pressuposa suport familiar, mentre manté una casta clientelar d’immigrants paràsits amb la finalitat d’engruixir les xarxes d’influència de serveis socials. En casos recents com el de la DGAIA s’ha fet evident el caràcter de saqueig de les arques públiques que ha agafat l’administració autonòmica catalana.
«La immigració està aguditzant la fallida dels sistemes de protecció social»
No surten els números: la immigració ha servit per engreixar menjadores públiques i para-públiques, però no només no ha evitat la fallida dels sistemes de protecció social, sinó que l’està aguditzant, absorvint la major part dels recursos malgrat representar una part petita dels ingressos fiscals. El resultat és l’endeutament cada cop major dels estats i un augment depredador de la pressió fiscal que recau principalment a sobre dels autòctons via impostos al treball però també sobretot a través d’impostos que penalitzen l’arrelament i castiguen la capitalització com l’Impost de Successions.
Cada cop són més les veus, a dreta i esquerra, que apunten les mancances del model de desenvolupament català. El creixement a Catalunya els darrers anys s’ha produït per l’augment d’assalariats, no per l’augment de la productivitat, que es manté estancada. La dependència creixent del sector serveis vinculat amb l’hosteleria i el turisme o d’indústries com l’alimentària és avui l’objectiu de la ira dels sectors de l’esquerra catalana que encara no estan en mort cerebral.
Les tesis d’opinadors com Miquel Puig, economista de capçalera d’ERC, guanyen popularitat: Puig considera que el model de desenvolupament de baix valor afegit ha afavorit un impacte migratori desmesurat. Això assenyala que la direcció del vent comença a canviar. D’altres, com Bernat Mallén de la revista Esperit, emfatitzen la necessitat d’intervenció estatal per controlar sectors econòmics que no aporten un benefici net pel país, a través de pujades d’impostos, taxes i regulacions.
No obstant això, les esquerres del país segueixen evitant a tota costa assenyalar els dilemes demogràfics que enfronta Catalunya. Prefereixen transmutar el ressentiment per la pèrdua del nostre estil de vida en un odi genèric cap al turisme o els empresaris: també la plaga migratòria seria responsabilitat de l’excés de lucre de la burgesia nostrada. En la seva visió els immigrants només són aquí per treballar a les feines que generen aquests sectors: els empresaris (qui, si no?) en serien en última instància els responsables.
Però potser la lògica és la contrària: el tipus de capital humà que importem afavoreix la proliferació de models de negoci de baix valor afegit, creant una casta de treballadors estrangers mal pagats, que són també en molts casos els usuaris principals d’aquesta mena de negocis. Si en comptes de pakistanesos sense graduat escolar portéssim enginyers noruecs, no treballarien com a repartidors de Glovo.
«La impugnació populista d’Aliança Catalana ha provocat una modulació del discurs dels partits que defensen el remplaçament demogràfic»
Aquestes polèmiques estan arrossegant tot el tauler polític del país cap a posicions més escèptiques amb la immigració: són llunyans els dies en què polítics afirmaven entusiastes els grans beneficis econòmics que obtindríem d’importar analfabets de l’Àfrica o de Sud-Amèrica. El canvi de to en matèria migratòria provocat per la irrupció d’Aliança Catalana interpel·la les bases de tots els espais polítics del país: una impugnació populista que ha trobat resposta en una modulació del discurs dels partits que fins ara havien defensat obertament el remplaçament demogràfic dels catalans.
Fixar-nos en el cas del Canadà encara és més il·lustratiu. El 2015 el primer ministre Trudeau va declarar el Canadà com a “primer país postnacional” i va obrir les portes a la immigració massiva, notablement del subcontinent indi. Avui el 23% de la població canadenca és d’origen estranger, però les projeccions són que el 2040 el 50% de la població serà immigrant o descendent d’immigrants.
Tot i rebre una de les onades migratòries més importants del món desenvolupat, la seva productivitat continua estancada i es manté entre les més baixes dels països comparables. El Banc del Canadà admet sense embuts que la productivitat del Canadà ha estat entre les pitjors dels països comparables durant molts anys, coincidint amb les onades d’immigració massiva que han tensionat el contracte social canadenc. En definitiva, l’aposta per la quantitat (més gent) en lloc de la qualitat (més innovació) no només no ha resolt el problema, sinó que ha creat pressions sobre la cohesió social, la vivenda i les infraestructures públiques, que alimenten la desconfiança i la polarització.
Aquest equilibri fràgil té conseqüències polítiques inevitables. Quan el progrés real s’atura, la política esdevé un joc de suma zero: el creixement no pot satisfer tothom, i cada victòria d’un grup implica la pèrdua d’un altre. El ressentiment creix, la confiança en les institucions cau i els populismes prosperen.
En definitiva, una societat governada per directius sense ambició i sostinguda per una demografia de substitució no pot aspirar a un futur millor. Cal desfer el règim managerial woke, desideologitzar l’ensenyament i retornar-li el valor meritocràtic, netejant-lo de comissaris ideològics i de pedagogies que degraden l’exigència. Això vol dir recuperar la cultura del mèrit, amb una educació tècnica i científica rigorosa, formació contínua i una clara recompensa a l’excel·lència.
No hi ha civilització sense ambició. I no hi ha progrés sense risc. Les condicions —materials, humanes i històriques— encara hi són. El que cal és voluntat: voluntat de liderar, d’assumir prioritats clares, de castigar la mediocritat i de recompensar el mèrit. La pregunta no és si podem tornar a accelerar, sinó si volem tornar a fer-ho.
Recull de premsa
The Productivity–Pay Gap – Economic Policy Institute (sense data explícita)
Desajust creixent entre la productivitat i els salaris reals, que mostra l’estancament en la redistribució del creixement econòmic.A Possible Declining Trend for Worldwide Innovation – Technological Forecasting & Social Change (2005)
L’article de Huebner defensa que la innovació per càpita segueix una tendència descendent des de principis del segle XX.Why the Global 1% and the Asian Middle Class Have Gained the Most from Globalization – Harvard Business Review (maig 2016)
La globalització ha beneficiat sobretot les elits occidentals i les classes mitjanes asiàtiques, a costa de les classes mitjanes occidentals.Informe Económico-Financiero nº 36 – ESADE (març 2025)
L’economia espanyola creix gràcies a la demanda agregada i la immigració, però sense millores en productivitat ni benestar relatiu.Are Ideas Getting Harder to Find? – American Economic Review (2020)
L’esforç científic necessari per obtenir avenços tecnològics significatius es multiplica, indicant rendiments decreixents de la recerca.The AI Industry May Already Be Cooked – Futurism (sense data explícita)
Crítica a la bombolla de la IA: grans inversions i expectatives desmesurades no s’han traduït encara en millores tangibles.The End of the Future – National Review (octubre 2011)
Peter Thiel lamenta el final de l’època d’audàcia tecnològica i critica la societat actual per la seva falta d’ambició.Gartner hype cycle – Wikipedia (consulta 2025)
Model per descriure la trajectòria típica de les tecnologies: expectatives inflades, desil·lusió i maduresa.Managerialism and Corporate Social Responsibility – Journal of Business Ethics (2016)
Anàlisi de com el managerialisme perverteix la responsabilitat social corporativa, inflant objectius burocràtics sense eficàcia real.In Memoriam: Alasdair MacIntyre – University of Notre Dame Press (juny 2025)
Recordatori de la trajectòria d’Alasdair MacIntyre, crític del liberalisme i defensor d’una ètica arrelada en la comunitat i tradició.What Happened to the Democrats? – New York Times (abril 2023)
Reflexió sobre la fragmentació ideològica del Partit Demòcrata i la pèrdua d’una visió clara de progrés.How Does Energy Impact Economic Growth? – Energy for Growth Hub (sense data explícita)
Repàs de l’evidència sobre la relació entre energia abundant i creixement econòmic sostingut.La trampa del creixement extensiu – Regió7 (juny 2025)
Crítica al model català basat en creixement extensiu i mà d’obra barata, que sacrifica productivitat i cohesió social.La reconversió turística – Esperit (sense data explícita)
Article sobre la necessitat de redefinir el model turístic català per evitar una economia de baix valor afegit.Projeccions de població d’IDESCAT – Generalitat de Catalunya (març 2025)
Projeccions demogràfiques que apunten a un fort creixement de la població sostingut per immigració durant les pròximes dècades.Canada’s Productivity Performance over the Past 20 Years – Business Council of British Columbia (sense data explícita)
Anàlisi del baix rendiment productiu canadenc malgrat la immigració massiva, amb tensió sobre el contracte social.