Europa assetjada: entre la substitució demogràfica, l'islamisme i el risc de guerra civil
La immigració de reemplaçament, la radicalització ideològica i la traïció de les elits arrosseguen el vell continent cap a un conflicte intern latent.
Vivim temps postmoderns. La solidesa dels referents clàssics, tant d’arrel cristiana com el racionalisme il·lustrat, han deixat pas a una època líquida, on la veritat objectiva és substituïda per un relativisme funcional a les elits.
La realitat sovint ja no es un objecte a descobrir, sinó un relat a construir. Això implica, de vegades, forçar l’encaix de noves descobertes en narratives preestablertes.
Fa poc parlàvem de com la seqüenciació de l’ADN ha obert una finestra a la història profunda de la humanitat. Això ha implicat un xoc de perspectives entre la cruesa de les dades i els relats prefabricats sobre els canvis demogràfics i la biodiversitat humana.
Avui parlem de com una narrativa històrica per minoritzar les poblacions autòctones d’Europa ha avalat un programa de reemplaçament demogràfic que tindrà efectes nefastos pel futur dels catalans. Esperem que us interessi. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
De la seqüenciació a la manipulació: el relat polític de la genòmica. l’evolució humana multiregional posa en dubte la teoria d’un origen africà únic i recent i mostra una continuïtat genètica europea que xoca amb els relats igualitaristes.
El mite del mestissatge mediterrani: desmentit pel llegat genètic dels valencians. Tot i l’intent d’idealitzar l’etapa islàmica i justificar la immigració actual, la presència nord-africana als Països Catalans fou puntual i revertida.
El cost del remplaçament: Europa avança sonàmbula cap al conflicte civil islamista. La immigració massiva incentivada per l’Estat ha generat dèficits fiscals i fractura social, mentre l’islamisme polític s’infiltra a les institucions.
1. De la seqüenciació a la manipulació: el relat polític de la genòmica
💡 Idees clau
La genòmica moderna ha desmentit el relat simplista d’un origen únic africà i recent de la humanitat, revelant una evolució multiregional i entrellaçada.
S’ha imposat un relat afrocèntric que oculta les diferències genètiques i culturals i justifica la substitució demogràfica com un fet inevitable.
Les dades genètiques mostren una continuïtat europea basada en tres llinatges principals, sense connexió amb poblacions africanes recents.
Fa pocs anys hauria semblat ciència-ficció extreure l’ADN d’un esquelet mil·lenari i reconstruir-ne els orígens genètics amb una precisió extraordinària. Però avui és un procediment rutinari. En una època marcada pel relativisme i la manipulació ideològica, la genòmica s’ha convertit en una font incòmoda de veritats objectives respecte l’origen de diferents grups i la natura mateixa de la humanitat.
Vam parlar recentment de com la seqüenciació de l’ADN de mostres antigues dels darrers 100.000 anys ha aportat un nou corpus d’informació. Comparant l’ADN d’aquestes poblacions antigues hem pogut escatir els origens genètics dels diferents grups que conformen avui la humanitat, constatant en alguns casos diferències desenvolupades durant el darrer milió d’anys.
Durant dècades el model Out of Africa ha dominat la paleoantropologia i la divulgació científica. Aquest relat sosté que l’Homo sapiens va sorgir a l’Àfrica fa uns 300.000 anys i que va substituir les altres espècies humanes arcaïques migrant des de l’Àfrica fa cosa de 60.000 anys. Aquesta teoria lineal s’ha emprat com a fonament moral per a una visió universalista, basada en l’origen únic i recent de la humanitat per minimitzar les diferències entre grups i imposar un igualitarisme moral radical.
Però la genòmica ha revelat una realitat molt més pluricèntrica i entrellaçada: tots els humans moderns fora de l’Àfrica conserven encara un 1%-4% d’ADN neandertal. A més, les poblacions d’Àsia i Oceania conserven material genètic denisovà. En els africans moderns hi ha una introgressió de fins a l’11% de llinatges sense identificar — “poblacions fantasma”— que no han deixat rastre fòssil però sí empremta genètica.
La història de l’evolució humana no és un arbre recte, desarticulant el mite del Out of Africa, sinó una xarxa d’hibridacions, divergències regionals i retrobarreges entre espècies i subespècies humanes. Tot plegat consolida un model multiregional de l’evolució humana, on les diferències genètiques i fenotípiques profundes entre poblacions són resultat de processos evolutius paral·lels i prolongats en el temps.
Ara bé, aquesta realitat científica emergent xoca frontalment amb una narrativa política simple i moralitzadora que ha dominat les darreres dècades i que ha estat mobilitzada per intentar legitimar la substitució demogràfica de les poblacions europees autòctones amb un doble relat: d’una banda, afirmant que els europeus són genèticament propers (si no descendents) als africans; de l’altra, presentant la immigració massiva com una simple repetició d’un procés històric natural de barreja.
«L’antiracisme no actua com a ciència, sinó com a dogma moral que descarta com una amenaça intolerable qualsevol dada que el refuti.»
Aquests relats no només distorsionen la història, sinó que pretenen legitimar la liquidació genètica i cultural dels pobles autòctons europeus. En nom de l’antiracisme institucional, s’ha censurat la recerca sobre diferències cognitives entre grups humans, tot i que els estudis sobre IQ i heretabilitat constatin profiundes diferències entre grups al llarg de les generacions. L’antiracisme no actua com a ciència, sinó com a dogma moral que descarta com una amenaça intolerable qualsevol dada que el refuti.
Les dades paleogenòmiques mostren que els catalans actuals —com la resta d’europeus— deriven de les aportacions de tres grans llinatges en els darrers 10.000 anys:
Caçadors-recol·lectors paleoeuropeus (10% de la base genètica catalana)
Agricultors neolítics d’Anatòlia i el Llevant (60% de la base genètica catalana)
Pastoralistes indoeuropeus de l’estepa (30% de la base genètica catalana)
Cap d’aquestes poblacions ancestrals té connexió amb les poblacions subsaharianes o nord-africanes recents. No obstant això, un gran èmfasi de la divulgació acadèmica ha estat recalcar els suposats vincles amb les poblacions modernes de l’Àfrica o d’Orient Mitjà, cercant legitimar històrica i científicament la seva presència a Europa.
Així doncs, més enllà del mite Out of Africa, sèries de televisió i campanyes mediàtiques han pretès fer creure que pobladors recents de Suècia, el Regne Unit i altres països europeus havien estat africans i/o negres, amb l’objectiu de normalitzar el mestissatge contemporani i censurar qualsevol qüestionament sobre el canvi demogràfic actual.
«El gran remplaçament ha passat en poc temps de teoria conspiranoica d’internet a ser el dia a dia de cada cop més europeus.»
Les sèries històriques de Netflix situant africans a l’edat antiga o mitjana europea és només l’exemple més extrem d’una campanya revisionista per imposar un relat antropològic fals que deslegitima la continuïtat cultural i biològica dels pobles europeus i projecta cap al passat la seva desaparició volguda en l’esdevenir. Un gran remplaçament que en molt poc temps ha passat de ser una teoria conspiranoica d’internet al dia a dia de cada cop més europeus.
2. El mite del mestissatge mediterrani: desmentit pel llegat genètic dels valencians
💡 Idees clau
Un estudi genètic sobre la població valenciana medieval mostra la prevalència dels llinatges europeus, amb escassa presència nord-africana.
L’aportació genètica magribina es limita a casos concrets —com esclaus moriscos— que no van alterar la composició majoritària.
Tot i les dades, els autors reinterpreten amb biaix polític l’ocupació islàmica com un ideal multicultural truncat per les expulsions massives de moriscos.
Fa pocs mesos, Current Biology publicava un nou estudi genètic de gran abast: la seqüenciació de diversos genomes antics obtinguts de restes humanes del País Valencià entre l’època romana i el segle XVII. L’objectiu era rastrejar l’evolució demogràfica al llarg d’un miler d’anys de vicissituds polítiques.
Les mostres analitzades revelen una forta continuïtat amb la població autòctona anterior a l’ocupació islàmica. Les dades analitzen mostres de 12 individus enterrats a cementiris valencians, i revelen perfils genètics plenament europeus, amb un predomini dels tres mateixos llinatges ancestrals identificats a tot el continent (paleoeuropeu, neolític anatòlic i indoeuropeu estèpic).
Després de la conquesta islàmica alguns individus mostren certa hibridació amb components nord-africans, especialment a les etapes àrabs i almohades. Però aquestes aportacions són puntuals i localitzades. El cas més destacat és el de GOG59, un individu del segle XVI amb un perfil clarament berber, enterrat en un cementiri cristià però amb les mans engrillonades: possiblement un esclau o un presoner, fet que evidencia l’aïllament reproductiu de la població morisca respecte als cristians vells. La tesi és contundent: la presència nord-africana va ser marginal, segregada i demogràficament reversible.
Tanmateix, els autors opten per una lectura forçada. En comptes de descriure neutralment les dades, s’entesten a parlar d’un “pont genètic nord-africà” trencat per la “deportació morisca”, com si la restauració de la situació poblacional anterior a la conquesta islàmica fos una violació traumàtica d’una suposada harmonia multicultural. L’estudi no es limita a fer ciència: es projecta sobre el present amb una agenda clara. L’impacte demogràfic de la colonització musulmana es presenta com un model idealitzat, trencat per una maldat repressiva que, implícitament, caldria revertir avui mitjançant la reobertura simbòlica d’aquell “pont” amb la immigració actual.
Aquesta operació intel·lectual es fonamenta en una barreja subtil però malintencionada: es confonen aportacions genètiques pròximes —com les d’origen al mediterrani central i oriental o les visigòtiques, integrades des de fa mil·lennis al substrat europeu— amb aportacions nord-africanes recents. Els propis autors, de fer reconeixen que la clusterització genètica en components principals (PCA) mostra una distinció clara entre les poblacions europees i les del Magrib. El contacte és marginal, no estructural.
Els fets parlen sols: la gran majoria de les mostres genètiques medievals de València no mostren cap rastre significatiu d’origen subsaharià ni magribí. Quan n’hi ha, es limita a individus puntuals, clarament contextualitzables dins d’episodis concrets —com l’esclavatge o l’aïllament dels moriscos. Després de l’expulsió d’aquests últims al segle XVII, la composició genètica local torna als patrons anteriors, com si l’etapa islàmica hagués estat només una interrupció transicional. I això no és cap sorpresa: els valencians actuals són els descendents directes dels repobladors cristians vinguts de Catalunya i Aragó, com assenyalen estudis com el publicat a Nature.
«Els valencians actuals són descendents directes dels repobladors cristians de Catalunya i l’Aragó»
Aquestes dades demostren, en contra de la narrativa dominant, que la presència nord-africana a la península va ser minoritària, temporal i demogràficament reversible. Lluny de confirmar cap procés de mestissatge irreversible, el registre genètic evidencia una continuïtat clara amb les poblacions europees prèvies a l’ocupació islàmica. El suposat caràcter “mestís” i “obert” del Mediterrani europeu és, en realitat, un constructe ideològic recent, no una descripció rigorosa del passat.
La genòmica revela que la penetració extraeuropea fou limitada i, quan es produí, sovint quedà restringida a poblacions segregades respecte als nadius cristians. Quan les condicions històriques ho van permetre, aquestes poblacions van desaparèixer o van ser absorbides sense deixar una empremta genètica rellevant. El que es va restablir amb la reconquesta i repoblació fou, senzillament, l’ordre demogràfic previ a la conquesta islàmica.
El teixit demogràfic europeu no és una taula rasa a disposició del poder polític, sinó una realitat històrica, biològica i cultural amb arrels profundes. En el cas de la península ibèrica i dels Països Catalans una particularitat ha estat l’èmfasi en l’impacte genètic de la presència islàmica medieval, en una narrativa apologètica de l’Al-Andalus en tres aspectes:
L’apologia de la dominació musulmana de la península, considerant els règims islàmics com a més civilitzats que les poblacions cristianes.
La denúncia d’un suposat ‘genocidi’ anacrònic d’aquestes poblacions o de les expulsions de les poblacions sefardites i morisques.
El sobredimensionament de l’impacte genètic, econòmic i cultural de l’ocupació islàmica de la península ibèrica.
Tanmateix, la realitat genètica i històrica és tossuda. Els catalans i valencians d’avui comparteixen una herència mil·lenària amb la resta de pobles europeus, fruit d’un procés de síntesi poblacional que arrenca fa més de 6.000 anys. El nostre perfil genètic no té res a veure amb el dels pobles del Magreb. I, malgrat això, se’ns continua exigint que “descolonitzem” la nostra memòria històrica per ajustar-la a una visió antieuropea i anticientífica disfressada d’antiracisme.
En nom de suposats “drets històrics” o “deutes morals”, s’imposen polítiques de reparació que es concreten en l’espoli fiscal de les poblacions autòctones, la degradació urbana i el col·lapse institucional. Aquest revisionisme no és innocent. El fals relat del mestissatge històric serveix avui per justificar la immigració massiva i la substitució cultural dels pobles europeus.
3. El cost del remplaçament: Europa avança sonàmbula cap al conflicte civil islamista
💡 Idees clau
La immigració massiva no és un fenomen espontani, sinó una política deliberada afavorida per lleis d’acollida i reunificació.
L’impacte econòmic de la immigració és molt negatiu, generant dèficits fiscals sostinguts que empitjoren els serveis públics i castiguen els autòctons.
L’islamisme polític s’està institucionalitzant, amb infiltració a escoles, ajuntaments i carrers, sovint amb la complicitat tàcita de partits d’esquerra.
L’emergència d’una nova població majoritàriament al·lòctona, sovint antagonista respecte les normes, els valors i fins i tot les formes de vida dels pobles europeus, no és pas un procés espontani o natural. Ha estat una estratègia política subvencionada institucionalment, sostinguda per transferències fiscals massives i per la complicitat d’un sistema polític que ha fet del multiculturalisme una religió d’Estat.
La immigració massiva no només altera l’equilibri cultural i demogràfic: genera un desequilibri fiscal estructural, erosiona la cohesió social i legitima projectes ideològics hostils al marc civilitzat europeu. A més, el fet que el remplaçament massiu de les poblacions autòctones seria un desastre era perfectament previsible i només el dogma igualitarista radical, que projecta en els immigrants tots els damnats i desvalguts de la terra, en comptes d’escoltar ells què en pensen, podia imaginar que això acabaria millor del que ho ha fet.
L'estudi del Banc d'Espanya, titulat Factores que influyen sobre los flujos migratorios hacia España y otras economías avanzadas (2025), ofereix una anàlisi detallada dels factors que impulsen els fluxos migratoris cap a Espanya i altres economies avançades.
Contra les visions simplístiques que insisteixen que els immigrants fugen de situacions adverses als països d’origen o que es veuen atrets pel mercat laboral, el Banc d’Espanya quantifica que el factor central és la política migratòria, això és:
La facilitat d’adquirir el permís de residència.
Les vies d’accés fins i tot a la nacionalitat.
La possibilitat de reunificació familiar.
La lògica que la immigració és un fenomen natural aliè a la política dels governs, per tant, no se sosté: són els propis governs els qui l’han estimulada per promoure les seves pròpies agendes.
A això cal afegir-hi l’efecte crida dels serveis socials, no analitzat a l’estudi del Banc d’Espanya, però que actua com un poderós iman dels pitjors tipus d’immigració més parasitària, generant un fluxe redistributiu constant entre la productivitat dels autòctons i nous dependents vinguts del tercer món, que inflen les burocràcies estatals encarregades d’acollir-los. A Catalunya, els menors gestionats per la DGAIA han propiciat una rapinya salvatge de corrupció i fins i tot violència sexual.
Les agendes dels governs que justificaven la immigració massiva s’han demostrat en el millor dels casos un error de càlcul i en el pitjor una política suïcida. Durant dècades, es posava l’èmfasi en el fet que les poblacions estrangeres més rejovenides eren imprescindibles per fer feines que els locals no acceptaven i, sobretot, per treballar quan aquests ja no puguessin i ‘pagar les pensions’.
En canvi, les dades sobre impacte fiscal de la immigració observen el contrari: un enfonsament de la sostenibilitat dels sistemes de protecció social degut a la importació de migrants poc productius. El canvi demogràfic ha generat desequilibris fiscals massius que només es poden finançar augmentant encara més la pressió fiscal sobre la població autòctona, generant un cercle viciós. Les llars amb orígens migratoris reben molt més del que aporten, especialment en prestacions com l’habitatge social, subsidis d’atur o ajudes escolars.
La immigració recent, especialment de països de majoria musulmana, té una aportació fiscal neta negativa, que cal compensar mitjançant els impostos pagats per la població autòctona. És a dir: el reemplaçament no només és una qüestió identitària o cultural, sinó una transferència de riquesa forçada entre grups, a través de la imposició legal.
Alhora, s’està produint una institucionalització paral·lela de l’islamisme polític, especialment entre les segones i terceres generacions. Un article recent de Dominic Cummings, ideòleg de la reforma política a Regne Unit i exassessor de Boris Johnson, explica l’ancèdota: «Si parles amb alts càrrecs en llocs com els Emirats Àrabs Units, et diuen que els grans prohoms de la regió ara s’adverteixen entre ells: no envieu els vostres fills a estudiar al Regne Unit, tornaran com a fanàtics islamistes!»
«No envieu els vostres fills a estudiar a Europa: tornaran com a fanàtics islamistes radicals!»
Cummings adverteix que el Regne Unit s’encamina cap al caos intern, amb un risc creixent de disturbis civils o conflictes ètnics, provocats per una immigració massiva fora de control, la fallida del sistema fronterer i l’auge de l’islamisme radical, tot plegat en un context d’elit política paralitzada i autoenganyada. El sistema migratori actual funciona com una mena d’estafa piramidal demogràfica i fiscal, impulsada per una tecnocràcia multicultural decidida a mantenir les fronteres obertes i a imposar una visió fonamentalista dels drets humans, generant una reacció nacionalista que podria desembocar en una reconfiguració política abrupta i potencialment violenta.
A França, un informe parlamentari sobre els Germans Musulmans alerta de la presència d’una “infraestructura ideològica i financera” que actua des de l’educació, les associacions i els ajuntaments per a islamitzar barris sencers i erosionar el poder de l’Estat laic. El document de 76 pàgines assenyala que hi ha 139 llocs de culte musulmans vinculats a l’organització, a més de 68 llocs de culte ideològicament propers: aproximadament el 7% dels 2.800 llocs de culte musulmans a França. A més, identifica 21 centres educatius confessionals musulmans relacionats amb aquesta organització, que acullen uns 4.200 alumnes.
La infiltració de l’islamisme polític a les institucions franceses es manifesta en la participació activa en associacions, consells municipals i comissions locals, sovint mitjançant aliances tàctiques amb actors polítics o comunitaris. El moviment utilitza una "subversió suau", adaptant-se aparentment a les normes republicanes mentre treballa per modificar-les des de dins, sense recórrer a la violència ni a declaracions obertes. Aquesta tàctica ha permès als Germans Musulmans establir "ecosistemes" locals que inclouen mesquites, escoles, associacions i comerços, creant una xarxa d'influència que busca remodelar l'espai públic segons els seus valors.
“El vostre univers no té cap significat per ells. No intentaran entendre’l. Estaran cansats, tindran fred, faran foc amb la vostra bonica porta de roure.”
A més a més, tot i que els avalots racials han esdevingut un fet recorrent a França les últimes dècades, amb explosions de violència des de les banlieues, la degradació a mida que el país es ‘diversifica’ està agafant proporcions enormes que no semblen tenir aturador. A París, les celebracions per la victòria del PSG a la Champions van deixar dos morts, 600 detinguts, i una imatge icònica: l’estàtua de Joana d’Arc, símbol de la nació francesa, coberta d’africans amb banderes palestines, sense atribuir cap mena de valor al mite fundacional de la nació francesa. És difícil no recordar la profecia de Jean Raspail a El Camp dels Sants: “Ils feront du feu avec votre belle porte de chêne.” Cremaran el que hem construït perquè no els importa el més mínim.
A Alemanya, el Centre d’Investigació “Islam i Política” de Münster estima que fins al 10% dels musulmans residents a Alemanya subscriuen postulats islamistes radicals, com ara l’establiment de califats, la condemna de la llibertat religiosa o la subversió de les lleis civils. Les protestes recents a Hamburg, liderades per grups com Muslim Interaktiv, evidencien una radicalització generacional i una pèrdua de control institucional, fins i tot en contextos educatius.
A tot això s’hi afegeix l’empoderament polític de les comunitats immigrades, que ja controlen barris sencers, imposen normes religioses i accedeixen a alcaldies i parlaments a través de xarxes clientelars i demogràfiques, com les evidenciades fa poc pels aldarulls de Salt, que van acabar amb la cessió d’un habitatge social a un imam tot i no reunir els requisits econòmics establerts per l’ajuntament.
Molts dels joves que van cremar Salt no només es veuen com a víctimes d’un ordre occidental injust, sinó com actors en la missió històrica de restaurar la primacia d’un islam militant que impugna la civilització europea des de dins.
I ho fan amb el suport explícit o tàcit de part de l’esquerra institucional, que interpreta aquesta ofensiva com una forma de “resistència anticolonial” i no pas com el que és: una estratègia d’ocupació ideològica, finançada pels estats europeus amb objectius de dominació política sobre les poblacions autòctones.
La situació és alarmant. Com han advertit escriptors com Jean Raspail a El Camp dels Sants o Michel Houellebecq a Submissió, l’ofensiva política, ideològica i demogràfica contra Europa no és fruit del caos, sinó d’un projecte sistemàtic. I no seria possible sense la col·laboració entusiasta de les èlits multiculturalistes, que han trencat tot vincle amb el seu propi poble.
L’existència mateixa de la civilització europea com a identitat cultural i com a realitat biològica, històrica i política que ha estat la base del progrés i la llibertat d’Europa està avui en dubte. El reemplaçament demogràfic, doncs, avança perquè es finança, s’incentiva políticament i es protegeix institucionalment: els pobles europeus subvencionen la seva pròpia desaparició, mentre veuen com el seu accés a serveis públics es degrada, la seva veu política és ignorada i la seva seguretat minvada.
En aquest context, recuperar la sobirania no és només una qüestió cultural o identitària: és una necessitat de supervivència bàsica.
Recull de premsa
Genome-wide analysis of 230 ancient Eurasian genomes – Nature (02/04/2015)
Un estudi pioner que revela l’origen genètic de les poblacions europees modernes a partir de 230 genomes antics, identificant tres grans llinatges ancestrals: caçadors-recol·lectors, agricultors neolítics i pastors de l’estepa.Ancient genomes reveal population replacement in Medieval Valencia – Genome Biology (04/04/2025)
Investigadors descobreixen que la població valenciana medieval mostra una forta continuïtat genètica europea, amb una influència mínima de l’element nord-africà, fins i tot durant l’ocupació islàmica.Patterns of genetic differentiation and the footprints of historical migrations in the Iberian Peninsula – Nature (01/02/2019)
Un estudi genètic sobre 1.413 individus de la península ibèrica identifica els patrons genètics nord-sud provocats per la reconquesta, així com una diferenciació est-oest marcada per l’aportació genètica iberomauritana (0–11%) durant la primera meitat de l’ocupació islàmica.Factors that influence migration flows towards Spain and other advanced economies – Banc d’Espanya (2025)
L’estudi assenyala que les polítiques migratòries –no pas només factors econòmics o humanitaris– són el principal motor de l’arribada de migrants a Espanya i altres països rics, destacant l’efecte crida institucional.DGAIA: la cara oculta de l’administració de menors – Octuvre.cat (2023)
Un reportatge denuncia negligències, maltractaments i opacitat a la DGAIA, el sistema català de tutela de menors, especialment pel que fa als MENA, amb greus conseqüències socials i pressupostàries.Impacte fiscal de la immigració segons país d’origen – Jonatan Pallesen a X/Twitter (2025)
Dades recents mostren que els migrants d’origen somali, sirià o marroquí tenen un impacte fiscal profundament negatiu als països europeus, especialment a Dinamarca i Països Baixos.People, Ideas, Machines XII: Theories of politics – Dominic Cummings Substack (04/2025)
L’exassessor de Boris Johnson alerta del col·lapse institucional britànic, amb una elite paralitzada i la societat fracturada pel multiculturalisme, la immigració massiva i la radicalització islamista.Rapport d'information sur l'influence des Frères musulmans sur la société française – Ministeri de l’Interior francès (02/05/2025)
Informe parlamentari que documenta la presència d’una infraestructura ideològica i financera dels Germans Musulmans a França, activa en escoles, associacions i ajuntaments, amb estratègies de subversió “suau”.Le Camp des Saints – Chapitre 27 – Jean Raspail, Fondation pour la défense de la souveraineté (Accés 2025)
Fragment de la novel·la distòpica de Raspail, on s’al·ludeix a la destrucció simbòlica d’Occident davant una onada migratòria massiva: “cremaran la vostra bella porta de roure.”Radikalisierung bei Muslimen: Studie der Universität Münster – Münstersche Zeitung (28/04/2025)
Segons la Universitat de Münster, un 10% dels musulmans d’Alemanya defensen idees islamistes radicals. L’estudi alerta de processos de radicalització entre joves formats en escoles públiques.Disturbis a Salt: un imam insta a la calma – La Vanguardia (13/03/2025)
Vídeo en què un imam de Salt es desmarca dels disturbis protagonitzats per joves d’origen migrant, però la comunitat islàmica local ja controla recursos socials i habitatge públic al municipi.Michel Houellebecq – Viquipèdia (consulta 2025)
Entrada sobre l’escriptor francès Michel Houellebecq, autor de Soumission, una novel·la que imagina un futur pròxim on França cau sota el control d’un partit islamista en un context d’abandonament per part de les elits.