L'habitatge en crisi: entre privilegis polítics i la solució singaporesa
El georgisme pot oferir alternatives davant la destrucció del mercat immobiliari per part de l'esquerra i el PSC-PSOE
El problema d’accés a l’habitatge no para d’agreujar-se a Catalunya.
Molt pitjor encara: totes les previsions indiquen que en els propers anys la situació es deteriorarà encara més del què ja ho ha fet els darrers 15.
L’habitatge i notablement el lloguer està al centre de la problemàtica social a casa nostra, molt més que no pas altres qüestions com la laboral, i té implicacions per la innovació tecnològica, la demografia i la cultura.
Per això cal aprofundir-hi des de visions sensates, modernes i a partir de les dades. Avui hi aportem el nostre gra de sorra rescatant les aportacions de l’economista nord-americà Henry George, defensor de l’impost únic sobre la terra.
Som-hi! 🚀 Comparteix ♻️ clica m’agrada ♥️ i subscriu-t’hi 📨
⚡ Resum executiu
La crisi de l'habitatge a Catalunya s'ha agreujat en els darrers 15 anys i les polítiques actuals podrien empitjorar-la encara més.
L'esquerra ha utilitzat el problema com a plataforma política, amb mesures que beneficien les sevess elits mentre agreugen l'accés a l'habitatge.
El georgisme, amb l'impost únic sobre la terra, és una alternativa que desincentiva l'especulació i fomenta una economia més productiva.
1. La crisi de l’habitatge: un ‘feedback loop’ favorable a les elits d’esquerres
💡 Idees clau
PSC i Comuns han pactat un augment de l'Impost de Transmissions Patrimonials, situant-lo en el més alt d’Espanya i possiblement del món.
La crisi de l’habitatge, agreujada del 2008 ençà, ha servit de plataforma a discursos demagògics d’esquerres i ha impulsat figures com Ada Colau.
El cas de Casa Orsola exemplifica l’ús de reivindicacions socials per part de les elits progressistes per aconseguir privilegis estatals.
Aquesta setmana s’anunciava un acord entre el Govern del PSC i els Comuns per augmentar l'Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) als nivells més alts d’Espanya i possiblement de tot el món.
L’augment afecta els immobles de més de 600.000€, augmentant la gravació fins al 13% a partir de 1.5M€, tot i que el titular estrella de la mesura ha estat duplicar l'impost del 10% al 20% als grans tenidors (propietaris de 5 o més habitatges) com a mesura pretesament "antiespeculació" i per defensar el dret a l’habitatge.
El PSC, amb suport dels Comuns, respon així a una demanda social real pel problema de l’habitatge, que no ha fet més que empitjorar els darrers 15 anys.
El moviment social per l’habitatge ha ocupat un paper central en la socialització dels discursos d’esquerres des que el crash econòmic de 2008 disparés els impagaments d’hipoteques. Durant els anys de la bombolla immobiliària l’accés a la propietat s’havia universalitzat a Espanya, però l’explosió de la crisi va provocar greus conseqüències per a moltes famílies exposades a perdre casa seva tot mantenint deutes amb els bancs.
D’aquell moviment, reforçat arran del caldo de cultiu dels moviments socials que sorgiria de les ocupacions de les places arran de la indignació del 15M, n’emergirien figures cabdals per a la renovació de l’esquerra institucional, com Ada Colau.
El fet que la seva gestió demagògica només contribuís a multiplicar els problemes d’accés, amb mesures com una moratòria d’hotels que va potenciar els AirBnBs, no impedeix que hom vulgui seguir aplicant les mateixes receptes: més intervenció estatal com a solució a una crisi que la seva pròpia intervenció ha contribuït a agreujar.
Per a l’esquerra, el problema d’accés a l’habitatge li permet popularitzar un discurs de masses on els seus quadres, intel·lectuals universitaris depenents dels pressupostos públics, entren en contacte amb els damnats de la terra que d’acord amb el seu imaginari postmarxista són els encarregats de defensar.
Aquesta aliança pràctica entre elits managerials i masses depauperades va trobar el seu paroxisme en el recent show pel desallotjament de Casa Orsola, conclòs amb la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament amb un cost de 9,2M€.
Els Sindicats d’Habitatge normalment centren la seva activitat a les corones suburbanes, defensant okupes immigrants sense ofici ni benefici que viuen parasitant els recursos públics oferts per les màfies de serveis socials, deleroses d’escampar la seva influència i pressupostos a través de la importació de clients del tercer món.
No obstant això, el cas de Casa Orsola elegit pels activistes de l’habitatge per plantar-se i difondre amb bombo i plateret a tots els mitjans és ben diferent a l’habitual:
Una noble finca modernista de 1913
Situada al bell mig de l’Eixample esquerra
Ocupada per funcionaris de classe mitjana
Per garantir-se lloguers per sota del preu de mercat
Aquesta tria no és casual, sinó que representa un subtil dog whistling comunicatiu cap a la base social pijo-progressista dominant a les esquerres catalanes: “aquesta també és la vostra lluita”. No fem només virtue signaling cap a pobres i immigrants.
Els periodistes concentrats a Consell de Cent amb Calàbria, a qui donava les gràcies, exultant, el portaveu del Sindicat de Llogateres, també tenen dret a un lloguer baratet en una finca règia del centre de Barcelona. Val la pena també que es mobilitzi la Rita, entre viatge internacional i weekend en veler a Cadaqués. Això també va de què els fills bohemis de la classe mitja-alta puguin permetre’s un lloguer al seu barri.
Hi ha una política de masses del moviment per l’habitatge, exercida les altres 30 mobilitzacions, molt més habituals, però amb menys tirada comunicativa, quan es tracta de defensar la Génesis o la Fatma a Santa Coloma o l’Hospitalet.
Però també hi ha una finalitat molt més directa i de més interès per a les elits acomodades de la progressia universitària que exerceix l’hegemonia al moviment per l’habitatge: assegurar que sigui l’estat en comptes del mercat qui distribueixi els pisos. Compten, evidentment, sortir-hi guanyant ells. I amb el govern del PSC, o abans amb ERC, sembla que no van pas gens desencaminats.
Més enllà dels interessos privatius de la gauche divine, la brutal inflació del cost dels lloguers respon precisament a les polítiques defensades des de fa més d’una dècada, avalades pels governs d’esquerres: disparant la demanda d’habitatge —via creixement poblacional inflat per ‘volem acollir’ i una població flotant cosmopolita— i reduint-ne l’oferta amb una creixent regulació tant de l’edificabilitat, amb normes com el 30% a habitatge social a noves promocions, com dels mateixos preus de mercat.
Catalunya ha abraçat un model econòmic de tall bolivarià, on l’accés a l’habitatge es converteix en una qüestió de poder polític. Davant la impossibilitat de garantir habitatge per a tothom, alguns han decidit que, com a mínim, ells se’l podran assegurar a preus assequibles. I atien el fantasma de la revolució social, ara amb un component clarament racialitzat, com a ariet per aconseguir el seu propòsit.
Mentrestant, la resta de ciutadans continuen patint les conseqüències d’unes polítiques que, lluny de resoldre el problema, només l’empitjoren.
2. El georgisme: una alternativa al socialisme bolivarià i a l’especulació immobiliària
💡 Idees clau
L'accés a l'habitatge es veu limitat per un model que beneficia propietaris i pensionistes, amb consens polític fins i tot dins la suposada dreta.
El georgisme proposa substituir els impostos actuals per un impost únic sobre la terra, desincentivant l'especulació i afavorint una economia més productiva.
Singapur exemplifica un model on el control públic del sòl ha facilitat l'accés a l'habitatge i evitat l'especulació, tot mantenint una economia liberalitzada.
La política bolivariana de restringir cada cop més l’accés a l’habitatge a les elits progressistes afins al govern i a les seves classes clientelars ha trobat a Catalunya i Espanya un terreny propici per expandir-se.
D’una banda, per l’ampli consens no només entre els partits d’esquerres, sinó també dins la suposada dreta de PP i Junts, al voltant dels pilars fonamentals de l’actual sistema: una política demogràfica i econòmica orientada a la revalorització immobiliària i al manteniment de les pensions.
La societat catalana es troba en un procés accelerat de descapitalització, en què la gran majoria de les noves generacions es veu obligada a viure de lloguer, mentre els boomers gaudeixen de la millor jubilació de la història, gràcies en bona part a les rendes immobiliàries.
Quan ha emergit alguna alternativa ha estat en forma de liberalisme pel broc gros, fàcilment desacreditat pels opinadors del règim. Un exemple és la proposta de desregular el sòl per impulsar ràpidament la construcció.
El desori d’anteriors onades constructives, marcades per la corrupció generalitzada i la destrucció paisatgística, han immunitzat bona part de la població en contra d’ampliar l’oferta d’habitatge amb noves promocions—especialment quan poden amenaçar el valor de les seves propietats inflades, com en el cas de molts jubilats.
Una possible aproximació alternativa és la proposada per l’economista nord-americà Henry George (1839-1897), que va tenir certa anomenada a principis del segle XX a Catalunya gràcies a la difusió que en feu l’enginyer Magí Puig, promovent la seva proposta de reforma fiscal a través d’un Impost Únic a la terra.
Segons la concepció georgista —hereva dels economistes clàssics com Adam Smith i Ricardo— la propietat justa deriva de la creació humana, és a dir, del treball. Com que la terra és preexistent i no creada per ningú, ningú té més dret que altri a apropiar-se’n exclusivament. George preconitzava diverses idees per evitar els efectes perniciosos del control monopolístic sobre el sòl.
Dels tres factors de producció tradicionals—terra, treball i capital—la terra és l’únic amb una oferta fixa. Per tant, és l’únic factor que pot ser gravat fiscalment sense desincentivar la seva producció. A més, Ricardo ja advertia que, a causa de la seva escassetat, les rendes de la terra absorbeixen les millores de productivitat, impedint la reinversió en treball i capital.
Segons el georgisme, el sistema fiscal actual és arbitrari, injust i contraproduent per a la productivitat i el lliure comerç. Els impostos sobre societats (IS) penalitzen el teixit empresarial, l’IRPF debilita la retribució dels treballadors i impostos com l’IVA castiguen especialment les classes menys afavorides.
Allà on els sistemes de taxació moderna s’han centrat a llastar el treball i capital, notablement a partir de la Primera Guerra Mundial amb l’expansió dels impostos a la renda, la proposta Georgista és revolucionària: taxar exclusivament la propietat no millorada de la terra. Fer-ho presenta diversos avantatges:
Simplicitat administrativa: cada parcel·la pagaria en funció del seu valor de mercat, evitant les complexitats de gravar les rendes del treball i capital com haver d’auditar comptes bancaris per prevenir el frau.
Utilització eficient de la terra: en taxar el valor intrínsec a la pròpia terra i no la seva utilització, generaria incentius per generar rendes que compensessin com a mínim el valor de l’impost, evitant-ne la infrautilització.
Reduir l’especulació: En un model com l’espanyol, on l’habitatge actua sovint com a vehicle d’inversió en lloc de ser un bé d’ús, un impost sobre el sòl augmentaria el cost d’oportunitat d’acaparar terreny esperant-ne la revalorització.
Seguint amb aquesta lògica, Henry George va arribar a plantejar la idea d’un dividend ciutadà, això és, una participació col·lectiva dels ciutadans a l’empresa pública responsable d’explotar les riqueses naturals del país. Aquesta idea ha tingut èxit darrerament com a Renda Bàsica Universal (RBU), una idea recuperada a cerces tecnològics de Silicon Valley per mitigar l’expectativa d’atur massiu que podria causar la IA, però que fou assajada a països com Líbia per socialitzar els guanys del petroli.
Aquesta idea va arribar a Catalunya estrafeta per l’esquerra nostrada de la CUP, que hi veia una oportunitat d’instaurar el comunisme per la porta del darrere, amb un cost estimat de fins a 60.000M€, és a dir, pràcticament el doble del pressupost de la Generalitat, que s’havia d’obtenir de la font habitual: taxant “els rics”, és a dir, pujant l’IRPF fins al 44% i imposant un impost general del 3,5% a la riquesa.
Tot i que el georgisme no s’ha aplicat íntegrament a cap país, hi ha exemples de models inspirats en els seus principis que han aconseguit economies més virtuoses i han evitat alguns dels pitjors vicis del mercat immobiliari espanyol, com el cas de Singapur, la perla del sud-est asiàtic, que en poques dècades va passar de ser un port colonial de pescadors a una metròpoli de primer ordre, tot i les limitacions extremes en sòl disponible a la ciutat-estat.
El seu èxit sovint s’atribueix al seu model econòmic liberal i de baixos impostos, combinat amb el ferri control polític i sobre l’ordre públic de líders com Lee Kuan Yew, però un factor menys conegut és la seva política de control públic del sòl.
Amb la Llei d’Adquisició del Sòl de 1966, l’estat va fixar els preus pels quals adquiriria terres, eliminant els incentius a l’especulació i arribant a posseir fins al 90% del sòl, que arrendaria als privats en contractes de 99 anys. A més, s’aplica un impost de fins al 70% sobre les plusvàlues generades pel valor del sòl.
Aquesta política ha permès elevar la taxa de propietat de l’habitatge fins al 80% de la població. A més, ha generat recursos per a un fons sobirà destinat a finançar projectes productius i el propi pressupost estatal. Singapur demostra que, sota determinades condicions, una fiscalitat basada en la propietat del sòl pot evitar l’especulació i fomentar un accés més equitatiu a l’habitatge.
3. Cap a una fiscalitat justa i habitatge accessible per a Catalunya
💡 Idees clau
Cal començar per l’eliminació d’impostos injustos com els de patrimoni, successions i transmissions patrimonials, i reducció de l’IRPF.
Convé desregular el mercat immobiliari, facilitant la construcció i rehabilitació d’habitatges per augmentar-ne l’oferta de qualitat.
Es podria introduir gradualment una reforma georgista que substitueixi l’IBI i plusvàlues per un impost sobre el valor de la terra, adaptant el cadastre.
Com hem comentat en d’altres edicions de la newsletter, la situació fiscal de Catalunya és totalment anòmala: paguem uns imposts de càstig, elevadíssims, més propis d’un país ocupat obligat a pagar reparacions de guerra. A la vegada, les suposades institucions autonòmiques que es pretenen representatives de la població catalana no només no cerquen de minimitzar aquesta càrrega, sinó que en són executores. L’augment de l’ITP, sumat a altres pujades d’impostos recents com l’augment de l’Impost de Successions en plena pandèmia, n’és un exemple més.
Per tant, el primer pas d’una política d’habitatge racional hauria de ser l’eliminació dels impostos que graven la compra i tinença d’habitatge. És una hipocresia que els polítics es presentin com a defensors de la justícia social mentre encoratgen als llogaters contra els propietaris, quan ells mateixos i les seves xarxes d’influència són els principals beneficiaris d’aquest desastre.
A més, la política demogràfica promoguda pels governs ha tingut un efecte devastador en l’accés a l’habitatge. El virtue signaling d’alguns i el benefici econòmic d’altres han creat enormes externalitats negatives de la immigració que han de ser assumides per tota la ciutadania. Els efectes sobre els serveis públics, la seguretat i la convivència són cada cop més evidents i no es veuen pas compensats per un impacte fiscal positiu: tot al contrari, la immigració del tercer món i els seus descendents és una càrrega que hauran de pagar els catalans fins que marxin. A això s’hi afegeix tensionar com mai abans el mercat de l’habitatge.
Tot i que distraure el debat cap al turisme massiu, que té un impacte molt menor en la demanda d’allotjaments, no és la clau del problema; una mesura georgista per tenir-ho en compte podria incloure augmentar significativament la taxa turística, o introduir-ne de noves a l’arribada d’estrangers, per cobrir les externalitats causades per forasters que consumeixen béns públics.
Tanmateix, cal evitar que les mesures georgistes acabin sent utilitzades simplement per afegir un nou impost, o per justificar encara més intervenció pública a l’habitatge a favor d’una minoria. Aquest enfocament només serviria per engrescar els habituals voltors de la política, professionals de fotre-li la mà a la butxaca al ciutadà.
El georgisme només té sentit si es planteja com un reemplaçament dels impostos existents, no com una càrrega addicional.
Només en un context de supressió generalitzada d’impostos té sentit plantejar una simplificació que porti a centrar la base tributària a la terra, per sobre de seguir llastant la productivitat del treball i capital dels catalans.
La superfície de Catalunya és de 3,2 milions d’hectàrees, de les quals un 6% és superfície urbana (molt majoritàriament zones ja urbanitzades).
Si assumim un preu mitjà del sòl urbà de 1,86M€ per hectàrea i de 11.000€ per hectàrea rural, obtenim un càlcul molt aproximat del valor del sòl a Catalunya:
Valor sol urbà: 354.304M€
Valor sol rural: 34.635M€
Uns 388.939€ milions. Un impost que taxés anualment el 1% del valor de la terra permetria recaptar 3.889M€, una quantitat relativament petita, corresponent al 10% del pressupost anual de la Generalitat, però més que suficient per substituir els impostos mencionats que ataquen la productivitat i riquesa dels catalans.
Així doncs, un impost a la terra no hauria de servir per finançar projectes d’enginyeria social faraònics, sinó per retornar als ciutadans allò que els pertany inherentment: els fruits del seu esforç, ara saquejats des de fa dècades.
Per això, qualsevol reforma ha d’anar acompanyada d’una desregulació del sector immobiliari que faciliti la rehabilitació i renovació del parc d’habitatge. És absurd pensar que reduir l’oferta mitjançant regulacions com el control de lloguers ajudarà a combatre el subdesenvolpament del país. De fet, empitjorant la qualitat de l’habitatge s’expulsaran els segments més dinàmics i productius de la societat, mentre s’atrauen més demandants de serveis socials.
Contràriament a visions petites i empobridores del país hem d’aspirar a tot el contrari: generar oportunitats de creixement econòmic, que moltes vegades es veuen constrenyides per les dificultats del mercat immobiliari.
Per tant és important no posar el bou davant les esquelles ni somiar reformes utòpiques, sinó fer propostes concretes i aplicables:
Eliminar totalment els impostos que graven l’esforç dels ciutadans, com el de patrimoni, successions i transmissions, i reduir al màxim el tram autonòmic de l’IRPF.
Desregular el sector immobiliari, facilitant la construcció i rehabilitació d’habitatges per augmentar-ne l’oferta.
Substituir impostos existents per un impost al valor de la terra, eliminant l’IBI i les plusvàlues municipals, i ajustant la base impositiva del cadastre al 80% del valor de mercat de la terra, com es fa a Dinamarca.
A més a més, un canvi en la perspectiva del mercat de l’habitatge com a valor d’ús i no com a refugi de valor necessitaria un canvi cultural llarg.
Per no alienar tota la gent que ha dipositat els seus somnis, estalvis i esperances en l’immobiliari, caldria un procés gradual de 8-12 anys en què s’eliminin gradualment impostos mentre s’afegeix base de cotització a l’impost a la terra.
Alhora, caldria fomentar la inversió productiva perquè el país deixi de dependre de l’especulació amb el sòl i obri oportunitats econòmiques innovadores.