Rearmar-se per gestionar el declivi: el miratge de sobirania europea
Brussel·les aprofita cada crisi per consolidar la centralització tecnocràtica, expandir la despesa i aprofundir la seva irrellevància geopolítica.
Després de dècades de desinversió industrial-militar tot privilegiant aspectes com l’economia verda o la immigració massiva, els principals dirigents europeus criden ara a un procés accelerat de rearmament, apel·lant a l’autonomia estratègica europea.
Avui parlem de la nova orientació geopolítica d’Europa que diu respondre a l’amenaça russa i a l’antagonització americana, però que amaga els interessos d’una elit tecnocràtica cada cop més autoritària i parasitària.
Gràcies als seguidors com sempre per suggerir temes:
I gràcies també a Víctor Puig i
per deixar-nos esponsoritzar el seu darrer vídeo sobre com fer diners, que us convidem a visualitzar:
⚡ Resum executiu
Europa davant el Final de la Pax Americana: La subordinació històrica d’Europa als EUA entra en crisi amb el gir geopolític de Washington i la guerra d’Ucraïna, revelant la fragilitat estratègica europea.
Ucraïna i el miratge de la falsa sobirania europea. El rearmament, presentat com un camí cap a la sobirania, és un pretext per continuar el programa de centralització tecnocràtica i despesa pública massiva.
El rearmament com a cohartada: més Brussel·les, menys Europa. El problema d’Europa no és projectar força a l’exterior, sinó la manca d’un projecte sobirà internament: Europa no sap què vol ser ni a qui serveix.
1. Europa davant el final de la Pax Americana
💡 Idees clau
Els EUA han exercit una hegemonia geoestratègica sobre Europa des del 1945, facilitant la integració europea a canvi de subordinació militar i institucional.
L’era Trump accentua el desacoblament transatlàntic i força Europa a reconsiderar la seva dependència en defensa i política exterior.
La crisi de l’ordre liberal global i la guerra d’Ucraïna han actuat com a catalitzadors per un possible despertar europeu cap a l’autonomia estratègica.
L'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha precipitat un realineament profund de les aliances geopolítiques al bloc occidental. Ja en el seu primer mandat, el programa nacionalista del magnat era partidari d’un proteccionisme agressiu en matèria industrial i aranzelària, així com d’un reposicionament estratègic dels Estats Units: d’una arquitectura de seguretat dissenyada per contenir Rússia en el marc de la Guerra Freda, al gir cap al teatre del Pacífic, on descansa avui la major part de l’economia global i on s’enforteix la potència xinesa emergent que caracteritza la particular trampa de Tucídices del segle XXI.
L’orientació geopolítica de la segona administració Trump, tot i haver estat àmpliament anunciada, ha sorprès menys pels seus objectius que per la rapidesa i contundència de la seva aplicació. Alguns dels principals alineaments de la política exterior d’aquesta nova etapa inclouen:
Limitar el paper americà a institucions multilaterals com l’OTAN o la OMS.
Un mercantilisme agressiu usant aranzels per aconseguir avantatges comercials.
La retirada del teatre europeu i una actitud més conciliadora cap a Rússia.
Un alineament absolut amb la política israeliana a l’Orient Mitjà.
Des del final de la Segona Guerra Mundial, Europa ha viscut una situació de desarmament estructural sostinguda per l’hegemonia dels Estats Units. Aquesta etapa, coneguda com la Pax Americana, permetia als estats europeus reduir la seva despesa militar a canvi de seguretat garantida pel paraigua nord-americà, especialment a través de l’OTAN.
La Unió Europea es va poder concentrar així en aspectes tous de la política, com la creació d’un mercat comú, cedint als EUA l’hegemonia i veu cantant en temes militars, tot i xocar-hi en diverses crisis en què els europeus van mirar d’imprimir una política pròpia, però que van acabar constatant la preeminença dels EUA:
La crisi del canal de Suez de 1956 en fou un primer exemple: França i Regne Unit van mirar de forçar la reobertura al tràfic comercial sense l’acquiescència americana: el seu fracàs consolidà l’hegemonia americana al bloc occidental.
Les intervencions militars americanes al pròxim Orient, notablement la Guerra d’Iraq, també van veure posicions discordants al si del bloc occidental, amb França o Alemanya oposant-se a agitar el vesper islàmic.
Conflictes neo-colonials a l’Àfrica han enfrontat els interessos de les potències occidentals, amb els EUA adoptant un paper cada cop major a països de la zona d’influència històrica francesa per evitar un paper més actiu de Rússia o la Xina.
Aquesta exposició geoestratègica s’ha combinat amb una arquitectura institucional que, des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha basat en la seguretat proporcionada pels EUA i en l’estabilitat jurídica i monetària d’un ordre internacional liderat per Washington. La Unió Europea s’ha desenvolupat sota aquest patró de subalternitat funcional, centrant-se en la integració econòmica mentre delegava la defensa a l’hegemon nord-americà:
En l’àmbit militar caracteritzat per la influència global dels Estats Units com a garant de seguretat a través d’institucions com la OTAN.
En matèria econòmica marcat per organismes dominats pels EUA com l’FMI, el BM i l’OIT a més de l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva global, deslligada de l’or des de 1971, així com la llibertat de comerç i navegació.
En qüestions polítiques per la institucionalització del dret internacional públic, notablement en el sistema de Nacions Unides, i l’elevació de molts tractats internacionals a categoria constitucional a molts Estats.
Aquest context, dominant a occident des de la fi de la Segona Guerra Mundial i a tot el món després de la Guerra Freda, és el que defineix els horitzons de possibilitat de la política europea. Com va reblar el primer secretari general de la OTAN, l’indo-britànic Lord Ismay, l’objectiu de l’organització tractava de «Mantenir la Unió Soviètica fora, els americans dins i els alemanys a sota.»
La construcció institucional de la Unió Europea, a partir de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (1951) i de la Comunitat Econòmica Europea (1957), reflecteix clarament aquesta subalternitat europea. Es manifesta en la divisió entre una política econòmica susceptible d’harmonització a nivell europeu —gràcies a l’ordre econòmic internacional establert pels EUA— i una política de defensa sota clar predomini del lideratge nord-americà.
Dit d’una altra manera: l’hegemonia nord-americana a Europa és inseparable del projecte d’integració europea. L’estructura institucional de la UE suposa una ruptura amb les experiències polítiques continentals anteriors, més pluricèntriques o dominades per una potència imperial com la França napoleònica.
És la influència americana el què permet la sublimació dels interessos discordants de les nacions europees que s’havien fet la guerra durant segles, moderant —encara que no sempre— les tensions entre els seus vassalls. El paper clau en la seguretat dels EUA ha permès als europeus centrar-se a la creació d’una societat del benestar.
Ha estat també l’ordre liberal liderat pels EUA el què ha influït moltes de les tendències ideològiques dominants al continent Europeu les darreres dècades. És en nom del globalisme que s’ha sancionat com a llei de la terra doctrines com la descarbonització —afavorint una desindustrialització accelerada— o el feminisme —exacerbant la crisi demogràfica i el reemplaçament amb poblacions del tercer món.
Aquest model, però, s’està desmuntant ràpidament. La guerra d’Ucraïna, la pujada del preu de l’energia, la inestabilitat global i el gir geopolític dels EUA amb Trump han provocat Europa a repensar el seu paper. Les seves elits managerials, acostumades a gestionar dècades de decadença relativa des de la comoditat de la subordinació sobirana al poder real americà, semblen sobtadament haver despertat.
Advertia Macron en un discurs recent que “el futur d’Europa no s’ha de decidir a Washington ni a Moscou”, servint com una mena de postdata lúgubre 30 anys després de la fi de la Guerra Freda. Es parlava menys d’autonomia europea quan el govern de Washington era més aliniat amb les posicions liberal-globalistes de Brussel·les. La creació d’un exèrcit europeu o d’una indústria europea de defensa serviria per reforçar amb fets allò expressat des de fa temps només amb les paraules.
Històricament, la Unió Europea ha utilitzat les crisis com a motor d’integració: anant més enllà dels status quo previs, com quan arran de la crisi financera de 2008 va adoptar un rol macroeconòmic i d’ordenació fiscal inèdit fins llavors. Als despatxos de Brussel·les es veu la voluntat de l’administració dels EUA de retirar-se d’Europa com una d’aquestes oportunitats per expandir els seus poders.
La dependència absoluta dels EUA ha deixat de ser sostenible, però no per un excés de voluntat sobirana d’Europa sinó per la retirada americana.
2. Ucraïna i el miratge de la falsa sobirania europea
💡 Idees clau
Europa s’ha implicat en una guerra aliena que contradiu molts dels seus interessos materials, arrossegada per la lògica geopolítica dels Estats Units.
El rearmament europeu, presentat com sobirania, amaga una dependència reforçada de Washington i una instrumentalització econòmica del conflicte.
El debat europeu gira més al voltant de justificar nova despesa pública que no pas d’assolir capacitats militars reals.
El compromís amb la guerra d’Ucraïna ha esdevingut l’eix de cohesió de les elits managerials europees davant l’afebliment del paraigua americà. L’adhesió entusiasta a Zelensky per part de la majoria de líders europeus, just després de la desastrosa trobada amb el president Trump al Despatx Oval, va simbolitzar la redefinició de l’orientació geopolítica a banda i banda de l’Atlàntic.
Ucraïna ha arrossegat Europa a una confrontació geopolítica amb Rússia que les principals potències del continent no havien tingut interès a promoure i que perjudica els seus interessos. L’escalada del conflicte respon a una lògica de blocs hereva de la Guerra Freda, però buida de la dimensió ideològica que l’acompanyava, malgrat els gestos grandiloqüents sobre “desnazificació” o les apel·lacions morals a la distinció entre agressor i agredit. Un conflicte que era, en bona part, evitable.
Macron ha adoptat un posat cesarista, amb l’ambició de liderar el flanc europeu a través d’iniciatives diplomàtiques i idees com estendre el paraigua nuclear francès a tota la UE. Tot i així, les converses del més alt nivell amb Putin abans de la invasió, amb una insistent i insolent referència a la legalitat internacional i interna com a únic marcs de la discussió, van revelar fins a quin punt no hi ha cap dirigent europeu disposat a actuar en clau sobirana, més enllà de l’engranatge globalista.
La manca de sobirania europea en matèria de seguretat va quedar palesa quan Europa va ser arrossegada pels sectors més bel·ligerants de l’administració demòcrata americana a implicar-se en una guerra que contradeia molts dels seus interessos materials. La dependència del gas i les matèries primeres russes —especialment per a l’economia alemanya— havia estat una aposta estratègica consensuada, promoguda per líders com l’excanceller Gerhard Schröder, que fins i tot va ocupar un càrrec al consell d’administració de Gazprom.
L’OTAN i la pressió diplomàtica de Washington han forçat un alineament progressiu d’Europa amb l’estratègia nord-americana de confrontació amb Rússia. L’expansió de l’aliança atlàntica cap a l’est —una línia vermella per al Kremlin des de fa dècades— ha estat presentada com una expressió de llibertat nacional, però en realitat ha precipitat un xoc d’interessos en què Europa ha esdevingut el teatre de les conseqüències econòmiques, socials i energètiques.
A diferència dels Estats Units, protegits per la seva distància geogràfica i autonomia energètica, Europa ha patit de manera directa els costos de la guerra: crisi de subministraments, inflació energètica, fre industrial i una dependència creixent en defensa. Lluny de promoure una via pròpia de desescalada o negociació, la Unió Europea ha reproduït de manera acrítica l’estratègia de Washington, prioritzant la disciplina de bloc per sobre dels seus propis interessos.
El gir cap al rearmament europeu, sovint presentat com una aposta per la sobirania estratègica, respon també a les crides repetides de Donald Trump —des del 2016— perquè els europeus es fessin càrrec de la seva pròpia defensa. L’objectiu del 2% del PIB en despesa militar ha estat ara elevat fins al 5%.
Així, la posició europea en el conflicte ucraïnès s’explica menys pels seus interessos geoestratègics propis que per la seva condició de subordinació. Ucraïna és rellevant, no pas per una amenaça real i imminent d’invasió russa sobre la resta d’Europa —una preocupació comprensible en països com Polònia, Estònia o Romania—, sinó per la seva funció en l’escenari de confrontació global entre potències i en el cas d’Europa com un dels pocs elements unificadors entre països amb interessos diferents.
Els líders europeus tampoc semblen alarmats pel fet que el conflicte s’hagi desenvolupat frontalment contra els interessos materials del continent. Europa és, de llarg, la regió del món més dependent del comerç internacional, especialment en l’àmbit energètic. Amb les sancions i la ruptura del mercat del gas, els europeus es veuen forçats a adquirir energia a través de tercers països mentre compren gas natural liquat i armament nord-americà; mentre els russos obtenen productes manufacturats a través de països com Geòrgia o Kazakhstan, que han prosperat gràcies a aquest comerç triangular. Washington ha aconseguit que Europa assumeixi bona part dels costos d’una guerra que serveix als seus interessos.
Un dels arguments fonamentals per enviar armament a Ucraïna era desgastar l’exèrcit rus i evitar que pogués suposar una amenaça en un hipotètic conflicte futur, per exemple amb la Xina per Taiwan. Però el resultat ha estat paradoxal: Rússia ha reforçat la seva indústria militar, que absorbeix ja més del 40% del pressupost estatal, mentre Europa es veu atrapada en una cursa armamentista impulsada per la seva pròpia subordinació estratègica.
Allò que havia de desgastar Moscou ha acabat estimulant la seva economia de guerra, mentre Europa, atrapada en la seva pròpia dependència, es veu abocada a una cursa armamentista sense haver qüestionat mai seriosament l’estratègia que l’hi ha conduït. Cap dirigent europeu sembla copsar la paradoxa.
Per assolir els objectius d’inversió en defensa que segons Von der Leyen haurien de mobilitzar fins a 800.000M€ la UE ha llançat el pla Readiness 2030 (inicialment Rearm), combinant instruments financers inèdits amb flexibilitat fiscal per als estats membres, superant els límits de dèficit per invertir fins a un 1,5% del PIB en defensa. A més, es desplegarà l’instrument SAFE, amb capacitat per finançar fins a 150.000 milions d’euros en préstecs a llarg termini destinats a adquisicions conjuntes i desenvolupament industrial.
Un test decisiu per calibrar l’autonomia real d’aquest pla serà el repartiment de la despesa: si es destina a la indústria europea o si, com fins ara, s’acaben comprant sistemes d’armament nord-americans. Tot i les crítiques de Trump a la suposada càrrega desmesurada, la seva indústria armamentística ha viscut anys d’or gràcies a les compres d’Europa: només França i Turquia mantenen una posició independent.
El missatge públic de la tecnocràcia brussel·lenca és que cal abandonar la lògica del “dividend de la pau” i assumir una nova etapa de sobirania militar. Però això suposa també una redefinició del model econòmic, amb un fort augment de la despesa pública finançada amb deute, que trenca amb l’ortodòxia fiscal post-2008. Tot i la retòrica unitària inicial, Europa no reacciona com un bloc homogeni: el rearmament ha esdevingut un camp de batalla per l’agenda, els recursos i el poder polític.
Els països de l’est, com Estònia i Polònia, lideren l’impuls bel·licista. La proximitat amb Rússia i la memòria històrica del comunisme expliquen aquesta postura. Fa anys que adverteixen del perill que representa el Kremlin i ara veuen confirmades les seves sospites. Són els primers a reclamar un increment significatiu de la despesa militar i un posicionament contundent contra Moscou, però la centralització del poder a Brussel·les o empoderar la indústria armamentística europea no són prioritats.
En canvi, països com Espanya i Itàlia es mostren reticents a adoptar un llenguatge obertament militarista.Sánchez i Meloni van forçar el canvi de nom del pla ReArm per Readiness 2030 per evitar alienar l’opinió pública. Sánchez ha defensat una definició ampliada de “defensa”, incloent-hi infraestructures crítiques, ciberseguretat, canvi climàtic i tecnologia de doble ús, el què alguns han anomenat “defense-washing”.
França, mentrestant, adopta una posició intermèdia però ambiciosa: promou l’autonomia estratègica europea, però sempre interpretada sota lideratge francès. Macron defensa una despesa militar que reforci la indústria continental —particularment la francesa—, com demostra la seva insistència a prioritzar els caces Rafale davant dels F-35 americans.
De fet, com més avancen les discussions en matèria de despesa en armament més clar queda que el focus és més en les normes de despesa que en el propi rearmament. El què la UE i les elits managerials europees entenen per rearmament sembla que no només és gastar en defensa: també són inversions en infraestructura, indústria, mitigació de riscos i fins i tot fer front a l’emergència climàtica (¡!), per exemple revitalitzant el sector siderúrgic amb subsidis per produir acer “verd” per a carros de combat i canons.
Un “rearmament” que recorda cada cop més als fons Next Generation impulsats durant la pandèmia: la defensa, ara, és el pretext que justifica avui un altre projecte d’inversió massiva gestionat des de Brussel·les.
3. El rearmament com a cohartada: més Brussel·les, menys Europa.
💡 Idees clau
El relaxament fiscal serveix com a via per impulsar despesa pública massiva, sovint dirigida a sectors militars i sota retòrica d’emergència.
El rearmament europeu es presenta com sobirania però amaga una submissió estratègica a interessos externs, disfressada de renovació ideològica.
La UE es dirigeix cap a un model de centralització autoritària, més armat però també més dependent, on es dilueix la dissidència i la sobirania real.
L’horitzó europeu s’obre a diversos escenaris, tots amb reptes i dilemes profunds. Ens interessa seguir tres aspectes fonamentals durant els propers mesos:
Com es fa servir el relaxament de les normes de dèficit.
La velocitat i qualitat del rearmament europeu.
Fins a quin punt es concreta una sobirania efectiva a Brussel·les.
Algunes veus de l’esquerra política interpreten la flexibilització fiscal com una validació dels seus postulats keynesians, partidaris d’estimular la demanda agregada mitjançant grans programes d’inversió pública. Que aquesta expansió es faci sota l’empara d’una indústria militar, fins fa poc vilipendiada, no sembla alterar-los gaire: per a molts governs progressistes, és simplement una nova joguina per imprimir diners i repartir-los segons conveniència.
Sobta la facilitat amb què les mateixes elits woke, que fins fa dos dies abanderaven totes les causes ideològiques útils per expandir el poder de les burocràcies, han adoptat ara amb naturalitat el llenguatge militarista, pseudo-nacionalista i reindustrialitzador. Cap esmena, cap autocrítica: només una adaptació hàbil, com mostra l’exemple de l’“acer verd” per a tancs que han de córrer per l’estepa. Però una cosa és la propaganda i una altra la realitat: la guerra, per molt verda que es vulgui pintar, contamina.
“Això ja ho defensava Varoufakis fa una dècada”, s’exclamen alguns opinadors d’esquerres referint-se a les polítiques expansives habilitades per Brussel·les. Al canceller Merz se li ha posat cara de Tsipras amb la disposició a relaxar la norma sagrada de la Constitució alemanya, a canvi de satisfer els verds amb una nova tongada d’absurda despesa ambiental que, en bona mesura, ha precipitat el col·lapse energètic i geopolític de la indústria alemanya.
Tot i els gestos de Brussel·les i les grans cancelleries en direcció a una política exterior pròpia, la guerra d’Ucraïna continua aprofundint la dependència europea. Dependència dels Estats Units, encara l’únic actor amb capacitat real d’exercir sobirania al continent, i també de Rússia, convertida en amenaça existencial per a l’Eurocràcia malgrat tenir un PIB comparable al d’Itàlia.
A aquesta llista de dependències cal afegir-hi les potències musulmanes del Pròxim Orient, que preveuen exercir una influència creixent sobre unes elits europees cada cop més envellides, corruptes i desconnectades. Amb diàspores islàmiques cada cop més nombroses i mobilitzables, es multipliquen les ocasions per condicionar l’agenda política dels estats europeus sense cap animus propi.
Europa sembla haver escoltat només la primera part de l’ordre de Trump: responsabilitzeu-vos de la vostra pròpia defensa. Però ha ignorat completament les advertències del vicepresident Vance a la cimera de Munic: les amenaces reals per Europa són internes—més control social, pèrdua de llibertats i submissió a poders estrangers..
Un dels escenaris que es dibuixen per a l’Europa que ve és el d’una europeïtat subalterna: capaç d’augmentar la seva despesa en defensa, però incapaç d’exercir una autonomia estratègica real. Un continent més armat, sí, però més dependent que mai, al servei de potències amb agendes nacionals, religioses o ideològiques molt més marcades que l'esgotada retòrica liberal i globalista de Brussel·les.
Alguns analistes assenyalen que la retòrica de la defensa davant d’un enemic comú serveix sovint per justificar centralitzacions autoritàries, control de la informació i repressió de la dissidència. Això sembla apuntar la intervenció europea en les eleccions a Romania, on una suposada despesa russa de 300.000€ en publicitat ha bastat per anul·lar un procés democràtic i cancel·lar les llibertats dels opositors. Es veu així de clar com de barat és el preu de la llibertat al continent.
Per a Catalunya, el dilema és doble. D’una banda, es veurà obligada a finançar, amb uns impostos ja dels més alts d’Europa, un exèrcit espanyol cada cop més gran i reforçat pel seu alineament amb els valors de la democràcia liberal. Per altra banda, haurem de construir un discurs sobre el conflicte i la violència que superi les absurditats seixantistes kumbaiàs del pacifisme processista. Un país que ha basat gran part del seu relat nacional en la negació del conflicte es veurà forçat a revisar radicalment aquesta actitud. El profit que la minsa indústria armamentística catalana en pugui extreure serà un consol escàs.
El rearmament europeu, lluny de ser un pas cap a la sobirania, sembla configurar-se com un nou episodi d’autoengany col·lectiu: un desplegament d’energia política, discursiva i financera al servei d’un objectiu sobirà en les formes però materialment i espiritual subordinat. L’Europa que es proclama autònoma ho fa des del dictat d’urgències alienes, amb diners manllevats, armes importades i discursos reciclats.
El dilema, doncs, no és si Europa pot defensar-se, sinó si tindrà res que valgui realment la pena defensar.