Trump vs Musk: el final del somni tecno-populista?
La ruptura entre el president i el magnat revela les tensions del cesarisme tecnològic i qüestiona la viabilitat d’una revolució sense estructura ni sobirania institucional
D’ençà de l’arribada al poder de la segona administració Trump, aquest butlletí ha tractat amb més detall que els mitjans tradicionals les hipòtesis polítiques que inaugurava.
Així doncs, hem discutit com durant l’última dècada s’ha covat una dreta tecnològica a Silicon Valley que ha estat fonamental per revitalitzar el conservadurisme americà i permetre-li superar electoralment el progressisme secular d’arrel woke.
L’aliança dels sectors tecnològics amb el nacionalisme MAGA ha catapultat Trump de tornada a la casa blanca i s’ha concretat institucionalment en el pes de Musk a l’administració amb la creació del DOGE.
No obstant això, la lluna de mel entre els dos ha arribat a la seva fi amb agres retrets a twitter. En quina posició deixa això la hipòtesi d’aliança nacional-acceleracionista per exercir un canvi de règim a les societats contemporànies?
En parlem avui a CatalunyaTechBiz, la newsletter líder d’economia i tecnologia en català. Esperem que us interessi. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
Una aliança contra la Catedral: Trump, Musk i el naixement del DOGE. La unitat per impulsar una revolució institucional amb el DOGE ha estat llastada per la manca d’estructura i l’obsessió per l’impacte mediàtic immediat.
De socis a rivals: el col·lapse del projecte DOGE entre Trump i Musk. El xoc d’egos i desacords fiscals entre Trump i Musk ha fet esclatar el projecte, mostrant els límits d’un poder basat en el voluntarisme carismàtic.
Lliçons estratègiques del DOGE americà pel català: la revolució no es fa, s’organitza. Sense quadres, sobirania ni disseny institucional sòlid, qualsevol DOGE català corre el risc de quedar en performance estèril.
1. Una aliança contra la Catedral: Trump, Musk i el naixement del DOGE
💡 Idees clau
L’aliança Trump–Musk va simbolitzar un pacte entre autoritat carismàtica i disrupció tecnològica per desafiar l’Estat managerial.
El DOGE va néixer com a instrument de conquesta institucional amb mètodes acceleracionistes i estructura operativa radicalment nova.
Però els obstacles jurídics, l’obsessió per l’impacte mediàtic i la improvisació n’han limitat la capacitat de transformació real.
La victòria de Donald Trump a les presidencials del 2024 no només va significar el retorn del populisme nacionalista al poder, sinó també l’inici d’una nova fase en la lluita pel control institucional als Estats Units. A diferència del seu primer mandat, marcat per una dependència dels sectors més tradicionals de l’establishment conservador del partit republicà —que en van moderar les aspiracions—, aquesta vegada el pes polític va recaure en un aliat diferent: la dreta tecnològica, articulada durant l’última dècada al voltant de figures com Peter Thiel des de Silicon Valley.
Més enllà del suport financer de bona part de l’elit tecnològica, el factor clau d’aquesta nova coalició va ser l’aliança amb Elon Musk, que no només va destacar com a principal donant de la campanya de Trump, sinó que va esdevenir un actiu mediàtic fonamental gràcies al seu control de Twitter i a la seva hiperpresència pública durant la campanya, posicionant-se nítidament per Trump com a única alternativa a la irreversibilitat del poder woke a les institucions americanes.
Una possible interpretació de l’aliança entre dreta tecnològica i populisme nacionalista, apuntada per Compact Magazine, és la d’un pacte anticlerical davant els activistes del culte secular woke que havien pres el control tant de l’administració com dels principals instruments de reproducció social i cultural, com l’acadèmia i els mitjans, en allò què l’antropòleg de la cultura hacker contemporània Eric S. Raymond va batejar com la Catedral: una xarxa descentralitzada però capaç d’empènyer corrents d’opinió com les úniques políticament correctes. Així doncs, l’aliança fundacional del populisme trumpista seria entre un segon estament d’oligarques tecnològics i un tercer estament populista de masses, en comunió contra el primer estament: el clergat managerial que domina l’administració, l’acadèmia i els mitjans.
Després de les eleccions, l’aliança entre Trump i Elon Musk es va formalitzar a través de la creació del DOGE (Department of Governmental Efficiency) amb el magnat tecnològic al capdavant en qualitat d’assessor. El DOGE representa l’expressió més ambiciosa de la simbiosi entre les dues elits per assaltar el poder institucional: es tractaria d’una revolució administrativa executada des de dins, amb mètodes tecnològics i lideratge executiu vertical, per donar lloc a un canvi de règim polític als Estats Units. Aquesta insurrecció contra l’Estat profund no seria especialment nostàlgica o conservadora, sinó que partiria d’un enfocament acceleracionista, com a primer projecte en molt de temps de conquesta del futur impulsat per sectors conservadors, en alternativa a l’enginyeria social de l’esquerra progressista.
El mètode per exercir aquesta revolució hauria estat una estratègia de desbordament institucional, aprofitant l’àmplia legitimitat democràtica de Trump com a líder providencial per exercir canvis al si de l’estat malgrat la oposició dels interessos burocràtics al seu si, utilitzant l’acció executiva vertical així com els mètodes tècnics i organitzatius de les elits tecnològiques de Silicon Valley per reprogramar digitalment l’estat americà davant els interessos incrustats al seu si.
Aquest arranjament polític basat en el DOGE es podia caracteritzar de “cesarisme bicèfal”, sobretot en els primers compassos de la nova administració en què les aparicions de Musk al despatx oval guanyaven un protagonisme inusitat. En aquest tàndem, Trump hi posava l’autoritat carismàtica per superar monàrquicament la resistència dels enemics interns, activant una lògica de l’excepció. Musk hi havia d’aportar la capacitat d’execució a partir del coneixement tecnològic i la voluntat de trencar amb els codis del funcionament administratiu ordinari. Des del primer moment, el DOGE es va presentar no com una simple agència ni com una reforma tecnocràtica, sinó com una “cèl·lula viva” amb root access als sistemes informatius, de personal i control de pagaments de l’administració, amb l’objectiu no tan sols d’optimitzar i generar estalvis, sinó de reprogramar l’estat reescrivint-ne el sistema operatiu del seu funcionament estandarditzat.
Però des del principi, el DOGE contenia també el germen de la seva pròpia inestabilitat. . La força inicial del projecte —la seva velocitat, l’impacte mediàtic i la concentració de poder— era també una font de vulnerabilitat estructural, en absència d’una arquitectura jurídica clara per impulsar les reformes, manca d’una burocràcia lleial i competent, i dependència de lideratges hiperpersonalitzats com Musk, dificultant la institucionalització de les reformes.
El DOGE patia greus mancances d’informació operativa: s’aplicaven retallades indiscriminades, es cometien errors bàsics de comptabilitat com considerar estalvis contractes ja extingits, i no es disposava d’indicadors clars per avaluar el progrés real. A més, algunes de les primeres víctimes del DOGE van ser empleats públics joves, formats i tecnològicament competents, a priori aliats de l’optimització administrativa, però legalment més fàcils d’acomiadar.
A més, la fascinació per la performance digital —la comunicació directa a xarxes, les purgues llampec, l’estètica de guerra cultural— va empènyer l’administració cap a una acció reactiva i improvisada, més orientada a generar polèmica que a construir resultats mesurables, com es va constatar amb les primeres deportacions selectives de gran impacte mediàtic tot i les baixes xifres de persones remigrades forçosament.
Després d’uns primers mesos podem fer ja un balanç provisional de l’acció de govern recomanada per Elon Musk. Lluny dels 1000 o fins i tot 2000 bilions que Musk s’havia autoimposat com a objectiu d’estalvi del DOGE (del 10 al 20% del pressupost federal), al final l’estalvi fou de tan sols uns 170.000 milions de dòlars: una part significativa, però lluny de la revolució administrativa que prometia: la hipòtesi del DOGE com a palanca del canv i de règim sembla haver-se quedat molt curta als seus fins declarats.
L’impuls inicial, carregat de simbolisme i voluntarisme, va xocar amb la realitat inercial de l’administració. La història del naixement del DOGE és també la història d’un projecte que, malgrat les seves intuïcions encertades, encara no ha sabut convertir la seva energia disruptiva en transformació institucional duradora.
2. De socis a rivals: el col·lapse del projecte DOGE entre Trump i Musk
💡 Idees clau
La ruptura entre els dos líders es va fer evident arran del rebuig públic de Musk al projecte estrella de despesa de Trump, desfermant acusacions mútues.
L’aliança DOGE es va degradar per tensions de lideratge, estil i poder simbòlic, amb Musk eclipsant Trump en l’escena pública.
El divorci confirma el fracàs d’una arquitectura hiperpersonalista sense estructura institucional, quadres intermitjos i programa ideològic clar.
El trencament públic entre Donald Trump i Elon Musk s’ha fet evident durant les últimes setmanes a través d’una escalada de piulades, acusacions i represàlies simbòliques que han deixat la fragilitat de la seva aliança al descobert. Tot va esclatar quan Musk va criticar obertament el “Big Beautiful Bill”, el projecte legislatiu estrella de Trump per simplificar l’Estat i reduir el dèficit, titllant-lo d’“inflat i regressiu”. Trump va respondre ràpidament amenaçant de cancel·lar els contractes federals de les empreses de Musk i acusant Musk d’actuar guiat pels seus interessos privatius en comptes de guiat per l’interès general.
La guerra freda entre els dos va pujar de to en qüestió d’hores. Musk, que havia donat prop de 300 milions de dòlars per la reelecció de Trump i havia obtingut status de special government employee per gestionar el DOGE des de dins, va publicar una carta oberta defensant-se: “no es pot governar el futur amb estructures fiscals del passat.” Trump, per la seva banda, va redoblar l’amenaça: “la millor manera d’estalviar milers de milions és tallar les subvencions a Elon.” Fonts de l’administració han filtrat que Trump va suspendre la nominació de Jared Isaacman (home de confiança de Musk) com a administrador de la NASA després de descobrir que havia finançat candidats demòcrates en el passat.
Així mateix, Musk havia manifestat la seva oposició als subsidis públics en el passat, tot i que les seves empreses són altament dependents d’aquest finançament, com els aproximadament 7000$ que rep cada cotxe elèctric als Estats Units, dels quals Tesla n’és un dels principals beneficiaris. Ara bé, Musk no sembla gaire satisfet pel fet que la retallada d’aquest subsidi no hagi estat acompanyat d’una desregulació del conjunt de l’economia i eliminació generalitzada de subsidis: de fet, altres empreses tecnològiques han rebut el compromís de nous subsidis per reforçar la base manufacturadora americana i reindustrialitzar el país en un context de competició geopolítica amb la Xina. Únicament Musk, paradoxalment l’empresari amb major ascendent sobre l’administració, ha vist els seus interessos directament contradits.
L’episodi no és només una baralla d’egos. És el reflex d’una lògica de poder convertida en relacions personals, on la lleialtat i l’amistat personals poden pesar més que qualsevol mèrit institucional o projecte estratègic. Trump, fidel al seu estil, utilitza el poder executiu per premiar aliats i castigar dissidents, sense complexos i amb plena confiança d’utilitzar el marc legal oportunísticament, com més li convé. Mentre que Musk, que havia cregut que podia aprofitar l’Estat per fer realitat els seus somnis prometeics, ha descobert que en un règim de retribució personalitzada, no n’hi ha prou amb mostrar-se lleial i donar suport polític i financer en el passat: la confiança s’ha de revalidar permanentment, i totes les aliances del futur són provisionals.
Aquest divorci públic marca el final d’un experiment únic: la fusió del carisma populista amb l’eficiència tecnològica. El DOGE, que havia nascut com a projecte de reprogramació institucional, s’ofega ara entre sospites, represàlies i acusacions de traïció. La gran paradoxa del DOGE és que va néixer com a aposta de centralització i lideratge fort, però va acabar devorat per les tensions personals entre els seus dos arquitectes principals. Si Trump i Musk havien arribat al poder amb una voluntat compartida de reconfigurar l’Estat, la seva convivència no ha trigat gaire a deteriorar-se. En només sis mesos, aquella aliança acceleracionista s’ha convertit en una batalla pel control simbòlic i operatiu del projecte.
Des de bon començament, Musk havia demanat control total sobre el DOGE, no només com a director operatiu sinó com a arquitecte de la seva infraestructura tecnològica, imposant mètodes propis de l’empresa privada —centralització de dades, automatització agressiva, retallades indiscriminades. Però el seu estil deslleial, erràtic i sovint narcissista xocava amb les lògiques de poder presidencial. Trump tolerava el caos, però no suportava ser eclipsat. L’ús que Musk feia de la seva presència pública —sobretot a través de Twitter/X— alimentava la percepció que el veritable líder de l’administració era ell.
La gota que va fer vessar el got, segons informava el New York Times, va ser una intervenció pública de Musk criticant l’enfocament fiscal de l’administració Trump 2.0, just quan el president intentava vendre el seu pla de consolidació pressupostària davant el Congrés. Musk va retuitejar un meme burleta sobre el dèficit i va insinuar que l’equip econòmic de Trump no estava a l’alçada dels objectius de reducció anunciats pel DOGE. Aquell acte de deslleialtat pública va provocar una reacció irada a la Casa Blanca.
Fonts internes indiquen que Trump va començar a limitar l’accés directe de Musk al Despatx Oval i a delegar la supervisió del DOGE a figures més alineades amb l’ala política tradicional del Partit Republicà. L’aparició de Jared Kushner i Stephen Miller com a figures d’ombra rere la gestió executiva de DOGE va marcar un canvi clar d’etapa. A partir d’aleshores, Musk passaria d'ésser copilot del projecte polític a ser un gerent subcontractat i cada vegada més incòmode.
Aquest distanciament es va fer visible en l’escena pública. Musk va deixar d’assistir a reunions clau, es van cancel·lar projectes de digitalització promoguts directament per ell, i el seu entorn va començar a filtrar missatges crítics suggerint que l’administració no estava disposada a assumir les retallades necessàries per eixugar el dèficit i que la resistència interna al DOGE —especialment per part del Pentàgon i del Departament d’Estat— havia estat molt més forta del que s’esperava.
La desconnexió entre el lideratge carismàtic de Trump i l’empenta tecnocràtica de Musk posava en evidència un problema més profund: el DOGE necessitava no només lideratge i tecnologia, sinó una arquitectura institucional que li permetés institucionalitzar la seva disrupció. L’absència d’un quadre polític fidel, la falta de consens dins el partit republicà —fins i tot dels sectors MAGA més aliniats amb el president— i la por a una backlash electoral van deixar el DOGE exposat als vaivens personals d’un tàndemdisfuncional.
Finalment, la crisi es va consumar amb l’expulsió silenciosa de Musk del nucli dur del DOGE. Tot i mantenir algunes contractacions i vincles empresarials, ja no en decidiria la direcció política ni tindria capacitat d’influir en els grans moviments del programa. El divorci no es va fer oficial amb un tuit ni amb una declaració formal: va ser una erosió progressiva, un silenci administratiu que enterrava una promesa.
La ruptura entre Trump i Musk és, així, molt més que un conflicte d’egos. És el col·lapse d’una arquitectura política que havia volgut unir poder vertical i disrupció tecnològica, però que no va saber traduir aquesta ambició en una estructura institucional estable. El DOGE, que havia nascut com una cèl·lula viva amb accés root a l’Estat, va quedar atrapat entre el populisme presidencialista i el tecnonihilisme corporatiu. I en aquesta intersecció, cap dels dos va saber cedir prou espai per fer de la reforma una realitat duradora.
3. Lliçons estratègiques del DOGE americà pel català: la revolució no es fa, s’organitza
💡 Idees clau
El DOGE fracassa per manca d’estructura institucional estable, evidenciant els límits d’una revolució tecnocràtica sense quadres propis ni sobirania real.
La ruptura entre Musk i Trump reflecteix tensions més profundes dins la nova dreta: divergències sobre fiscalitat, rol de l’Estat i estratègia institucional.
L’experiència alerta sobre els riscos d’un DOGE català sense preparació ni arquitectura fidel: cal evitar que la reforma degeneri en una performance buida.
El col·lapse públic de l’aliança entre Trump i Musk no és només un episodi més de drama polític nord-americà. És la constatació que cap revolució institucional es pot sostenir només sobre el carisma i el voluntarisme personal. Fins i tot els mètodes d’innovació tecnològica es poden mostrar impotents si no compten amb una arquitectura de poder estable capaç de fer de corretja de transmissió de les directrius polítiques vencent les resistències dels sectors reacis dins i fora de l’estat. El DOGE havia estat concebut com a “cèl·lula viva” per a reformar l’Estat des del seu si, però l’absència de quadres lleials, d’una burocràcia pròpia i d’un full de ruta polític coherent l’ha convertit en una anècdota més de la hiperpolítica americana.
Per la dreta tecnològica, la ruptura és també una lliçó d’humilitat. Musk —com altres figures de l’entorn de Thiel o Altman— havia cregut que l’Estat es podia dominar com un sistema operatiu antic: accedint a les capes profundes i actualitzant un nou software des de dins per transformar radicalment el funcionament operatiu. Però l’Estat no és només codi: és també un hardware establert en la cultura administrativa, interessos profundamernt establerts al seu si, inèrcies administratives i enemics interns amb poder de veto. Especialment quan l’arquitectura de poder és presidencialista i personalista com la de Trump, el marge d’actuació per als tecnòcrates és sempre provisional.
Això obre també la possibilitat d’una escletxa dins la coalició que havia sostingut la reconstrucció institucional de la nova dreta als estats units. Si bé la disputa entre Trump i Musk no és generalitzable al conjunt de la dreta tecnològica, les contradiccions entre diferents sectors per qüestions de política macroeconòmica fonamentals, com la capacitat de despesa de l’Estat, el deute públic o els aranzels, obren la possibilitat d’un divorci més profund entre el populisme nacionalista de masses representat per Trump i el moviment MAGA i les elits tecnològiques: potser la seva aliança per reconfigurar el poder estatal, derrotar el clergat woke i imposar una nova versií del poder era més circumstancial del què tots dos sectyors havien apuntat. Sense confiança mútua i amb visions divergents sobre fiscalitat, rol de l’Estat i gestió de les subvencions, la unitat estratègica queda compromesa.
A nivell internacional, la crisi del DOGE pot reduir l’intertès dels què hi veien un camí per a la reprogramació institucional alliberant l’estat de la captura de sectors woke a través d’un lideratge executiu fort, l’ús tecnopolític del poder i un retorn a la fiscalització i l’orientació a resultats. L’exemple nord-americà adverteix d’un perill: sense sobirania real sobre els instruments administratius, sense quadres propis formats i lleials, i sense un disseny institucional robust, qualsevol intent de reforma radical corre el risc de degenerar en una performance autojustificadora i estèril.
Per molt disruptiu que es presenti un nou poder, la seva permanència i èxit segueix sent una qüestió d’establir coalicions estables, relacions de força duradores i capacitat d’execució pacient. Ni el talent empresarial ni el magnetisme carismàtic són suficients per transformar l’Estat: el DOGE ha fet visible que cal pensar el poder no només com a performance, sinó com un procés de construcció institucional.
A Catalunya, aquesta estratègia va trobar una ressonància immediata. Davant l’estancament del règim autonòmic i el parasitisme burocràtic, vam proposar un DOGE català com a hipòtesi de ruptura institucional: una insurgència tecnocràtica destinada a retallar despesa inútil, recuperar sobirania operativa i combatre les xarxes clientelars que perpetuen la subordinació del país. Com el DOGE americà, aquest model posava la tecnologia i el lideratge vertical al servei d’un objectiu polític: la reconstrucció de la sobirania des de dins del règim.
Aquest fracàs no és aliè al debat que vam obrir sobre el DOGE català. Des de Catalunya TechBiz, havíem suggerit que només una entitat executiva forta —amb control operatiu sobre dades, personal i diners— podria reconstruir la sobirania institucional catalana i desmuntar les estructures clientelars heretades de l'autonomisme. El DOGE americà havia inspirat aquesta proposta com a model de “reforma des de dins”, però ara sabem que sense una estructura fidel, professional i capaç d’absorbir el conflicte intern, aquesta revolució pot quedar atrapada en l’estètica del colpisme digital.
Hi ha, però, una diferència clau: Catalunya parteix d’una situació de col·lapse institucional major a la de l’estat americà. Aquí, l’Estat autonòmic no funciona: cal reconstruir-lo des de zero. Això pot ser un avantatge si es combina amb lideratge real, sobirania normativa i una nova elit executiva no contaminada pels equilibris de poder del règim del 78. Però el precedent DOGE ens adverteix que sense l’habilitat i la paciència de rebastir les institucions la lògica de reformar internament l’administració pot devorar els propis agents de reforma. L’eficiència no pot ser només una promesa de campanya per assaltar les institucions; la renovació institucional no pot ser només una esperança per la captura del poder en l’esdevenir: ha de ser una pràctica prèvia construïda al marge de les institucions, preparada per implantar-se al seu si i refer-les de cap a cap amb la seva imatge.
Recull de premsa
Trump vs Musk: How the 'online fight' between US President and Tesla CEO may become a 'problem' for SpaceX – Times of India (juny 2025)
La disputa pública entre Trump i Musk podria afectar els contractes federals de SpaceX, obrint un nou front entre Casa Blanca i l’empresa aeroespacial.Musk is leaving the government. Trump is keeping 2 things. – Business Insider (juny 2025)
Tot i la ruptura, Trump manté el vehicle Tesla i els serveis Starlink, simbolitzant una separació operativa però no total.Musk Called Trump Before Backpedaling on His Attacks – Daily Beast (juny 2025)
Musk va intentar contenir el dany amb una trucada conciliadora a Trump, mostrant la fragilitat tàctica de la seva posició.'They went too far': Musk says he regrets some of his posts about Trump – The Guardian (juny 2025)
Musk lamenta públicament algunes piulades contra Trump. La intervenció de JD Vance va ajudar a rebaixar tensions.Donald Trump and Elon Musk's Friendship Implodes: All the Insults They Exchanged in Just 24 Hours – People (juny 2025)
Una cronologia detallada dels insults creuats entre els dos líders, que reflecteix la implosió pública del projecte DOGE.Steve Bannon Calls to Deport Musk Amid Messy Trump Breakup – Daily Beast (juny 2025)
Bannon exigeix la deportació de Musk i el titlla de traïdor a la causa MAGA, reflectint la radicalització d’alguns sectors.Musk says he 'went too far' in feud with Trump after JD Vance steps in – Washington Post (juny 2025)
El fundador de Tesla reconeix que es va passar de frenada i intenta reconduir la situació després de caigudes bursàtils i pressió pública.It's been a big, beautiful week of bad news for Trump. But don't expect it to stick – The Guardian (maig 2025)
El projecte fiscal de Trump (Big Beautiful Bill) genera decepció i tensions internes dins l’aliança DOGE.The Trump vs. Musk battle was inevitable – but once again the president comes out on top – New York Post (juny 2025)
Trump guanya la partida simbòlica davant Musk, reafirmant el seu lideratge dins del moviment nacional-populista.Musk defends cuts to federal government in surreal Oval Office appearance with Trump – Le Monde (febrer 2025)
En una posada en escena insòlita, Musk defensa les retallades massives de personal públic com a primer èxit del DOGE.Big Beautiful Bill: Trump’s fiscal revolution divides allies – BBC News (maig 2025)
El projecte estrella de Trump topa amb resistències, incloses les d’Elon Musk, que el qualifica de massa intervencionista.Donald Trump’s pics with Elon Musk’s son X Æ A-XII go viral; he reacts – NDTV (abril 2025)
Imatges virals de Trump fent de mainadera del fill de Musk mostren la dimensió simbòlica de la seva relació.Elon’s Great Mistake – Compact Magazine (abril 2025)
L’article interpreta el DOGE com un pacte anticlerical contra el “culte woke” i adverteix que Musk no entén la lògica política de Trump.America’s tech elite turns right – Financial Times – Financial Times (març 2025)
El suport tecnològic a Trump marca un gir ideològic a Silicon Valley, en resposta a l’excés de progressisme i censura.The Cathedral and the Bazaar – Wikipedia (consulta actualitzada)
Eric S. Raymond defineix la “Catedral” com a símbol de les estructures centralitzades de poder —terme adoptat per l’entorn MAGA per criticar el poder cultural progressista.