La guerra aranzelària de Trump dinamita la globalització liberal
El retorn del mercantilisme trenca l'ordre multilateral, inaugura una era de caos comercial i accelera tant la multipolaritat com l'ascens de la Xina
L’anunci d’aranzels massius i generalitzats de Donald Trump ha portat incertesa als mercats i un reguitzell d’interpretacions d’una política que des de la pròpia administració ha tingut explicacions erràtiques.
Avui tractem els origens de la preeminença americana en el comerç mundial, les diferents explicacions per la política tarifària del govern americà i els escenaris que dibuixa pels propers anys.
A més d’això, agraïm als mitjans com Estat i l’Alternatiu que s’han fet ressò aquesta setmana de la nostra proposta de reforma administrativa inspirada en el DOGE. Cada setmana avancem i guanyem una mica més.
Esperem que us interessi la newsletter d’avui. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
Trump i el retorn del mercantilisme: una nova arquitectura econòmica mundial. Els EUA trenquen l’ordre liberal global i impulsen un nou règim basat en la sobirania estatal, la preeminença monetària i la negociació bilateral.
Els aranzels com a eix de poder: sobirania, reindustrialització i confrontació global. Persegueixen objectius de protecció industrial, pressió monetària, recaptació fiscal, preparació militar, reforç executiu i fidelització política.
Geoeconomia del caos: l’afany hegemònic americà l’aprofita la Xina. La guerra aranzelària erosiona l’ordre multilateral, debilita els aliats dels EUA, i obre espais a alternatives geoeconòmiques com la Xina en el mig-llarg termini.
1. Trump i el retorn del mercantilisme: una nova arquitectura econòmica mundial
💡 Idees clau
Les potències hegemòniques imposen un ordre monetari i comercial basat en força militar, estabilitat financera i control institucional.
La financiarització post-Bretton Woods ha reforçat Wall Street i la Xina, però ha desindustrialitzat els EUA i fracturat la seva classe mitjana.
Les tarifes de Trump no busquen eficiència, sinó imposar un nou ordre global basat en l’ús de la força i relacions bilaterals.
Aproximadament cada mig segle, el sistema econòmic internacional experimenta una reconfiguració estructural, fruit de la interacció entre comerç, política i defensa dins l’arquitectura global de poder.
L’Imperi Hispànic —amb Catalunya com a actor destacat— va desencadenar la primera mundialització a escala plenament planetària. L’abundància de plata procedent de les colònies americanes va establir el ral de 8 com una de les primeres monedes de reserva globals, gràcies al seu contingut constant de plata. La fundació de Manila, a les Filipines, el 1571, va obrir rutes comercials directes entre l’Àsia, Amèrica i Europa, traçant els contorns del que encara avui constitueix l’eix vertebrador de l’economia mundial. A diferència del model portuguès, centrat en l’extracció de matèries primeres com les espècies, el sistema hispànic es fonamentava en l’intercanvi de plata americana per commodities, operant amb un dèficit comercial constant. No obstant això, l’afluència contínua de nova plata, la seva devaluació per finançar guerres europees, els defaults recurrents del deute i la pèrdua d’hegemonia marítima van accelerar el declivi del model hispànic.
Al segle XVII, la República Holandesa esdevingué la nova potència comercial i financera global, gràcies a l’estabilitat del seu sistema monetari, l’ús sofisticat del deute públic, la creació del primer banc central modern i l’expansió colonial de la VOC. El florí holandès es va convertir en la moneda preferida per al comerç internacional. Però la rendibilitat decreixent de les aventures colonials, la pèrdua de disciplina fiscal i les derrotes militars davant una Anglaterra emergent van marcar el declivi del seu lideratge.
La lliura esterlina va assumir aquest rol hegemònic durant el segle XIX, sustentada per la potència industrial del Regne Unit, la dimensió global del seu imperi i el lideratge financer de la City de Londres. L’adopció del patró or el 1821 va conferir estabilitat i credibilitat a la lliura, i va afavorir-ne l’acumulació com a reserva per part dels bancs centrals. Tanmateix, la suspensió de la convertibilitat durant la Primera Guerra Mundial i l’abandonament definitiu del patró or el 1931 van marcar el declivi definitiu de la lliura, coincidint amb l’ascens dels Estats Units com a nova potència global.
L’any 1944, amb els Acords de Bretton Woods, es va establir un nou ordre monetari: el dòlar es convertia en moneda de reserva, amb convertibilitat fixa en or (35 dòlars per unça). Es van fundar institucions com el FMI i el Banc Mundial, i es van instaurar controls de capital. Aquest sistema va afavorir dècades d’estabilitat i creixement, però el dèficit fiscal persistent i la pèrdua de confiança en la convertibilitat del dòlar van precipitar la seva superació per part de Nixon el 1971.
Des de 1971, amb la fi de la convertibilitat del dòlar decretada per Nixon, el sistema global s’ha basat en monedes fiduciàries i tipus de canvi flotants. Això inauguraria una era de financiarització econòmica global, marcada per la desregulació dels mercats, la liberalització dels fluxos de capital i l'expansió d’instruments financers complexos. El dòlar s’ha mantingut com a moneda hegemònica no per la seva relació amb l'or, sinó per la confiança en la solidesa dels mercats nord-americans.
Aquest model es consolidà amb l’expansió del sistema financer i comercial liderat pels EUA després de la Guerra Freda. L’entrada en vigor de l’OMC el 1995, i especialment l’adhesió de la Xina el 2001, van marcar l’apogeu d’una globalització liberal sostinguda per l’hegemonia del dòlar i la fragmentació de les cadenes de valor. Aquest règim —anomenat Bretton Woods II— permeté a Washington finançar dèficits colossals, mantenir un exèrcit amb capacitats globals i impulsar Wall Street.
Tanmateix, aquest model ha estat acusat d’erosionar la base industrial nord-americana, empobrir les classes treballadores i concentrar la riquesa en els sectors FIRE (finances, assegurances, immobiliari). Això ha creat un cisma dins dels mateixos EUA entre els sectors percebuts com a guanyadors i perdedors de la globalització:
Els consumidors de béns barats, les empreses multinacionals que han expandit la seva influència globalment i els inversors financers de Wall Street són en la part positiva de la balança
Les classes treballadores que han patit una desindustrialització accelerada han estat els grans perdedors del fenomen. El suport al proteccionisme de Trump de zones com el Rust Belt va ser clau en la victòria de Trump el 2016.
Des del 1980, els salaris dels treballadors no universitaris han caigut un 20% en termes reals. La precarietat, la desigualtat i l'exclusió han crescut.
La crisi de 2008 seria una primera senyal d’alarma del col·lapse d’aquest ordre global. El moment unipolar americà apareixia com un parèntesi d’una o dues dècades, i les perspectives d’un gran segle americà s’afeblien per l’ascendent de potències alternatives, empoderades pel mateix model de globalització liberal sostinguda pels Estats Units, notablement la Xina.
D’aquest recorregut històric podem extreure una lliçó fonamental: la política monetària és clau per a l’hegemonia econòmica i comercial. La competició global no es redueix a millores en la productivitat marginal, sinó que articula una constel·lació de factors molts dels quals no únicament econòmics:
Fiscals, com la capacitat de finançar-se barat per endegar programes públics de despesa, incloent-hi la defensa.
Mercantils, assegurant la preeminença de les pròpies empreses en un mercat internacional amplament protegit.
Geopolítics, establint institucions i sistemes que assegurin la supremacia de la pròpia moneda i sistema financer.
Militars, amb una preeminença capaç d’assegurar recursos comuns com la llibertat de navegació i comerç.
Les tarifes anunciades aquesta setmana per Donald Trump apunten que podríem ser davant d'un nou moment fundacional, amb perspectives encara incertes.
L’anunci d’aranzels en el què va anomenar Liberation Day va descol·locar completament els mercats. El que es preveia com una mesura uniforme —un aranzel pla del 10 o 20% sobre totes les importacions— es va convertir en un laberint d’aranzels diferenciats per país.
No és cap secret que l’orientació política de Donald Trump, especialment en el seu segon mandat, cerca desmuntar l'ordre liberal multilateral heretat del segle XX i substituir-lo per un model neomercantilista basat en la supremacia americana i la bilateralitat.
Les noves tarifes de Trump suposen un augment mitjà de l'aranzel efectiu del 2,5% al 22,5%, el nivell més alt que han vist els Estats Units des del moment pre-bèl·lic de 1909. A més dels aranzels que ja havien estat anunciats abans s'ha imposat un 34% addicional a les importacions de la Xina, un 27% a l'Índia, un 24% al Japó i un 20% a la Unió Europea. Una imposició universal d’aranzels que, si bé afecten més intensivament alguns països que d’altres, fan difícil triangular les exportacions per esquivar-les en la mesura que tots els països del món han estat afectats.
A això s’hi afegeix un aranzel anunciat prèviament del 25% sobre tots els automòbils fabricats fora del país, amb l’exempció dels fabricants que traslladin la producció als EUA, com en el cas de Hyundai i Honda, que van anunciar inversions als Estats Units.
Queden exclosos momentàniament el Canadà i Mèxic, però no els seus sectors estratègics. Totes les economies que tenen superàvit comercial amb els EUA han estat castigades i fins i tot aquelles que importen més dels Estats Units del què hi exporten, com Austràlia o països americans com Colòmbia i el Brasil.
Tot i que inicialment es va especular sobre la inclusió de semiconductors, coure, productes farmacèutics i minerals crítics, aquests han estat exclosos dels aranzels, ja que es consideren subjectes a regulacions especials o a futures negociacions.
El criteri utilitzat per determinar els aranzels és una simple fòrmula basada en el desequilibri comercial bilateral, que ha sorprès els economistes per la seva simplicitat: estan basades en la relació entre el dèficit comercial bilateral i el volum total d'importacions procedents de cada país. A partir d’un aranzel mínim del 10%, es fixa una tarifa corresponent aproximadament a la meitat del desequilibri comercial detectat, sense tenir en compte els índexs utilitzats habitualment per considerar les barreres comercials o distorsions en el mercat de la lògica econòmica convencional.
El fet que el criteri central sigui el dèficit bilateral revela amb claredat l’objectiu de fons: reduir aquests dèficits, d’acord amb la retòrica sostinguda de Trump des de fa dècades i defensada per algun dels seus assessors més propers com Peter Navarro. Aquest sistema reforça la idea que l’objectiu real no és corregir distorsions comercials, sinó imposar càstig simbòlic als països amb superàvit. Per l’economista neokeynesià Paul Krugman, el resultat és la sacralització del dèficit comercial com a enemic públic número u i la imposició d’una política proteccionista sense lògica ni estabilitat, amb riscos evidents de recessió i de trencament de les cadenes de subministrament globals.
Aquest moviment és més que una política comercial: és una declaració de ruptura amb l’ordre anterior. El món inaugura una nova etapa post-globalització, amb potencial de portar més caos i inestabilitat.
2. Els aranzels com a eix de poder: sobirania, reindustrialització i confrontació global
💡 Idees clau
Trump recupera l’aranzel com a eina central de sobirania econòmica i reindustrialització, amb l’horitzó fixat en la contenció de la Xina.
El pla aranzelari combina objectius econòmics, geopolítics i fiscals, i redefineix el comerç com a instrument de poder executiu.
Més que una resposta tècnica, és una convicció ideològica: Trump creu en els aranzels com a clau per restaurar la grandesa americana.
Els fonaments de la política comercial de Trump no són cap novetat. La seva arribada al poder el 2016 va marcar un gir estratègic de la política exterior americana cap a la contenció de la Xina, amb una ofensiva aranzelària contra les importacions xineses i restriccions a la transferència tecnològica i de capitals. El 2018, Trump va imposar un aranzel del 25% a l’acer i del 10% a l’alumini, amb l’objectiu de reforçar les cadenes de subministrament internes. Era una maniobra defensiva davant l’eco cada cop més intens dels tambors de guerra en la política global.
Trump es mira en el mirall de la Gilded Age del segle XIX: una era de predomini dels magnats industrials com Rockefeller i Carnegie, en què s’imposaven aranzels alts per protegir la indústria nacional naixent. Trump ha elogiat figures com McKinley —impulsor d’un aranzel general del 50%— i associa aquella política amb l’expansió industrial i la sobirania econòmica dels EUA. Tot i així, aquella època també va estar marcada per la inflació, tensions socials i profunds desequilibris estructurals.
Més enllà de la retòrica i el caos aparent, el pla aranzelari de Trump té una lògica interna amb objectius múltiples. Alguns són explícits; d'altres, tàcits. Però tots comparteixen una arrel ideològica comuna: la fe incondicional de Trump en els aranzels com a eina per restaurar la grandesa americana. Els seus principals objectius es poden desglossar en set punts:
1. Recuperar competitivitat internacional
Tot i enfocar-se clarament en el dèficit comercial, per alguns opinadors l’objectiu dels aranzels de Trump no seria l’efecte proximal de reduir-lo, sinó el distal de provocar un xoc econòmic suficient als altres països, capaç de forçar-ne els bancs centrals a baixar els seus tipus d’interès i devaluar les seves monedes davant del dòlar.
Aquesta és la posició de Varoufakis, exministre de finances grec, que sosté que Trump vol apalancar-se en l’estàtus de moneda de reserva del dòlar a la vegada que limitar-ne la revalorització respecte d’altres divises. Això milloraria la competitivitat de les exportacions nord-americanes i reduiria les importacions sense afectar tant els preus finals ni renunciar a la capacitat d’operar amb un gran dèficit fiscal finançat a preus comparativament baixos dels EUA. En aquesta visió, els aranzels funcionen com a eina coercitiva per forçar canvis monetaris a l'exterior.
Altres analistes, no obstant, consideren probable que el dòlar continuï apreciant-se davant de les altres monedes i que l’efecte devaluador es concentri en els tipus de canvi dels països amb gran superàvit comercial amb els EUA, com Mèxic o el Vietnam, mentre que es reequilibrarà en el llarg termini, especialment en el cas probable que els altres països imitin la política d’aranzels en represàlia amb els EUA.
2. Assegurar la preeminença del dòlar
Trump utilitza una política de bastó i pastanaga per plegar altres països a la supremacia monetària americana, reforçant la preeminença sobre els seus aliats —ara nítidament vassalls del sobirà americà— a partir de l’hegemonia de l’ús del dòlar.
El bastó és la política aranzelària, que Trump estaria disposat a moderar cas per cas a partir de negociacions bilaterals en què aconseguís una devaluació de la moneda que reforcés les importacions americanes.
La pastanaga seria l’accés preferent a dòlars així com els compromisos americans en la defensa de les nacions sobre la seva tutela, obligant-los a un alineament més estret amb la política de Washington.
L'objectiu seria assegurar una versió més favorable de la moneda de reserva americana; una mena de desdolarització parcial dissenyada per corregir desequilibris en els pagaments sense perdre completament l'estatus privilegiat del dòlar.
Arguments favorables a aquesta interpretació inclouen les pròpies declaracions de Trump amenaçant els països BRICS amb aranzels de fins al 100% si acceleren els plans de crear una moneda alternativa al dòlar, tot i que fins al moment la poca coordinació geopolítica de països amb interessos tan separats com el Brasil, la Xina o la Índia ha dificultat aquest pas, que seria vist com una escissió del sistema internacional capitanat pels Estats Units.
No obstant això, la jugada suposa un elevat risc geopolític pels Estats Units. Els somnis sobirans de la Unió Europea, si bé no és probable que operin un canvi efectiu amb l’actual configuració de les elits europees, sí que poden ressucitar en el mig i llarg termini, fins i tot rescatant els somnis dels anys 2000 d’establir l’Euro com a una moneda de reserva global alternativa al dòlar. Un rearmament efectiu ara improbable i superar la dependència de les urgències globalistes alienes seria imprescindible per consolidar aquesta hipòtesi de reemergència europea dins del bloc occidental.
3. Reduir el cost de finançar el deute públic
Una altra hipòtesi és que Trump cerca principalment desactivar la bomba del deute. L’administració Biden va finançar programes emetent una muntanya de bons a curt termini amb venciment els propers mesos: el cost dels interessos del deute podria aviat superar les altres partides pressupostàries com la defensa.
Induir una recessió serviria per reduir els rendiments del deute i la pressió aranzelària podria forçar els països creditors a intercanviar els bons americans per productes més avantatjosos com ara bons a llarg termini o fins i tot a perpetuïtat.
4. Preparar-se per una guerra amb la Xina.
Els aranzels no només busquen incentivar la reindustrialització nord-americana, sinó que s’inscriuen en una estratègia de defensa nacional que redefineix el comerç com a qüestió de seguretat. L’objectiu és clar: reduir la dependència de la Xina i recuperar el control sobre sectors productius estratègics. Aquesta política s’articula amb l’ús dels poders d’emergència (IEEPA), que permeten accions unilaterals com controls a l’exportació de tecnologies sensibles i minerals clau.
La Xina ha esdevingut, durant l’última dècada, una potència industrial hegemònica, especialment en la producció de matèries primeres essencials com l’acer. Aquesta supremacia preocupa profundament l’elit nord-americana, que veu en el gegant asiàtic no només un rival comercial, sinó una amenaça estructural dins la lògica de la trampa de Tucídides: el temor d’una potència establerta davant l’ascens imparable d’un competidor. El dèficit comercial dels EUA n’és el reflex més visible.
Amb aranzels de fins al 34% sobre productes xinesos, Trump vol provocar un trencament accelerat de les cadenes de subministrament globals i afavorir una autonomia econòmica en clau bèl·lica. Aquesta dinàmica de desacoblament, iniciada el 2018, s’intensifica ara amb mesures més agressives. Tot plegat apunta a una economia pre-bèl·lica, però comporta riscos greus: pressions inflacionàries, paràlisi inversora, risc de recessió, i represàlies simètriques.
En aquest context, les tarifes funcionen com a instrument de contenció: busquen bloquejar l'accés de la Xina a mercats estratègics, erosionar la seva capacitat exportadora i empènyer-la cap a una multipolaritat defensiva. Es tracta de generar un xoc sistèmic capaç de posar a prova la seva estabilitat interna i, alhora, reforçar la centralitat geoeconòmica dels Estats Units.
5. Recompensar la classe treballadora
Donald Trump ha construït una part central del seu projecte polític sobre el ressentiment de les classes treballadores desindustrialitzades, les grans perdedores de la globalització.
Segons algunes visions, el pla aranzelari respondria a una intuïció política: transformar aquest malestar en lleialtat electoral, oferint una narrativa de restauració nacional davant del dèficit comercial, considerat com a responsable de l’atur i la pèrdua de treballs qualificats als Estats Units.
Amb la retòrica de forçar les empreses globalitzades a fer inversions productives als Estats Units, Trump compta galvanitzar el suport de la classe treballadora domèstica, considerant que el dolor econòmic a curt termini, en forma d’una probable inflació en béns de consum, però també d'una possible revaluació d'actius en borsa i immobiliaris, acabarà resultant en un boom d'inversió domèstica.
És probable que l’impacte dels aranzels per a aquest objectiu sigui mixt:
Per una banda, algunes empreses amb gran dependència del mercat americà ja han anunciat inversions als EUA, com alguns fabricants asiàtics d’automòbils.
En canvi, altres empreses que concentren la seva producció a l’Àsia, com Nike, ja han anunciat que no els hi surt a compte produir a USA i simplement encariran els seus productes pels consumidors americans.
Els efectes en les cadenes de subministrament dels aranzels poden tenir efectes complexos i són difícils de predir. Alguns opinadors argumenten que la indústria automobilística xinesa, que ja tenia l’accés limitat al mercat americà, es veurà ara beneficiada pels aranzels de tercers països amb els EUA, afeblint per tant la indústria automobilística americana i les feines locals en la seva capacitat exportadora.
6. Crear un instrument de negociació bilateral.
Una de les funcions centrals dels aranzels és el seu ús com a eina de coerció diplomàtica. Més que una política comercial amb finalitats econòmiques clares, el pla aranzelari de Trump s’utilitza com a palanca per forçar acords bilaterals, país per país, exigint concessions específiques —en comerç, inversions, defensa o regulació— a canvi d’alleujaments aranzelaris. Aquest mètode desmantella l’arquitectura multilateral de la globalització liberal i consagra una nova forma d’hegemonia imperial americana en relació directa amb els estats vassalls.
La metàfora recurrent és la d’una roda: els EUA ocupen el centre i cada país aliat o dependent es converteix en un radi subordinat, sense connexions horitzontals entre si ni capacitat col·lectiva de resposta. És un món de transaccions asimètriques, on la força substitueix el dret i la bilateralitat destrueix el règim basat en normes.
Els aranzels no són pas una mesura provisional, sinó una posició inicial de força, dissenyada per crear incertesa i establir el marc negociador en termes favorables als EUA. Però això implica que cap país pot comptar amb una estructura aranzelària estable: la imprevisibilitat es converteix en doctrina.
L’objectiu final d’aquest enfocament no és només comercial, sinó estructural. Es tracta de redibuixar l’ordre econòmic global: castigar els estats que no s’alineïn amb Washington, i als que sí que ho facin forçar-los a comprar armament nord-americà, deslocalitzar la producció cap als EUA o renegociar les condicions del deute sobirà des d’una posició de supremacia. No és un retorn nostàlgic a la manufactura dels anys cinquanta, sinó un projecte de dominació geoeconòmica: imposar regles, establir jerarquies i reapropiar-se dels avantatges estratègics del capitalisme globalitzat.
7. Consolidar el seu poder executiu
La decisió d’establir aranzels va ser una elecció personal de Trump, al marge dels informes tècnics i de propostes més sofisticades d’alguns assessors. En contrast amb el primer mandat, on la seva acció executiva va trobar una gran oposició interna a la pròpia administració, l’actual equip que l’envolta està format només per fidels sense dissensió.
A més a més, els aranzels suposen una forma de recaptació directa que estaria plenament en mans de l’executiu de Trump, ja que només els impostos domèstics requereixen l’aprovació del Congrés. Per Trump, finançar-se amb aranzels serviria també per incrementar la influència de l’executiu davant del legislatiu.
El procés per determinar el mètode de càlcul dels aranzels va ser opac, ràpid i erràtic, deixant congressistes, empreses i aliats internacionals en la penombra informativa.
Sorprenen per això les declaracions d’Elon Musk indicant esperances que la guerra comercial obri un escenari de lliure comerç entre Europa i els EUA, sense aranzels i amb lliure circulació de persones, ignorant el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) que Trump va enterrar en el seu primer mandat.
Sorprèn la idea que destruir les relacions amb aliats propers com la Unió Europea hagi de ser el camí per assegurar una aliança més duradora amb aquests. La seva ocurrència potser s’entén millor pel fet que la influència de Musk a l’administració va a la baixa, amb les primeres veus que n’anuncien una pròxima sortida.
Però més enllà de qualsevol estratègia tècnica, el pla de tarifes sorgeix d'una convicció: Trump creu profundament en els aranzels com a eina de política econòmica. Creu que funcionen, que enforteixen els EUA, que donen feina als americans, que penalitzen els enemics del país, que impedeixen que els aliats segueixin aprofitant-se de l’hegemonia americana per mantenir-hi un superàvit comercial. Tota la resta d'arguments són racionalitzacions que vénen després. L’opinió de Trump no ha canviat en quaranta anys, i ara, envoltat d'un equip lleial i obedient, pot executar-la sense frens interns.
En paraules del mateix Trump, “aranzel” és “la paraula més bonica del diccionari”.
3. Geoeconomia del caos: l’afany hegemònic americà l’aprofita la Xina
💡 Idees clau
La guerra aranzelària de Trump parteix d’un diagnòstic erroni i amenaça amb desestabilitzar l’economia americana més que la dels seus rivals.
Les mesures de Trump podrien debilitar el bloc occidental i obligar molts aliats a replantejar-se la seva dependència estratègica dels EUA.
La retirada americana projecta un món més multipolar on la Xina projecta estabilitat i avança com a alternativa geoeconòmica clau.
Tot i l’emergència de Trump com a figura quasi-monàrquica al capdavant dels EUA amb l’objectiu declarat de recuperar poders que feia dècades que l’hi eren vetats a l’executiu, la realitat econòmica és marcadament tossuda i pot imposar-se fins i tot a un poder de voluntat tan expansiu com el de Trump.
Llançar una guerra comercial global és una jugada d’alt risc en què cap actor controla totes les variables. L’intent de superar l’ordre econòmic liberal vigent ens condueix, com a mínim, a un impàs estructural dominat pel caos estratègic i la incertesa sistèmica.
La política muscular d’obtenir concessions en matèria monetària i comercial pot tenir efectes significatius en les economies de moltes nacions del planeta —notablement països altament exposats al comerç americà com Mèxic, Canadà i el Vietnam— però a la majoria dels països l’impacte serà menor que en l’economia dels propis EUA.
El pla de Trump parteix d’un diagnòstic erroni: atribueix el dèficit comercial americà a pràctiques deslleials de potències rivals com la Xina, o aliades com Alemanya o el Japó, quan en realitat té arrels internes, especialment en el desequilibri fiscal crònic dels Estats Units que en fan la major economia de consum del planeta. Els aranzels, lluny de corregir aquest desequilibri, introdueixen incertesa, desincentiven la inversió privada i erosionen el lideratge econòmic global nord-americà.
Els efectes ja observats per la introducció d’aranzels més limitats entre 2018 i 2020 ho demostren: cap reducció sostinguda del dèficit comercial americà, augment de preus pels consumidors i pèrdua de dinamisme industrial dels productors domèstics.
L’impacte dels aranzels pot induir una recessió que alguns analistes han estimat en 1,5% del PIB, focalitzats en sectors concrets. Igual que la globalització tenia molts guanyadors però alguns perdedors, podria ser que la post-globalització tingui alguns guanyadors i sobretot molts perdedors.
Els aranzels de Trump no només reconfiguren l’espai econòmic global; també estan accelerant una mutació geopolítica de fons. L'erosió de la confiança entre els Estats Units i els seus aliats tradicionals pot crear efectes permanents que accelerin la descomposició del bloc occidental:
A Europa, les mesures aranzelàries serveixen com una empenta més cap a una autonomia estratègica poc definida però molt invocada per líders com Macron; mentre ressorgeixen veus proposant un acostament a la Xina, tot i el probable increment de la competència del gegant asiàtic.
Un país com Vietnam il·lustra la dinàmica de fons: no és aliat dels Estats Units perquè hi exporti gran part de la producció —tot i que sens dubte hi ajuda— sinó per la seva enemistat històrica amb la Xina.
Austràlia, un soci fidel de l’anglosfera, ha qualificat les mesures com "no pròpies d'un amic" tot i descartar respondre a l’aranzel del 10% i alertant que aquesta acció podria tenir conseqüències estratègiques.
Per ara, molts aliats prefereixen mantenir la seva vinculació amb Washington per por a alternatives com la Xina o Rússia. Però els Estats Units semblen determinats a cobrar-se el preu de la dependència estratègica dels països de la seva esfera d’influència, una dinàmica que podria forçar-los a buscar nous equilibris o fins i tot a considerar hegemonies alternatives al vassallatge respecte els EUA.
Pel què fa a Europa, no pot ser veritablement independent mentre aposti per una guerra amb Rússia que respon a raons globalistes poc alineades amb els seus interessos estratègics i més motivades per l’administració Demòcrata sortint i per valors flonjos com la legalitat internacional, ja activament subvertida per potències revisionistes com Rússia i la Xina i ara també pels propis EUA.
Aquesta lògica ja s’ha imposat en la relació entre Rússia i la Xina, històricament rivals, ara progressivament alineats per necessitat estratègica. Un moviment similar podria reproduir-se entre altres aliats americans, especialment aquells menys arrelats institucionalment o financerament als Estats Units, com molts del sud-est asiàtic.
Si Trump continua erosionant el lideratge moral i institucional dels EUA, la Xina podria erigir-se no tant com una potència atractiva, sinó com un mal menor estable davant un Occident erràtic i oportunista.
Lluny de quedar-se paralitzada, la Xina ha aprofitat l'oportunitat per projectar estabilitat i lideratge. Tot i els problemes econòmics que arrossega el gegant asiàtic, marcats per una crisi immobiliària, la deflació i una demanda interna poc sòlida conjuminada amb la sobreproducció, el país està fent grans avanços en la seva capacitat econòmica global:
Fent passos cap a l’autosuficiència tecnològica malgrat les sancions, com va demostrar la irrupció de DeepSeek fa unes setmanes.
Avançant en la internacionalització del yuan: tot i que només el 3,8% dels intercanvis globals s’efectuen en la moneda xinesa (davant del 49% del dòlar), ja suposa pràcticament el 40% del comerç exterior xinès.
Reorganitzant les seves exportacions cap al sud-est asiàtic, Rússia i països del sud global, notablement l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.
Reforçant el seu paper híbrid com a garant econòmic i de seguretat amb la construcció del corredor Zangezur amb l’Azerbaidjan a través de territori Armeni.
També cal destacar la reactivació de les negociacions per a un acord de lliure comerç trilateral entre el Japó, la Xina i Corea del Sud després de més de cinc anys d’inactivitat, que es presenta com una resposta al proteccionisme nord-americà per estabilitzar l’ordre comercial a l’Àsia oriental.
Aquestes dinàmiques podrien accelerar la fragmentació del comerç mundial en blocs regionals o afinitats estratègiques: una zona dominada pels EUA, una altra orbitant al voltant de la Xina, i una Europa en crisi d'identitat estratègica. La suma d'aquests processos porta cap a un escenari multipolar més marcat. Un possible escenari a mig termini és la divisió del món en dos grans camps:
Els que accepten l'hegemonia americana a canvi de concessions doloroses
Els que busquen alternatives al marge del sistema del dòlar
El sud global —especialment Amèrica Llatina, Àfrica i parts d'Àsia— pot veure en la Xina, Rússia o noves institucions com el BRICS+ una sortida al dilema de triar entre sobirania o accés al mercat nord-americà, generant friccions, conflictes limitats i una nova carrera per la influència a regions no clarament alineades, com la pròpia Rússia. També augmenta el risc de convertir conflictes comercials entre els països en disputes militars limitades: per recursos, per zones de trànsit estratègic o per garantir l'accés a matèries primeres clau, davant l’absència de potències moderadores.
El projecte aranzelari de Trump podria ser la palanca que obre la porta a una nova era d'inestabilitat sistemàtica i faci tronadors els tambors de guerra que porten temps sonant com a sortida a les grans tensions de la nostra era. La història mostra que els projectes de reconfiguració global són difícilment compatibles amb la pau.
L’escenari d‘una alta volatilitat presenta molts riscos i mitigar-los serà una de les preocupacions centrals dels actors econòmics els propers anys.
Recull de premsa
Comerç global de plata als segles XVI al XIX - Viquipèdia (01/01/2020)
Anàlisi del comerç de plata entre Amèrica, Europa i la Xina durant els segles XVI-XIX, destacant el seu impacte econòmic global.What's Really Driving the Trade Deficit With China - Bloomberg (04/04/2017)
Exploració de les causes del dèficit comercial dels EUA amb la Xina, analitzant factors econòmics i polítics subjacents.U.S. 10-Year Yield Drops Below 4% for First Time Since Trump Won - Bloomberg (03/04/2025)
El rendiment dels bons del Tresor nord-americans a 10 anys cau per sota del 4% per primera vegada des de l'elecció de Trump.Why the Global 1% and the Asian Middle Class Have Gained the Most from Globalization - Harvard Business Review (01/05/2016)
Anàlisi de com la globalització ha beneficiat principalment l'1% més ric i la classe mitjana asiàtica, deixant altres grups enrere.Relatively Lower Tariff Hit, Slumping Dollar Helps Rupee Hold Ground - Reuters (03/04/2025)
L'impacte menor dels aranzels i la caiguda del dòlar han ajudat la rupia índia a mantenir-se estable enmig de tensions comercials.Trump Warns BRICS Nations Could Face 100% Tariffs - Reuters (13/02/2025)
El president Donald Trump adverteix els països BRICS sobre possibles aranzels del 100% si intenten crear una nova moneda.Australia Says U.S. Tariffs 'Not Act of a Friend', Rules Out Reciprocal Move - Reuters (02/04/2025)
El primer ministre australià critica els aranzels dels EUA com a "no pròpia d'un amic", però descarta mesures recíproques.Liberating America Requires More Than Tariffs - Compact Magazine (02/04/2025)
Argumenta que alliberar l'economia nord-americana requereix més que imposar aranzels, destacant problemes interns com la influència de l'oligarquia financera.How America Could End Up Making China Great Again - The Economist (03/04/2025)
Anàlisi de com les polítiques comercials dels EUA podrien reforçar la posició global de la Xina, oferint-li oportunitats per redefinir relacions comercials.Trump's Auto Tariffs Could Help China's Carmakers, Experts Say - Al Jazeera (03/04/2025)
Els aranzels automobilístics de Trump podrien beneficiar els fabricants de cotxes xinesos en nivellar el terreny de joc en mercats internacionals.Trump's Tariffs: What Is Behind Them and Will They Work? - King's College London (02/04/2025)
Examen de les motivacions darrere dels aranzels de Trump i avaluació de la seva possible efectivitat en revitalitzar la indústria manufacturera nord-americana.Inside President Trump’s Whirlwind Decision to Upend Global Trade - The Washington Post (04/04/2025)
Anàlisi de la decisió sobtada de Trump d'imposar aranzels generalitzats, destacant la manca de consulta amb assessors econòmics.Hyundai anuncia una inversió de 21.000 milions de dòlars als EUA mentre s'acosten els aranzels de Trump - The Guardian (25/03/2025)
Hyundai Motor anuncia una inversió de 21.000 milions de dòlars als Estats Units per crear 14.000 llocs de treball.Peter Schiff diu que Nike no traslladarà la producció als EUA malgrat els aranzels - Yahoo Finance (05/04/2025)
L'economista Peter Schiff adverteix que Nike no té plans de traslladar la seva producció als Estats Units malgrat els nous aranzels.Trump diu al seu cercle íntim que Musk deixarà aviat - Politico (02/04/2025)
El president Donald Trump informa al seu cercle íntim que Elon Musk deixarà el seu paper en l'administració en les properes setmanes.Trump anuncia aranzels generalitzats a països de tot el món - Time (02/04/2025)
El president Trump anuncia aranzels del 10% a totes les importacions, amb taxes més altes per a certs països, incloent-hi un 34% per a la Xina i un 20% per a la Unió Europea.La Xina respon amb força als aranzels de Trump - The Economist (04/04/2025)
La Xina imposa un aranzel del 34% a les importacions nord-americanes en resposta als aranzels de Trump, tot i els possibles danys a la seva pròpia economia.Europa es prepara per a una allau de productes xinesos després dels aranzels dels EUA - Financial Times (03/04/2025)
Funcionaris de la Unió Europea estan preparant mesures d'emergència per evitar una inundació de productes xinesos descomptats al mercat europeu.Japó, Corea del Sud i la Xina acorden enfortir els llaços comercials davant els aranzels imminents dels EUA - The Japan Times (30/03/2025)
Els ministres de Comerç de Japó, Corea del Sud i la Xina es van reunir a Seül per primera vegada en més de cinc anys.Riding the waves: Stocktaking RMB Internationalization Development - BBVA Research (27/02/2025)
Aquest informe analitza el creixement del renminbi (RMB) com a moneda internacional.