La revolució genòmica: la tecnologia que il·lumina l'origen de la humanitat
Els avenços en l’estudi de l’ADN transformen la medicina i l’agricultura, però també desafien els relats oficials sobre la natura i la diversitat humanes
Encara no tenim cotxes voladors. Però els algoritmes d’avui dia són capaços d’escatir quina mena de bromes xenòfobes et faran gràcia i mostrar-te-les a xarxes socials.
El progrés tecnològic de les darreres dècades, impressionant en el món dels bits i la gestió de la informació, sembla poca cosa comparat amb el progrés en el món físic de les dècades precedents.
Passar de l’energia atòmica a Tiktok és lleugerament descoratjador. No obstant això, un dels aspectes de les ciències aplicades en què més avenços hi ha hagut els últims 20 anys és el món de la genòmica i la comprensió de l’ADN.
Avui tractem la revolució genòmica i les seves profundes implicacions per la tecnologia i la societat del sXXI. Esperem que us interessi. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
La nova era genòmica: de la seqüenciació de l’ADN a l’economia biotecnològica. La genòmica emergeix com a motor tecnològic i econòmic amb aplicacions mèdiques, agrícoles i comercials.
La genòmica desfà el mite de l’origen africà de la humanitat i en revela la profunda biodiversitat. Les dades d’ADN antic revelen una evolució entrecreuada, amb hibridacions i diferències regionals profundes.
ADN i poder: el fals relat genètic que vol justificar la substitució ètnica europea. Es manipula la genètica per imposar una narrativa igualitarista i que deslegitimi els pobles autòctons d’Europa.
1. La nova era genòmica: de la seqüenciació de l’ADN a l’economia biotecnològica
💡 Idees clau
El descobriment de l’ADN i la seva seqüenciació transformen la biologia en una ciència de la informació, obrint pas a una nova economia biotecnològica.
La seqüenciació massiva i l’edició genètica redueixen costos i expandeixen les aplicacions mèdiques, agrícoles, de genètica forense i consum personal.
La genòmica es consolida com a motor d’una revolució econòmica basada en la biotecnologia, replantejant la narrativa sobre els orígens i la diversitat humana.
El descobriment de l’ADN el 1953 marca el punt de partida de la revolució biomolecular. Estudiar l’ADN obre les portes d’una nova comprensió de la vida, entesa com a codi: el pas d’informació genètica generació rere generació.
Aquesta visió codificada del món biològic transforma la biologia en una ciència de la informació. Identificar l’ADN permet substanciar la informació genètica en un suport llegible i modificable. A més a més, la seqüenciació desenvolupada per Frederick Sanger a finals dels anys 70 possibilita per primer cop llegir l’ordre de les bases nitrogenades, obrint el camí cap al gran projecte col·lectiu de la genòmica moderna: el Projecte del Genoma Humà.
Aquest descobriment obriria un univers de possibilitats per a la recerca biomèdica, agrícola i forense. Durant tretze anys, entre 1990 i 2003, científics d’arreu del món van treballar per identificar i cartografiar els més de 3.000 milions de parells de bases que conformen l’ADN humà. El projecte va culminar amb èxit, però també amb un cost astronòmic: més de 3.000 milions de dòlars.
Aquesta inversió col·lectiva va establir les bases per una nova economia de la biotecnologia, tot i que encara era lluny d’una aplicació massiva. Això va canviar radicalment amb l’aparició, a partir de 2005, de la seqüenciació massiva de nova generació (NGS), que va permetre llegir milions de fragments d’ADN en paral·lel.
Aquesta tecnologia va abaratir el cost del genoma de manera exponencial: d’un milió de dòlars a menys de mil, o el que és el mateix: del preu d’enviar un satèl·lit a l’espai a costar menys que un iPhone. Avui, les empreses poden seqüenciar un genoma complet per centenars de dòlars en pocs dies.
En paral·lel, l’edició genètica ha fet un salt qualitatiu amb la tècnica CRISPR-Cas9, desenvolupada el 2012, que permet modificar gens amb gran precisió. Aquesta eina ha obert noves vies per corregir mutacions responsables de malalties genètiques i desenvolupar teràpies innovadores.
La combinació de millores tècniques i reducció de costos ha transformat la genòmica en una tecnologia aplicable a múltiples camps, que abordarem a continuació:
Medicina, amb teràpies personalitzades.
Biotecnologia agrícola i industrial, amb varietats més resistents i eficients.
Genètica forense i bioantropològica, amb l’estudi de restes antigues.
Genètica de consum, amb serveis d’origen ancestral.
En medicina, la genòmica ha revolucionat el diagnòstic i el tractament de moltes patologies. La medicina de precisió permet ajustar els tractaments al perfil genètic del pacient, millorant l’eficàcia i reduint riscos. En pediatria, es desenvolupen panells neonatals per detectar malalties rares des del naixement. En oncologia, la seqüenciació de tumors facilita teràpies dirigides. I en neurologia, la genòmica obre noves hipòtesis sobre trastorns com l’autisme, l’epilèpsia o l’esquizofrènia.
Un moment simbòlic d’aquesta nova era fou l’aprovació, el 2023, de Casgevy, el primer tractament CRISPR per corregir mutacions responsables de l’anèmia falciforme i la beta talassèmia. La medicina regenerativa també avança amb la creació d’organoides —òrgans miniaturitzats derivats de cèl·lules mare— per modelar malalties complexes i accelerar el desenvolupament farmacològic.
En agricultura, la genòmica ha permès desenvolupar varietats adaptades a condicions extremes. Sorgos resistents a la sequera, o tomàquets editats per recuperar sabor i textura. El 2001, arran de la publicació del genoma humà, es va formar un consorci per seqüenciar el tomàquet, publicant la primera versió el 2012. L’estudi comparat de varietats antigues i modernes ha permès identificar gens claus —com els relacionats amb la mida o el sucre— i recuperar versions perdudes.
Amb CRISPR, s’han superat limitacions tradicionals de l’agronomia, com la incompatibilitat entre maduració uniforme i sabor dolç. El 2023, un equip aconseguia tomàquets amb un 30% més de sucre, sense sacrificar mida ni rendiment. També s’han aprovat tomàquets que incorporen l’ADN de flors, com el porpra amb gens de la flor del genus Antirrhinum, ric en antioxidants.
La història de la domesticació del tomàquet com a cultiu s’estén milers d’anys enrere, però l’edició genètica hi ha obert un nou capítol. Tot i que els tomàquets moderns tenen menys diversitat genètica que les seves contrapartides salvatges, les tècniques genòmiques permeten incrementar la diversitat genètica funcional, introduint versions alternatives de gens clau. Això permet mitigar els efectes negatius de la reducció genètica global. A més, les tècniques d’edició que no introdueixen ADN forà no estan subjectes a les regulacions GMO ni als EUA ni a la UE, facilitant l’aprovació i comercialització ràpida de noves varietats amb formes, sabors i colors inèdits.
En genètica forense, la seqüenciació NGS ha revolucionat la identificació d’individus a partir de restes degradades. Fragments d’ossos, dents o teixits permeten reconstruir perfils genètics i comparar-los amb bases de dades o familiars llunyans. Això ha estat decisiu per resoldre des de escenes criminals contemporànies fins a jaciments arqueològics de milers d’anys.
«L’estudi de l’ADN antic ha permès comprendre patrons de migració i mestissatge»
L’anomenada forense genòmica inversa també permet inferir trets fenotípics a partir del genoma: el color dels ulls, del cabell, el to de pell, la predisposició a la calvície o la forma del rostre, entre d’altres. Això pot ajudar a crear retrats genètics aproximats quan no hi ha cap altra pista. Aquestes aplicacions tenen també un enorme impacte en la recerca històrica i en la paleogenòmica. L’estudi de l’ADN antic ha permès identificar línies de descendència, traçar la mobilitat de poblacions prehistòriques i comprendre patrons de migració, mestissatge i selecció natural.
Finalment, la genòmica ha entrat a l’àmbit domèstic amb plataformes com 23andMe o AncestryDNA. Aquests serveis permeten conèixer els orígens ancestrals, riscos genètics i trets heretats. Els algoritmes comparen el genoma dels usuaris amb bases de dades poblacionals per inferir genealogies o percentatges d’origen geogràfic. Els avenços en seqüenciació han incrementat la precisió d’aquestes plataformes, permetent identificar parentius remots, components minoritaris i genealogies complexes. La genètica de consum il·lustra com la ciència de frontera s’entrellaça amb el mercat i la cultura popular. Aquest accés massiu ha democratitzat la genètica, però també ha obert grans interrogants ètics pel què fa a la privacitat i l’ús de les dades.
En definitiva, la genòmica no només transforma la medicina, l’agricultura o la recerca criminal. També reconfigura la manera com entenem el passat, la identitat i la condició humana.
2. La genòmica desfà el mite de l’origen africà de la humanitat i en revela la profunda biodiversitat
💡 Idees clau
La genòmica ha desmuntat el model lineal de l’evolució Out of Africa, revelant una història d’hibridacions múltiples amb altres humans arcaics.
Els humans moderns són un mosaic genètic amb aportacions de neandertals, denisovans, poblacions “fantasma” i altres homínids sense registre fòssil clar.
L’origen africà és cada cop més qüestionat per models multi-regionals, que situen les diferències entre poblacions des de fa centenars de milers d’anys.
Més enllà de les aplicacions tècniques, la genòmica també ha permès corroborar o descartar les teories sobre la pre-història profunda de la humanitat que havien estat objecte de debat pels segles dels segles, i notablement des de l’emergència de la paleoantropologia com a disciplina científica al segle XIX, arran del descobriment de l’evolució per selecció natural de les espècies de Charles Darwin el 1859.
Durant bona part del segle XX, la història de l’espècie humana s’ha explicat a través d’un relat aparentment lineal: l’Homo sapiens hauria sorgit a l’Àfrica fa uns 300.000 anys i, després d’una gran migració a Orient Mitjà fa uns 60.000 anys, hauria substituït totes les altres espècies humanes arcaïques, com els neandertals europeus.
Aquest model, conegut com a Out of Africa, ha estat durant dècades la narrativa dominant tant en paleoantropologia com en divulgació científica. Però la genòmica l’ha començat a desfer.
Des del 2010, els estudis d’ADN antic liderats per David Reich i el seu equip a Harvard han demostrat que gairebé tots els humans moderns fora de l’Àfrica porten entre un 1% i un 4% d’ADN neandertal. Això implica que no hi va haver una simple substitució ètnica —sigui per competència als mateixos nínxols, canvis en el clima o directament per genocidi— sinó una hibridació: Homo Sapiens es van reproduir amb altres humans, com els neandertals o els denisovans, incorporant part del seu patrimoni genètic.
Posteriorment a la hibridació, la selecció natural ha anat eliminant molts dels gens neandertals introgressionats: per exemple, pel fet que el seu crani més gran podia dificultar el part en comparació amb poblacions amb capacitat cranial més reduïda, com els actuals africans. Així doncs, la contribució neandertal a l’ADN europeu podria haver arribat al 20% en el moment de la hibridació, aportant elements claus per la fisiologia i la immunitat de les poblacions euroasiàtiques.
Els denisovans —descoberts a partir d’un fragment d’os trobat a la cova del mateix nom del sud de Sibèria— van contribuir amb gens específics a les poblacions actuals d’Oceania i del sud-est asiàtic. A més, tant neandertals com denisovans mostraven una estructura genètica interna sorprenentment complexa, amb diferències entre grups majors a les que hi ha entre poblacions humanes actuals.
Això ho reforça el fet que, malgrat que hi ha registres fòssils d’humans anatòmicament moderns de fa fins a 300.000 anys, el desenvolupament de la consciència, el llenguatge, el pensament abstracte i les característiques del què avui anomenaríem civilització són molt més tardanes.
Tot i algunes evidències primerenques, com alguns pigments en coves de Sud-Àfrica datats de fa 77.000 anys, el salt de la tecnologia lítica primitiva a l’esplendor artística abstracta de les pintures rupestres dels homes de Cro-Manyó sembla sobtat, en un període relativament curt, fa cosa de 20.000 anys.
Això ha estimulat teories sobre una possible ascendència a la consciència a través de l’ús de substàncies psicodèliques, però també podria apuntar a una síntesi única amb poblacions de capacitats cognitives esepcialment desenvolupades, com mostren certes manifestacions culturals avançades, com l’art neandertal.
De fet, la narrativa linear d’una evolució cap a una intel·ligència cada cop més elevada és desmentida tant pel registre fòssil com per les dades recents. La capacitat cranial mitjana dels neandertals era d’uns 1.400cc, superior als 1.350cc dels europeus actuals i als 1.250cc dels africans moderns —que avui representen una proporció creixent de la població global. Vist així, l’evolució dels darrers 20.000 anys, però especialment dels últims 20, no seria cap a una major capacitat cognitiva, sinó el contrari.
Durant la prehistòria, les hibridacions de diferents poblacions humanes no van ser puntuals ni anecdòtiques. Alguns estudis apunten la contribució d’altres homínids sense registres fòssils a l’estructura genètica actual de l’humanitat. Són les anomenades poblacions “fantasma” —llinatges humans desapareguts que han deixat empremta genètica però no materials fòssils. Així doncs, l’11% de l’ADN africà correspondria a un homínid sense identificar, possiblement una variant més primitiva d’Homo Erectus.
Altres espècies que haurien pogut contribuir a la diversitat genètica actual de la humanitat inclouen l’Homo Floresiensis, petits ‘hobbits’ de poc més d’1 metre d’alçada que habitaven illes de l’actual Indonèsia. Aquest relat trenat també sacseja la manera com entenem Àfrica. Tradicionalment considerada el bressol homogeni de la humanitat, la genòmica ha revelat que l’Àfrica mateixa era un mosaic de poblacions profundament divergents, amb estructures genètiques separades durant centenars de milers d’anys i no sempre aïllades d’Euràsia.
Així doncs, malgrat que es considera que els Neandertals, adaptats al clima més fred d’Europa, no van viure mai a l’Àfrica, un estudi de la Universitat de Princeton apuntava a l’evidència de migracions Back-to-Africa, en les senyals de genètica neandertal al continent negre.
Una recerca recent de la Universitat de Cambridge mostra que els humans actuals descendim d’almenys dues poblacions que es van separar fa 1,5 milions d’anys i que es van tornar a barrejar fa uns 300.000 anys. Una d’aquestes línies va aportar el 80% del nostre genoma; l’altra, tan sols el 20%, però amb una alta concentració de gens relacionats amb la cognició i el desenvolupament cerebral. Aquestes dades qüestionen la idea que la ‘humanitat’ va sorgir d’una sola població o d’un sol lloc.
Fins i tot els fòssils d’Homo Sapiens més acceptats, com els de Jebel Irhoud al Marroc, datats de fa 315.000 anys, mostren una barreja de trets arcaics i moderns: cranis allargats, mandíbula robusta, dents intermitges. Alguns investigadors proposen que aquests individus podrien ser híbrids entre sapiens i altres humans arcaics, en comptes de “Homo sapiens” purs.
Per complexitzar encara més les noves troballes que desmenteixen el simplisme del Out of Africa oficial, troballes de fòssils antics a l’Àsia amb característiques modernes disputen encara més la narrativa d’una sola migració clau fora de l’Àfrica de fa únicament unes poques desenes de milers d’anys. Tres fòssils claus, amb característiques modernes, disputen la narrativa de l’origen africà de la humanitat:
L’Home de Yunxian, datat de fa més de 500.000 anys, i considerat com un Homo Erectus tardà, llinatge germà dels Homo Sapiens i antecessor dels Denisovans.
L’Home de Dali, que visqué fa uns 200.000 anys, amb alguns característiques que en suggereixen la proximitat evolutiva amb l’Home de Yunxià.
L’anomenat Homo Longi, Home Drac o Home de Harbin (pel nom de la ciutat de la Manxúria xinesa on fou descobert), de fa 150.000 anys, combinant característiques modernes, com una capacitat cranial per sobre dels 1400cc, amb aspectes antics.
Tot i que el Partit Comunista Xinès ha promogut versions d’un origen asiàtic de la humanitat per motius polítics, la realitat és que la imatge emergent és incompatible amb una migració única i tardana des de l’Àfrica. Les restes fòssils fan difícil encaixar el model simplista Out of Africa, o fins i tot les seves versions més matitzades, que admeten diferents onades migratòries en totes direccions durant centenars de milers d’anys, però insisteixen en l’origen únic dels Homo Sapiens al continent africà.
La tendència observada per cada cop més investigadors sembla reforçar un possible model de continuitat multi-regional. Aquesta teoria d’origen pluricèntric de la humanitat indicaria que la dispersió de diferents homínids arreu d’Euràsiàfrica, i notablement de l’Homo Erectus, n’hauria causat la variabilitat a mida que les poblacions s’adaptaven a nous climes i nínxols ecològics, però amb contacte intermitent que hauria mantingut una relativa cohesió genètica.
«Persisteixen diferències biològiques profundes entre subpoblacions d’Homo sapiens»
Això no només dilueix la idea d’un únic origen geogràfic, sinó que dóna fonament a la persistència de diferències biològiques profundes entre subpoblacions d’Homo sapiens, especialment entre africans subsaharians i no africans, que es remuntarien a centenars de milers d’anys i serien continuïtat de les existents en grups anteriors.
La genòmica ens revela, doncs, una història humana molt més antiga, entrellaçada i complexa. Però també obre una nova disputa: no només sobre els nostres orígens, sinó sobre si existeix o no una veritable unitat genètica de la humanitat, un debat amb profundes repercussions polítiques, filosòfiques i morals.
3. ADN i poder: el fals relat genètic que vol justificar la substitució ètnica europea
El relat de l’origen humà comú s’ha emprat ideològicament per justificar polítiques de substitució demogràfica disfressades de progressisme moral.
La narrativa dominant mira d’atribuir un origen africà fictici als indígenes europeus per legitimar la immigració i el mestissatge contemporanis.
L’antiracisme institucional ha censurat les diferències cognitives entre grups humans, malgrat que estan àmpliament demostrades les diferències d’IQ.
L’evolució accelerada de les tècniques de sequenciació genòmica ha obert una nova finestra al passat humà. Però el que hi hem vist, en confrontar les dades genètiques amb el registre arqueològic i fòssil, desafia algunes de les teories consolidades sobre els orígens de l’Homo sapiens.
Malgrat les evidències creixents, la inèrcia institucional és poderosa. Encara passaran dècades abans que la teoria de l’Out of Africa —un model que planteja una sortida recent i única d’Homo sapiens des d’Àfrica fa uns 60.000 anys— deixi de ser tractada com un dogma intocable.
La raó no és només científica. Les teories sobre l’origen de la humanitat tenen una càrrega simbòlica i ideològica enorme. Des de temps immemorials, tota civilització ha tingut un mite de la creació: el relat fundacional és també el relat de legitimitat. En el nostre context, l’universalisme secular —hereu del cristianisme— ha posat el relat d’un origen comú i recent com a fonament moral de la igualtat entre éssers humans.
Durant la segona meitat del segle XX, la teoria d’un origen exclusivament africà va ser adoptada com a paradigma oficial, malgrat que diverses dades —incloses descobertes a la Xina, les Amèriques o la Polinèsia— suggerien escenaris molt més complexos, amb múltiples nodes d’origen i migració. Les troballes recents d’Homo sapiens a l’Àsia fa més de 200.000 anys, o les dates cada cop més antigues de presència humana al continent americà, qüestionen profundament la narrativa dominant.
El model de “tots som cosins propers”, separats per tan sols uns milers d’anys d’evolució divergent, reforça en el pla simbòlic una antropologia moral que vol veure la humanitat com una sola família. Però aquesta visió, tot i benintencionada, sovint ignora o distorsiona la complexitat biològica i històrica.
Un exemple d’aquesta instrumentalització és la interpretació esbiaixada d’algunes troballes genètiques, com el cas de Cheddar Man al Regne Unit o les primeres poblacions de Suècia L’èmfasi en la suposada pigmentació fosca d’aquests individus antics s’ha utilitzat propagandísticament per sostenir una tesi ideològica: que les actuals poblacions europees són hereves directes dels africans, i que, per tant, l’actual immigració massiva procedent de l’Àfrica no suposa cap ruptura genètica ni cultural amb el passat europeu.
Aquest relat busca diluir el pes històric i identitari de les poblacions autòctones d’Europa. Si tots som iguals genèticament, qualsevol debat sobre la continuïtat demogràfica esdevé sospitós o obertament racista. L’antiracisme contemporani, però, s’ha convertit en una forma de censura moral que nega la possibilitat d’analitzar diferències objectives i mesurables entre poblacions.
El racisme de diferenciar entre diferents poblacions humanes seria un simple prejudici, ofuscat a comparar diferències merament fenotípiques desenvolupades en uns pocs milers d’anys, com ara el color de la pell o dels ulls. No et fa vergonya discriminar algú per una cosa tan arbitrària com el color de la pell?
Aquest catecisme anti-racista, però, està cada cop més desacreditat per les dades genòmiques i comportamentals desenvolupades les últimes dècades. El color de la pell és un aspecte merament epidèrmic i secundari, comparat amb diferències evolutives i de comportament molt més grans, que tindrien origens de centenars de milers d’anys.
Estudis sobre intel·ligència (IQ) mostren una forta relació hereditària entre pares i fills, constatada en estudis amb bessons en què s’aïllen els factors educatius i socioculturals. Les diferències d’intel·ligència entre races estan amplament establertes i documentades en múltiples bases de dades i metodologies diferents. La resposta progressista típica atribuint-ho a diferències socioeconòmiques es fa fonedissa en els estudis que controlen per factors com la renda i el nivell educatiu.
Als Estats Units, la diferència mitjana de coeficient intel·lectual entre euroamericans i afroamericans se situa en una desviació estàndard, amb mitjanes d’IQ de 100 i 85 respectivament. Això és així malgrat que els negres tinguin una bona part de genètica europea i s’hagin socialitzat en un país del primer món.
Aquest diferencial té implicacions estructurals que no poden ser desestimades com a simples prejudicis. Això implica que el 85% dels blancs és més intel·ligent que el negre mitjà, mentre que només el 15% dels negres té una intel·ligència superior a la mitjana dels blancs.
L’absència d’aquestes dades empíriques en la discussió de les relacions interracials dels darrers anys resulta sorprenent. Sota la doctrina del disparate impact s’assumeix la discriminació dels negres com a causa de la seva infrarepresentació en alguns àmbits, quan l’explicació més òbvia és la menor capacitat. A més a més, això posa sota sospita qualsevol èxit de les poblacions d’origen africà, al marge de si ho han aconseguit per discriminació sistèmica de les institucions o pel seu propi mèrit.
En el cas ibèric, el debat racial ha estat menys intens, però la lògica del discurs progressista internacional ja hi comença a arrelar. A Catalunya, on gairebé la meitat de la població jove adulta és d’origen estranger, es prepara el terreny per a una narrativa que negui la legitimitat històrica i cultural dels autòctons. La manipulació del passat serveix per erosionar la continuïtat identitària i justificar projectes de reemplaçament demogràfic dels catalans autòctons, amb més de 1000 anys de poblament continuat al territori. Ja han començat l’escarni utilitzant l’esclavisme per insultar els nostres avantpassats del segle XIX, que no van fer res mal fet dedicant-se a l’aventura, la conquesta i el comerç a llocs com les Antilles.
«Un català és molt més proper genèticament a un Noruec que a un habitant del Nord d’Àfrica»
Això no obstant, la narrativa del mestissatge banal suggereix que com que poblacions musulmanes del nord d’Àfrica van estar a indrets dels Països Catalans durant més de 5 segles, tots seríem d’alguna manera descendents de musulmans i no tindria cap importància l’actual procés de substitució ètnica, en què hi tenen un pes important poblacions reàcies a la nostra cultura provinents del nord d’àfrica.
Novament, aquesta narrativa política instrumentalitza la historiografia o la genètica popular, però té molt poca base en les dades genòmiques reals. Un català —de fet, qualsevol aborigen de la península ibèrica— té més relació genètica amb un noruec que amb els actuals habitants del nord d’àfrica, àrabs o berbers.
Els catalans actuals, com la majoria d’europeus, descendeixen de tres grans llinatges: els caçadors-recol·lectors paleolítics de l’Europa occidental, els agricultors neolítics del mediterrani oriental i pastors indoeuropeus de les estepes. Cap d’aquests grups no té relació amb les poblacions subsaharianes o nord-africanes recents.
Per això, el mestissatge forçat, la dissolució o l’extinció no és cap destí inevitable, sinó una opció ideològica i política impulsada deliberadament per sectors determinats. La propaganda que busca banalitzar la identitat europea amb relats d’origen falsos o tergiversats no té base científica sòlida.
Resistir aquest projecte exigeix una anàlisi rigorosa, basada en les dades i lliure de tabús. Resistir la substitució requereix un compromís ferm amb la veritat històrica i el llinatge genètic de què som hereus.
Recull de premsa
Genetic history of an archaic hominin group from Denisova Cave in Siberia - Nature (22/12/2010)
Seqüenciació del genoma d’un homínid arcaic de la cova de Denisova revela una població distinta dels neandertals, amb contribucions genètiques al genoma de poblacions actuals de Melanèsia.Toe Fossil Provides Complete Neanderthal Genome - The New York Times (19/12/2013)
Anàlisi d’un os del peu permet obtenir el genoma complet d’un neandertal, oferint noves perspectives sobre la seva diversitat genètica i relació amb els humans moderns.DNA Sequencing Costs: Data - Genome.gov (01/01/2023)
El cost de seqüenciar un genoma humà ha disminuït dràsticament des del 2001, superant la llei de Moore i facilitant avenços en medicina personalitzada.Did Neanderthals Make Art? – SAPIENS, 20/02/2018
Noves troballes suggereixen que els neandertals podrien haver creat art, desafiant la noció que només els humans moderns tenien capacitats simbòliques.When did we become fully human? What fossils and DNA tell us about the evolution of modern intelligence - The Conversation (20/07/2020)
Fòssils i ADN indiquen que l’evolució de la intel·ligència moderna va ser gradual, amb múltiples espècies humanes compartint capacitats cognitives avançades.An 80,000-year history of the tomato - Works in Progress (07/05/2025)
Trajectòria evolutiva del tomàquet des de fa 80.000 anys, destacant la domesticació per part dels pobles indígenes i la selecció genètica per a la seva adaptació agrícola.Homo floresiensis: Making Sense of the Small-Bodied Hominin Fossils from Flores – Nature Education (2012)
Fòssils de Homo floresiensis trobats a l'illa de Flores destaquen la seva petita mida corporal i cerebral, i discutint les implicacions per a l'evolució humana.The Snake Cult of Consciousness – Vectors of Mind (16/01/2023)
Exploració de la teoria que els rituals psicodèlics podrien haver influït en l'aparició de la consciència humana moderna i la cultura simbòlica.A structured coalescent model reveals deep ancestral structure shared by all modern humans – Nature Genetics (18/03/2025)
Estudi genètic revela una estructura ancestral profunda compartida pels humans moderns, suggerint una història evolutiva més complexa del que es pensava.The deep history of hybrid humanity (John Hawks) – Twitter/X, 26/06/2021
John Hawks reflexiona sobre la complexitat de l’espècie humana com a resultat d’hibridacions antigues amb neandertals i denisovans.Genetic History of the Human Race – Full Lecture by David Reich – YouTube, 15/01/2019
David Reich exposa com l’ADN antic ha transformat la nostra comprensió sobre l’evolució humana i els orígens poblacionals.Genetic testing kits 23andMe hacked in data breach – Daily Mail, 05/10/2023
Un atac informàtic a 23andMe compromet dades genètiques de milions d’usuaris, incloent grups ètnics específics com jueus asquenazites.Emergence of modern human behavior: Middle Stone Age engravings from South Africa – Science, 11/01/2002
Gravats simbòlics de fa 77.000 anys a Blombos Cave apunten a l’existència de pensament abstracte molt abans del que es creia.Recovering Signals of Ghost Archaic Introgression in African Populations – Science Advances, 26/07/2019
Detecta ADN d’un homínid arcaic desconegut a poblacions africanes actuals, suggerint una introgressió antiga fora del registre fòssil.The phylogenetic position of the Yunxian cranium elucidates the origin of Dragon Man and the Denisovans – bioRxiv, 16/05/2024
El crani de Yunxian apunta a una connexió entre l’Homo longi (“Dragon Man”) i els denisovans, ampliant l’arbre filogenètic humà.TT-OSL and Post-IR IRSL dating of the Dali Man site in Central China – Quaternary Geochronology, 12/11/2015
Data el jaciment de l’Home de Dali en 260.000 anys, reforçant l’evidència d’una presència antiga d’homínids a l’Àsia oriental.Hipòtesi multiregional – Viquipèdia, consulta actualitzada 2024
Teoria segons la qual Homo sapiens va evolucionar simultàniament en diverses regions a partir d’homínids locals interconnectats.Ancient DNA and the New Science of the Human Past – The Innovation, 21/06/2021
Exposa com la genòmica antiga ha redefinit l’antropologia, desafiant relats simplificats i evidenciant una història humana plena de mestissatges.The genetics of human adaptation: hard sweeps, soft sweeps, and polygenic adaptation – Current Opinion in Genetics & Development, 02/05/2016
Repassa els mecanismes genètics de l’adaptació humana, mostrant com l’evolució actua de manera diversa segons l’entorn i els trets seleccionats.A high-coverage genome sequence from an archaic Denisovan individual – Nature, 06/05/2020
Seqüenciació d’alta qualitat d’un individu denisovà que revela introgressions múltiples i una història de reproducció creuada amb altres humans arcaics.A draft sequence of the Neandertal genome – Nature, 17/03/2021
Primer esborrany genòmic del neandertal mostra contribucions genètiques als humans moderns i reforça l’escenari d’hibridació amb sapiens.The genetic history of Ice Age Europe – Nature Communications, 05/09/2019
Revela com les poblacions d’Europa van canviar durant l’Edat de Gel a través de migracions, col·lapses i reemplaçaments genètics múltiples.Cheddar Man: DNA Analysis Reveals First Britons Had Dark Skin – The Guardian, 07/02/2018
L’ADN del Cheddar Man indica que els primers britànics moderns tenien pell fosca i ulls blaus, contrariant imaginaris sobre l’europeu primitiu.Racial Group Differences in IQ and Their Genetic and Environmental Determinants – Intelligence, 2007
Repassa les evidències empíriques sobre diferències d’IQ entre grups racials i les possibles causes genètiques i ambientals d’aquestes diferències.The Social Construction of Racial Disparities in Intelligence – Social Science & Medicine, 2022
Analitza com la societat interpreta les diferències d’intel·ligència entre races, sovint ignorant les evidències empíriques per raons ideològiques.The Population Structure and History of Africans and African Americans – American Journal of Human Genetics, 2008
Mostra una gran diversitat genètica entre grups africans i entre africans i afroamericans, amb implicacions per estudis mèdics i poblacionals.Race, Genetics and Intelligence: Science’s Last Taboo? (YouTube) – YouTube / Channel 4, 17/11/2009
Documental britànic que explora el tabú de les diferències d’intel·ligència entre races, i com s’han tractat (o censurat) científicament.