La revolució Ozempic: la porta d'entrada al transhumanisme
De fàrmac contra la diabetis a instrument d’optimització corporal, Ozempic marca una fase en què la medicina no només cura, sinó que reprograma el cos, codifica l’estàtus i redefineix la humanitat
Un medicament revolucionari per tractar la diabetis ha estat un dels major èxits de desenvolupament farmacèutic del segle XXI.
Les vendes disparades per a cada cop més aplicacions de l’Ozempic no només permeten explorar noves vies per tractar problemes del nostre temps com l’obesitat, sinó que també obren interrogants sobre la millora artificial de la biologia humana.
De les noves drogues miraculoses i les seves possibles implicacions transhumanistes en parlem avui a CatalunyaTechBiz, la newsletter líder d’economia i tecnologia en català. Esperem que us interessi. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
De la diabetis al biohacking: anatomia d’un fàrmac global. Ozempic ha passat a convertir-se en símbol de control corporal, status i biohacking, impulsant una nova visió de l’optimització mèdica com a pràctica de masses.
Una nova moral farmacològica: els ‘super-homes’ optimitzats. El boom dels GLP-1 ha inaugurat una ètica del cos millorable, on la farmacologia optimitzadora marca una nova frontera de desigualtat i aspiració corporal.
Un nou contracte social del cos: l’impacte de la ideologia transhumanista. L’expansió del transhumanisme aplicat planteja la millora biològica com a infraestructura cívica, exigint una nova ètica pública.
1. De la diabetis al biohacking: anatomia d’un fàrmac global
💡 Idees clau
Creat per a tractar la diabetis, Ozempic va destacar per la seva capacitat inesperada de reduir pes de forma sostinguda i sense esforç dietètic.
L’èxit de vendes ha fet de Novo Nordisk l’empresa més valuosa d’Europa, amb un fàrmac que ja sosté una part important del PIB danès.
Més que un tractament, Ozempic simbolitza poder i control sobre l’estètica i el propi cos: una nova forma de governar el cos superant els límits biològics.
Quan Novo Nordisk va llançar el semaglutide l’any 2017 sota el nom comercial d’Ozempic, res feia preveure que aquell fàrmac, dissenyat per tractar la diabetis tipus 2, es convertiria en una eina de transformació civilitzatòria. Desenvolupat a partir de la molècula anterior liraglutide (Victoza), el semaglutide forma part de la classe d’agonistes del receptor GLP-1 (glucagon-like peptide-1), una hormona incretina que es produeix naturalment a l’intestí després de menjar i que regula la secreció d’insulina, inhibeix el glucagó i indueix sacietat.
Mitjançant enginyeria de pèptids, Novo Nordisk va aconseguir allargar la semivida de la molècula fins a set dies, fet que permetia una sola injecció setmanal —un gran avantatge respecte a l’administració diària dels fàrmacs predecessors. Inicialment, Ozempic va ser aprovat per a pacients amb diabetis tipus 2, amb l’objectiu de millorar el control glucèmic i reduir el risc cardiovascular. Els primers assaigs clínics del programa SUSTAIN van demostrar no només una millora significativa en la gestió de la glucosa, sinó una pèrdua de pes no prevista però sostinguda, que va obrir les portes a nous usos terapèutics més enllà de la diabetis.
El 2021, la mateixa molècula va ser reempaquetada i aprovada sota el nom de Wegovy per al tractament de l’obesitat, amb una dosi superior i una indicació específica per a la gestió crònica del pes corporal en pacients amb obesitat o sobrepès amb comorbiditats. Era el començament d’un canvi de paradigma: el control farmacològic de la gana i, amb ell, del cos.
El resultat ha estat un èxit comercial sense precedents. Ozempic i Wegovy han convertit Novo Nordisk en l’empresa més valuosa d’Europa, superant el gegant de la moda LVMH i rivalitzant amb gegants tecnològics americans. Les seves vendes superen els 12.000 milions de dòlars trimestrals, i la seva dependència ha esdevingut tan crítica per a l’economia danesa que ja es parla del “risc Nokia invers”: què passa quan un sol fàrmac sosté l’estat del benestar d’un país?
Per les empreses i asseguradores, aquesta revolució també representa un canvi de paradigma. Greg Case, CEO d’Aon, assenyala que la introducció de GLP‑1 com Ozempic ha portat a reduccions superiors al 10 % en la tendència de costos sanitaris entre usuaris durant 24 mesos, fins i tot tenint en compte el preu del fàrmac. Així doncs, l’èxit no és només farmacològic i per a la salut dels pacients, sinó que permet prevenir costos mèdics significatius.
Però l’impacte d’Ozempic no és només econòmic. La molècula ha estat objecte d’estudis clínics que apunten a beneficis en àmbits com l’addicció, la depressió, l’insuficiència cardíaca i fins i tot l’Alzheimer. S’ha convertit en el primer gran fàrmac polivalent de l’era post-pandèmica, una mena de panacea injectable que no només tracta, sinó que optimitza. A diferència de les dietes, l’Ozempic no exigeix voluntat. Només injecció. Per això ha estat qualificat per molts com una forma farmacològica de willpower, la voluntat transformada en molècula.
Aquest caràcter gairebé màgic ha estat aprofitat per Novo Nordisk en campanyes que freguen el límit de l’ètica. El Ministeri de Sanitat espanyol va demanar explicacions a l’empresa el juny de 2025 per una campanya anònima titulada “La obesidad puede matar”, que suggeria als ciutadans calcular el seu IMC i consultar el metge. Tot i que no es mencionava el fàrmac, l’origen de la web era rastrejable, i diverses societats científiques —com la Sociedad Española para el Estudio de la Obesidad (SEEDO)— es van desvincular-ne per considerar-la estigmatitzant i comercialment opaca.
Davant l’èxit i la manca d’accés formal, ha proliferat un mercat gris sorprenent. Tal com documenta Cremieux Recueil, milers d’usuaris nord-americans estan sintetitzant el seu propi semaglutide a casa. El compren en webs de pèptids, el reconstitueixen amb aigua bacteriostàtica, el dosifiquen amb xeringues d’insulina i el conserven a la nevera. El cost mensual pot baixar dels 40 dòlars. No cal recepta, ni seguiment mèdic, ni assegurança. És l’era del biohacking aplicat a la composició corporal.
El més significatiu, però, no és que un fàrmac sigui popular, sinó el tipus de societat que emergeix al seu voltant. Ozempic ha deixat de ser una teràpia per convertir-se en un marcador de classe, accés i estètica. Ha estat adoptat massivament per famosos, executius i influencers, provocant escassetat per als pacients diabètics que en necessiten realment. Però alhora, la seva funció es desdibuixa: no només serveix per aprimar, sinó per “controlar la gana”, per domesticar l’impuls, per tenir èxit en un món que penalitza l’excés de cos. En aquest sentit, no estem davant d’un fàrmac més. Estem davant del primer consumer drug amb capacitat de redissenyar la relació entre individu, metabolisme i identitat.
2. Una nova moral farmacològica: els ‘super-homes’ optimitzats
💡 Idees clau
Ozempic inaugura una nova moral farmacològica del cos: no millorar-se amb esforç, sinó administrar-se amb precisió clínica.
El fàrmac actua com a símbol d’estàtus, accés i control, i poden marcar una frontera meritocràtica entre cossos disciplinats i cossos "invàlid".
L'era enhanced redefineix salut, naturalitat i igualtat a través de substàncies optimitzadores d’ús socialment normalitzat.
La societat del postfitness no es construeix amb peses ni dietes, sinó amb receptes. L’explosió d’interès per Ozempic, Mounjaro i derivats no es pot entendre només en termes mèdics, sinó com la cristal·lització d’una nova moral de perfeccionament biològic a través de la farmacologia: una moral que dóna un elevat valor a l’estètica i que desconfia de desaprofitar el potencial de millora a través de substàncies o procediments aliens al funcionament normal del cos. El cos ideal ja no és aquell que es construeix amb sacrifici, sinó el que s’administra amb precisió clínica. I aquesta administració no es fa al gimnàs, sinó al circuit endocrí.
Poppy Sowerby escrivia a UnHerd que la ‘guerra de classes de l’Ozempic’ ja ha començat. Estem entrant en una nova era de neo-eugenisme suau, en què la perfecció corporal no és imposada per un Estat totalitari —que de fet prioritza un missatge de diversitat i acceptació— sinó per la competència del mercat, l’estètica de les xarxes i les exigències del capital humà. La realitat “no és gaire diferent de Gattaca”, diu, “però en comptes de néixer amb millores genètiques, et millores a base de fàrmacs injectables, tractaments de fertilitat i editors CRISPR privats”.
Ozempic és, de fet, una porta d’entrada relativament inofensiva a aquest ecosistema de millora corporal per mètodes extrínsics. En molts entorns —des de Silicon Valley fins a la indústria de la moda, passant per les noves elits urbanes— la funció de recórrer a la farmacologia no és necessàriament d’indicació clínica, sinó simbòlica: delimita qui té accés al cos "òptim", qui controla la seva gana amb ajudes externes i qui queda empresonat en l’excés corporal. No és només una qüestió de salut. És una qüestió de poder, d’autogovern neuroquímic, d’estètica meritocràtica.
Aquesta lògica s’estén a altres àmbits. El projecte dels Enhanced Games, una mena de Jocs Olímpics paral·lels sense límits antidopatge, patrocinat per figures com Balaji Srinivasan i finançat per capital de risc, planteja una pregunta clara: si existeixen substàncies que poden maximitzar la potència física, la intel·ligència o la disciplina, per què limitar-ne l’ús? El que abans era trampes ara es redefineix com a optimització personal i la creació d’una nova generació ‘superhumana’. És el triomf de l’ètica enhanced '(‘perfeccionada’), que converteix el cos humà en un terminal actualitzable com qualsevol altra màquina.
Per a pensadors com Nick Bostrom, aquest futur ja estava anunciat. El filòsof transhumanista advertia que la diferència entre guarir una malaltia i perfeccionar el cos és sovint una convenció semàntica. Si un fàrmac pot controlar la gana, millorar l’estat d’ànim, prevenir el deteriorament cognitiu i eliminar l’obesitat... què més es pot demanar? El límit entre medicina i disseny es difumina. El metabolisme ja no és només biologia, sinó infraestructura controlable, com ho serien els interessos d’un banc central o la política d’accés a Internet. Aquesta transformació, però, té conseqüències:
Primer, perquè estableix una nova frontera de desigualtat basada en l’accés farmacològic.
Segon, perquè desplaça la responsabilitat del benestar des de les estructures socials cap a l’individu optimitzat.
I tercer, perquè redefineix el concepte de natural, donant per fet que la corporalitat humana pot i ha de ser millorada químicament.
Ozempic no és un cas aïllat. És el primer gran producte farmacèutic de masses amb funció estètica i funcional alhora, com en altres àmbits ho van ser l’iPhone o les píndoles anticonceptives en altres moments. Però a diferència dels anteriors, afecta directament la composició corporal, la conducta alimentària i fins i tot el sentit d’agència. Podem estar-nos encaminant cap a una època en què la personalitat farmacològica (quin còctel de molècules regula el teu comportament) serà tan determinant com el teu gènere, orientació sexual o classe social.
3. Un nou contracte social del cos: l’impacte de la ideologia transhumanista
💡 Idees clau
L’èxit de l’Ozempic obre la porta a una nova etapa on la medicina ja no només cura, sinó que optimitza el cos humà de manera planificada i contínua.
El cas de Bryan Johnson exemplifica com el transhumanisme pot esdevenir una disciplina vital, amb protocols mèdics orientats a la longevitat i la regeneració.
Propostes com la Civilian Fitness Corps mostren com la millora física pot esdevenir política pública, fent del rendiment un objectiu del govern.
L’èxit de l’Ozempic no només obre una nova etapa en la farmacologia mèdica, sinó que apunta a un canvi cultural més profund: l’assumpció creixent que el cos humà pot —i potser hauria— de ser millorat de manera contínua, precisa i segura. Aquesta visió, que fins fa poc semblava patrimoni de la ciència-ficció, avui pren forma en una gamma cada cop més àmplia d’intervencions mèdiques: des de l’ús preventiu de GLP‑1 per controlar l’obesitat i les addiccions, fins a la selecció embrionària optativa o la modulació hormonal personalitzada.
Figures com l’emprenedor Bryan Johnson han transformat l’ideal transhumanista en un projecte vital total. Tal com descriu Time, Johnson ha invertit milions en un protocol mèdic extrem anomenat “Project Blueprint”, amb l’objectiu de revertir el procés d’envelliment mitjançant una combinació de dietes estrictes, teràpies hormonals, pràctiques de rejuveniment cel·lular i monitoratge biomèdic constant. Més enllà de l’excentricitat mediàtica, la seva proposta anticipa un model d’autogestió corporal on la longevitat, la millora de la funció orgànica i la inversió privada convergeixen per redefinir el que significa “tenir cura de la salut” en el segle XXI. L’ambició de Johnson no és escapar de la naturalesa humana, sinó expandir-la, sistematitzar-la i posar-la al servei d’una nova ciència de la regeneració.
Aquestes propostes no són distopies, sinó escenaris plausibles en què la frontera entre natura i disseny es desdibuixa. Les tecnologies emergents —des de l’edició genètica fins a la farmacologia cognitiva— permeten pensar en societats on el benestar i la capacitat individual no depenguin només de la loteria genètica o del context social, sinó d’un accés més ampli i segur a mecanismes de millora.
Aquesta nova etapa pot ser entesa com una transició des de la medicina terapèutica clàssica cap a un transhumanisme aplicat. La millora biològica pot deixa de ser un luxe marginal per convertir-se en una política pública viable.
Un exemple paradigmàtic és la proposta de crear una Civilian Fitness Corps als Estats Units: un programa federal que combina entrenament físic intensiu amb fàrmacs com el tirzepatide, amb l’objectiu de revertir l’obesitat estructural i generar una nova generació de ciutadans “optimitzats”. Aquesta iniciativa —inspirada en el New Deal i recolzada en estructures legals ja existents— proposa convertir la millora corporal en una missió cívica massiva, arrelada en infraestructures públiques i enfocada tant a la salut com al rendiment social.
Aquestes propostes no són distopies, sinó escenaris plausibles en què la frontera entre natura i disseny es desdibuixa. Les tecnologies emergents —des de l’edició genètica fins a la farmacologia cognitiva— permeten pensar en societats on el benestar i la capacitat individual no depenguin només de la loteria genètica o del context social, sinó d’un accés més ampli i segur a mecanismes de millora.
A diferència de les antigues visions eugenèsiques basades en l’exclusió, la nova lògica de millora tendeix a ser inclusiva, basada en la capacitat d’ampliar el rang de possibilitats disponibles per a l’individu. El debat ja no és només ètic, sinó també polític i distributiu: com garantir que aquestes tecnologies no reprodueixin desigualtats existents? Com evitar que la millora opcional es converteixi en una nova forma de coerció subtil?
Tanmateix, la gran pregunta no és si aquestes tecnologies seran utilitzades, sinó com seran governades. La societat retratada a Gattaca funcionava sota un règim implícit de determinisme biològic: el teu genoma era el teu destí. Però avui tenim l’oportunitat de construir un escenari alternatiu, on la millora no substitueixi la llibertat, sinó que l’ampliï. Per fer-ho, cal una nova ètica pública capaç de reconciliar el desig d’optimització amb el respecte a la dignitat i l’autonomia humanes, assegurant que tothom pot assolir el seu potencial. Un nou elitisme biològic fruit del naixement d’una nova casta mutant de superhumans seria un futurible fruit d’aquestes evolucions.
No es tracta de rebutjar el transhumanisme, sinó de pensar-lo com una infraestructura de llibertat biològica: una eina per empoderar, no per uniformitzar. Ens trobem, potser, a les portes d’un nou contracte social del cos. I el seu contingut —com s’ha vist amb Ozempic, amb la selecció embrionària o amb el fitness corps— serà determinat no només per la ciència, sinó per la voluntat col·lectiva de què volem ser com a espècie.
Recull de premsa
Ozempic Is the New Posthuman Drug – University of Rhode Island Humanities (2024)
Explora com Ozempic simbolitza una nova fase posthumana: una societat que redefineix el cos, la voluntat i el desig a través de la farmacologia.The Ozempic Class War Has Begun – UnHerd (març 2023)
Analitza la desigualtat creixent derivada de l'accés als fàrmacs com Ozempic, plantejant una batalla entre rics prims i pobres grassos.Planet Ozempic – BBC Science Focus (2024)
Mostra com Ozempic està remodelant el cos, el mercat farmacèutic i els estàndards socials de salut i bellesa, amb possibles implicacions globals.Ozempic Probably Won’t Be the Last – Bismarck Brief (2024)
Contextualitza Ozempic dins la història farmacològica moderna, analitzant com el fàrmac inaugura una nova era de biointervenció rutinària.Sanidad pide aclaraciones a Novo Nordisk – El País (20 juny 2025)
El Ministeri de Sanitat espanyol exigeix explicacions a l'empresa després d’una controvertida campanya sobre obesitat, amb crítiques des de la comunitat científica.How to Get Cheap Ozempic – Cremieux (2024)
Guia sobre la disponibilitat i abaratiment d’Ozempic, amb una crítica implícita al sistema sanitari nord-americà i les barreres econòmiques d’accés.Ozempic and Muscle Mass – Cremieux (2025)
Explora la relació entre Ozempic i la pèrdua de massa muscular, amb implicacions per a la salut a llarg termini i les percepcions públiques sobre “èxit farmacològic”.The Disturbing Rise of Neo-Eugenics – UnHerd (27 maig 2025)
Analitza la creixent acceptació social i tecnològica de la selecció genètica i l’optimització biològica, posant en qüestió la línia que separa bioètica i eugenèsia.Operation Jacked Nation – Pirate Wires (juny 2025)
Proposa un “Manhattan Project” per combatre l’obesitat amb camps federals d’entrenament i fàrmacs com Ozempic i tirzepatida, combinant biohacking i disciplina militar.Magic Pill – Johann Hari (review) – The Times (2024)
Resenya del llibre que qüestiona el culte a la píndola miracle, advertint del risc de reduir l’obesitat a una simple qüestió farmacològica.Posthuman Sporting Bodies – Economic & Political Weekly (2024)
Reflexiona sobre la redefinició del cos atlètic mitjançant millores biomèdiques, connectant esport, bioètica i desigualtat estructural.WADA Vice President Opposes Enhanced Games – CGTN (20 juny 2025)
La vicepresidenta de l’Agència Mundial Antidopatge s’oposa frontalment als Enhanced Games, que permeten millores farmacològiques i genètiques en l’esport.Peter Thiel’s Doping Games and His Quest for a Superhuman – Bloomberg Opinion (juliol 2024)
Analitza com figures com Thiel impulsen agendes posthumanes, utilitzant l’esport com laboratori per a noves formes d’optimització biològica.