Catalunya 2056 (I): Crònica del col·lapse tecnocràtic
Davant la paràlisi institucional, la submissió demogràfica i el bloqueig clientelar, només la reconstrucció sobirana pot evitar una decadència irreversible.
Tota Europa sembla encarar una lenta però persistent decadència. El deteriorament del model social i l’erosió institucional avancen plegats amb el remplaçament demogràfic i una gerontocràcia managerial que neutralitza qualsevol impuls reformista dins del règim.
Les transformacions que viu Catalunya exposen esquerdes profundes que amenacen la nostra prosperitat futura, però també obren algunes oportunitats. Sense disposar de cap bola de vidre, tenim alguns indicis de com ens podrien impactar aquestes tendències en el futur, que generaran també efectes imprevisibles.
Podem modelar tres escenaris possibles per les properes dècades, tot i que el futur podria contenir elements de tots tres en contradicció:
El més probable és una degradació managerial sostinguda, marcada per la inflació burocràtica, l’estancament econòmic i la paràlisi institucional.
El més perillós és una fragmentació multicultural amb contracomunitats ètniques enfrontades, conflicte civil i un Estat capturat sectàriament.
El més ambiciós és una acceleració sobiranista per reconstruir la nostra prosperitat, servant gelosament un model català d’excel·lència.
Quin d’aquests futurs es concretarà? Avui, a CatalunyaTechBiz, posem noms i dades al primer escenari: com la inèrcia ens arrossega a una llarga decadència. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
L’estat sense nació: com la degeneració del règim managerial obre la porta a l’anarcotirania. La burocràcia creix mentre l’autoritat efectiva es dissol, deixant els ciutadans desemparats davant emergències i arbitrarietats.
La trampa de la demografia de remplaçament i el rendisme gerontocràtic. El règim fiscal i assistencial desposseeix les noves generacions, afebleix l’economia i imposa un reemplaçament demogràfic nefast.
Catalunya 2056: el dilema nacionalista de gestionar la decadència o reconstruir el país. Caldrà triar entre extingir-se en el folklorisme dins d’un règim fragmentat o liderar una reconstrucció sobirana des de la resistència.
1. L’estat sense nació: com la degeneració del règim managerial obre la porta a l’anarcotirania
💡 Idees clau
Catalunya i Europa viuen una decadència institucional lenta, marcada per un règim managerial que combina control burocràtic i incapacitat operativa.
L’estat del benestar s’ha convertit en una eina de control biopolític malgrat oferir serveis cada cop més deficients i polititzats.
L’anarcotirania defineix el moment: governs dèbils davant del desordre i violents en la recaptació per sostenir un sistema fiscal piramidal.
Comencem per situar-nos avui mateix, a la Catalunya de 2025. El país no viu un període modernitzador ni expansiu, però tampoc —de moment— un col·lapse generalitzat i una depauperació sobtada a l’estil de Rodèsia o Veneçuela. Tanmateix, l’agonia espiritual, la degradació institucional i l’esgotament social són evidents: Catalunya es troba atrapada en un cicle de decadència lenta, que empitjora amb cada legislatura que passa sense lideratge i projecte propis forts.
Aquest procés s’ha accelerat d’ençà de la derrota estratègica de l’independentisme l’any 2017. L’energia popular sobiranista s’ha anat apagant, la classe dirigent ha estat cooptada i les institucions del país semblen haver-se girat com un mitjó contra la seva població. Aquesta deriva no és exclusiva de la nostra dissortada terra: forma part d’una tendència general del món occidental. Les angoixes dels catalans ressonen com mai abans a les cofoies nacions europees, sobtadament relegades a minoria sense estat. El que observem aquí coincideix amb fenòmens similars a França, Alemanya, el Regne Unit i altres països europeus: també a Espanya.
Arreu, els estats democràtics i socials, vencedors de les conflagracions del segle XX, ja no poden garantir l’ordre públic, la lleialtat cívica o una prosperitat ascendent. Com més difícil ho tenen per governar per consens en les societats atomitzades que el seu model de democràcia inclusiva ha fomentat, més responen amb estridències autoritàries, censura i repressió:
En alguns àmbits es mostren impotents, sovint degut a les limitacions auto-imposades per legislacions il·lustrades de les darreres dècades: governança multinivell, revisió judicial i legislació garantista i de drets humans.
En d’altres àmbits, com en matèria fiscal o en alguns ressorts de l’Estat profund, les institucions apareixen com un leviathan autoritari, capaç i disposat a sacrificar els seus ciutadans per fer-ne un cas exemplar.
Un element clau per explicar els canvis de l’últim segle és la transformació de les activitats de reproducció social, àmbit sempiternament vinculat a la família extensa, en una eina de control biopolític: avui la capacitat d’intervenció estatal es vehicula principalment a través de les pensions, la sanitat, l’educació i els serveis socials, que s’enfilen al 78% de la despesa pública i a més d’un terç del PIB.
Però malgrat destinar cada cop més recursos a aquests àmbits en una inflació de la despesa sense aturador, la capacitat estatal es veu entollada en la lògica metòdica i desapassionada de la inflació burocràtica: paguem més que mai per serveis públics pitjors que els de fa 20 anys. De fet, semblaria que com més alimentem el monstre burocràtic més incapaç es mostra en les seves funcions essencials com garantir seguretat als seus ciutadans.
Com més ens endinsem al segle XXI més aparent es fa que més influència de l’estat no es tradueix linealment en una capacitat resolutiva major, sinó que accentua el model de governança que hom ha anomenat anarcotirania: la combinació d’un control ferri del discurs públic amb certa tolerància pel caos.
«L’anarcotirania combina un control ferri del discurs públic amb la tolerància pel caos»
La introducció d’estàndards cada cop més garantistes en alguns temes preferents de les polítiques públiques, com el dret d’asil, estimula un descontrol que propicia la delinqüència i la violència, però també corrupció i esquemes clientelars; i que contrasta amb el tedi funcionarial hostil i passiu-agressiu amb què l’Estat tracta normalment els seus ciutadans. Els drets humans de les víctimes provocades per aquests experiments no importen tant com els drets humans dels seus botxins.
Ràpid es fonen 100M€ públics per acollir la Copa Amèrica amb diners de tots, o per oferir allotjament en hotels a immigrants il·legals sense ofici ni benefici, però no perquè el tren arribi a l’hora o simplement per alleugerir la pressió fiscal desbocada que recau principalment sobre els joves autòctons, ase dels cops de bona part de les polítiques del règim managerial, obligats a pagar la festa.
Així doncs, els governs són altament eficaços i autoritaris en alguns àmbits, per exemple en la funció recaptatòria d’una Hisenda depredadora, però es mostren totalment incapaços en d’altres àmbits: per exemple a l’hora d’assegurar que tan inflada despesa es gasti de manera eficient i orientada a objectius.
«La natura piramidal de les finances públiques europees les fa insostenibles en qualsevol escenari»
La reproducció del model econòmic actual projecta en el futur una penosa realitat d’encara més càrrega fiscal sobre el grup cada cop més empetitit de treballadors productius, que avui paga fins al 50% del què guanya en impostos, però que podria enfilar-se a més del 60%. Com apunta la crisi de l’estat francès, tampoc això garanteix les necessitats desbocades de les finances públiques dels règims managerials europeus: la seva natura piramidal els fa insostenibles en qualsevol escenari. No obstant això, l’imperatiu polític de guanyar eleccions i acontentar una majoria de l’electorat dominada per la gran generació boomer, oposada a l’austeritat, fa difícil imaginar una solució democràtica al problema. Què ha d’imposar-se en una disputa entre la realitat i la voluntat de les masses? És un dilema difícil de resoldre.
Les retallades i deteriorament dels sistemes de protecció social, incloent el que atrau cada cop més despesa en forma de pensions, estan garantides fins i tot en aquest context altament repressor de la iniciativa econòmica dels joves. Aquesta fenomen ja ha començat, com evidencia la crisi fiscal a l’estat francès i alemany, que arribarà ben aviat a l’estat espanyol. A l’estat espanyol, el govern que més s’ha significat per revaloritzar les pensions per sobre de la inflació —i de tota sensatesa macroeconòmica— comença a obrir-se a l’endarreriment de l’edat de jubilació per alleugerir les càrregues del sistema, tot i que sempre serà una prioritat aparèixer com el millor protector de les pensions.
Més enllà de l’enginyeria demogràfica, la inflació d’actius financers i immobiliaris que acompanya el creixement poblacional suposa una poderosa motivació de grups establerts a l’hora d’apostar per la immigració massiva: redistribuïnt ingressos de les classes productives cap a l’economia rentista. El creixement del PIB i els seus efectes directes tant en la recaptació fiscal com en la demanda agregada i en la valoració d’actius financers i immobiliaris generen incentius macroeconòmics pel monopoli del BOE, integrat pel gran capital financer, empreses de l’IBEX i poders públics, d’augmentar la població a costa del benestar del gruix de la població autòctona. Només el benefici directe d’algunes elits ha fet de la immigració massiva una qüestió intocable, tot i la seva impopularitat manifesta. Això ha estat així amb governs de tots els colors, tant a l’esquerra com a la dreta.
Un problema és que fins i tot les projeccions de reemplaçament demogràfic més optimistes dels promotors globalistes de la immigració massiva fallen a considerar escenaris encara més a llarg termini. Segons les pròpies tesis que encoratgen els governs a acceptar milions de migrants de països tercermundistes, el creixement demogràfic per immigració només generaria un col·lapse demogràfic encara més agut unes dècades després. És una política suïcida de tirar la pilota cap endavant.
Només cal allargar les projeccions de 50 a 100 o 150 anys per topar-se amb un desastre assegurat per les economies i el benestar del què quedaria d’Europa, extremadament acusat per la fragmentació cultural i ètnica que probablement faria esclatar el sistema pels aires molt abans de concretar-se els escenaris de despoblament més apocalíptics.
Ens van dir que els immigrants pagarien les pensions: ara, ens quedarem sense pensions per pagar immigrants. Portat a les últimes conseqüències, un reemplaçament demogràfic on poblacions del sud global esdevenen majoria a Europa, combinat amb les polítiques redistributives per mantenir les mateixes obligacions socials establertes als estats de benestar actuals, abocaria a un escenari de col·lapse zimbabweà: confiscacions massives de propietat generarien una espiral de destrucció material i desplaçament demogràfic massiu — arrossegant, com sol passar a totes les revolucions, també els seus creadors.
Un desig de suïcidi col·lectiu que és una pulsió fosca sempre present a la modernitat, i que anima especialment les doctrines progressistes seculars. Si els escenaris més extrems que assenyalem no són els més probables, sí que serveixen com a crit d’alerta davant les tendències piramidals del model defensat pel mainstream managerial: alguna cosa ha de petar abans.
2. La trampa de la demografia de remplaçament i el rendisme gerontocràtic
💡 Idees clau
L’Estat del benestar i les pensions són insostenibles en un país envellit, fiscalment asfixiat i sostingut per una immigració dependent i improductiva.
La substitució demogràfica i la fractura social alimenten un model d’extracció fiscal regressiva que castiga els joves i premia el parasitisme polític i identitari.
L’exclusió de la propietat expulsa la generació productiva mentre es reforça una burocràcia clientelar que manté l’ordre a través del xantatge assistencial.
El 2056, la nostra població serà molt més envellida que l’actual. L’agudització de les obligacions de pagament de pensions i la pressió sobre serveis públics com la sanitat s’imposarà sobre un grup de treballadors productius altament taxats cada cop més reduït. El programa de remplaçament demogràfic, a més, imposa un escenari d’estancament de la productivitat a llarg termini, substituïnt treballadors qualificats amb mà d’obra barata importada del tercer món. Això genera un cicle viciós de major redistribució cap als grups més desafavorits que necessàriament repercutirà en la captura de les rendes dels sectors més productius, que al seu torn subvencionarà la productivitat deficient de la biomassa importada, en un cicle de destrucció per raons estructurals.
Aquesta dinàmica no només tensiona el sistema de pensions, sinó que revela un problema estructural encara més greu: l’estancament persistent de la productivitat per treballador. Destinar gairebé la meitat de la riquesa nacional a sistemes de protecció social burocratitzats no només suposarà una asfíxia i empobriment de les classes productives, sinó que imposarà una llosa a les inversions productives i el desenvolupament d’indústries d’alta tecnologia que requereixen grans inversions de capital. La fallida d’infraestructures bàsiques és el principi d’aquest procés de descapitalització provocat per la captura parasitària i clientelar de rendes. Següents fases d’aquest procés podrien comportar moviments poblacionals a gran escala d’emprenedors i treballadors qualificats cap a pastures més verdes, contribuïnt a accelerar el reemplaçament demogràfic i el retrocés a un estat civilitzatori anterior.
Aquesta càrrega fiscal desbocada es veu agreujada per un model migratori fallit: la nova immigració del tercer món, lluny d’integrar-se, esdevindrà una casta dependent enquistada a l’economia política europea que imposarà grans càrregues als sistemes de protecció social i a la cultura democràtica.
En el context de les societats europees relativament homogènies i demogràficament expansives de la segona meitat del segle XX, amb mobilitat social ascendent garantida pel treball, l’estalvi i la propietat, els resultats del model d’assegurança social promogut per socialdemòcrates i democristians seran molt diferents que en la societat multicultural, ètnicament fragmentada, econòmicament desigual i demogràficament decadent de 2056.
Les implicacions de redoblar esforços per aquest model està requerint mètodes de control poblacional cada cop més invasius, assajats pels governs arreu d’occident, per assegurar l’aquiescència a un dogma liberal cada cop més totalitari. La gestió del COVID-19 en va ser un avís alarmant, però els efectes a llarg termini podrien ser encara més forts i mostrar-se en tota la seva cruesa el 2056: quines noves tècniques de vigilància i control permetrà l’aplicació simultània de la IA, la tecnologia genètica i la robòtica avançada? Només ho podem aventurar.
A 2025 encara predomina una visió naïf de la necessitat d’integració i un humanitarisme que posa el focus en acollir la població importada més vulnerable. El 2056, és probable que el miratge de la diversitat virtuosa hagi caigut per a pràcticament tothom: la funció principal dels sistemes de protecció social serà evitar l’esclat de conflictes civils, fàcilment inflamables en situacions de misèria. En un procés que ja ha començat, es prioritzarà el reclutament d’oficials clau de les comunitats vulnerables privilegiades per l’estat: policies, jutges, educadors socials d’origen immigrant, que reforçaran un sistema legal de dues velocitats, encimbellant l’anarcotirania a rang gairebé constitucional. Tots els drets pels grups socialment privilegiats per l’estat, només obligacions pels qui han de finançar tot plegat. De fet, les previsions més pessimistes formulades fa una dècada s’estan complint amb una precisió esgarrifosa.
Ja hem vist com Europa ha anat quedant relegada per Àsia i els Estats Units en tecnologies d’avantguarda com la IA, però malgrat tot Barcelona s’ha beneficiat del seu posicionament com a hub europeu en alguns sectors d’alt valor afegit, com les farmacèutiques. Això suposa un avantatge relatiu en la divisió del treball europea, car els hubs digitals i manufacturers emergents del centre i l'est d’Europa s’han encarit relativament respecte nosaltres. Barcelona és molt competitiva en aquest context i desenes d’empreses hi han establert activitats que van des de l’atenció al client fins a centres de recerca punters.
Aquest model presenta potencialitats que podrien seguir posicionant Catslunya al capdavant de la innovació europea el 2056, guanyant avantatge relatiu fins i tot davant de metròpolis com Londres i París. Això no obstant, el model presenta debilitats en la mesura que depèn de la demanda i capacitat d’inversió d’un centre europeu, la banana blava, que mostra signes d’entrar en una crisi persistent. A la vegada, la dependència de la inversió estrangera sotmet els interessos de desenvolupament catalans a les directrius d’un capital global que pot no alinear-se amb el benestar dels catalans. Els titulars que celebren posicionar Barcelona al podi d’inversió estrangera en IA ignoren que les potències prioritzen projectes sobirans en tecnologia punta, sovint amb suport estatal: el que diferencia Barcelona dels principals centres d’innovació és la dependència gairebé completa del capital exterior.
Però aquest potencial també té peus de fang. La manca d’un ecosistema financer propi, certificada amb la mort de les caixes d’estalvi el 2009, ens deixa a la intempèrie per finançar grans iniciatives de reconversió i modernització del país: només el monstre parasitari i ineficient del sector públic té capacitat d’inversió directa en projectes de més de 100M€. Malgrat això, la puixança del sector fintech, blockchain i venture capital centrada a Barcelona ofereix raons per l’esperança: el 2056, Barcelona podria emergir com un centre de poder financer centrat en inversions productives i d’alta tecnologia.
Relacionat amb els vehicles d’estalvi i inversió, l’agreujament del mercat immobiliari augura greus problemes el 2056. Els problemes d’accés a l’habitatge són decisius per entendre la divisòria generacional. És mentida que la pujada de preus actual respongui a una bombolla financera: els preus pugen per factors estructurals. El context fiscal i d’inversió espanyol ha establert en la propietat immoble la base de l’estalvi de la majoria de la població, tot i que de manera cada cop més desigual en les noves generacions. Si el 80% dels pensionistes és propietari del seu habitatge habitual, aquesta xifra cau al 30% en els menors de 40 anys: el 2056, tot apunta que la majoria de la població viurà de lloguer i amb les projeccions poblacionals i de construcció d’habitatges, els lloguers seran proporcionalment més alts que avui.
Aquest desequilibri estructural es veu amplificat per una planificació demogràfica irresponsable i una regulació urbanística contraproduent. Una pressió demogràfica major, com la famosa Catalunya dels 10 milions, planificada per tan aviat com 2035, combinada amb la regulació extrema de la nova construcció i fins i tot de l’oferta de lloguers, augura un escenari catastròfic pel mercat de l’habitatge a Catalunya. El creixement de l’economia rentista, tant en forma de tributs públics com d’economia basada en el control d’una oferta monopolista d’habitatge, situa un escenari neo-feudal i encara més depredador sobre la creació de riquesa.
La part de la renta absorbida per l’habitatge suposarà una càrrega creixent sobre la població jove i la propietat, restringida a una minoria del 20-30% de la població, marcant una gran divisòria entre classes. Grups radicals demanaran la redistribució de la riquesa amb impostos confiscatoris sobre la propietat i l’herència, basats en l’enveja i que estimularan la clientelització en l’accés a serveis bàsics com l’habitatge. Malgrat les regulacions es multiplicarà l’infrahabitatge i podria tornar el fenomen del barraquisme, ja incipient en forma de campaments d’indigents, normalment d’origen immigrant.
Elements clau que impactaran el mercat immobiliari d’ara fins al 2056 inclouen la transferència de riquesa de la generació boomer, que avui dia concentra la major part del patrimoni, cap als millenials i la generació Z. L’existència d’un gravamen exprés a aquesta en forma de l’injust impost de successions, juntament amb mecanismes financers com la hipoteca inversa, castiguen en bona mesura la principal oportunitat d’ascens social del jovent autòcton, extremadament taxat en totes les seves activitats productives. Això genera una pressió de fuga de talent cap a centres econòmics amb majors oportunitats per capitalitzar-se, o a aprofitar l’arbitratge de múltiples jurisdiccions globals en forma de nomadisme digital.
I aquí emergeix la paradoxa més corrosiva del sistema: mentre es penalitza l’estalvi i l’herència de les famílies catalanes, s’incentiva la dependència dels nouvinguts. En comptes de denunciar l’expulsió de la classe propietària de grans capes de la població autòctones, en centres d’opinió progressistes està emergint cada cop més un programa redistributiu radical que parteix de la crítica a l’herència i de la justificació d’una taxació cada cop major de la transmissió patrimonial que podria absorbir bona part de les necessitats de capitalització dels agents productius en les properes dècades.
En aquest context de fractura social, l’Estat no garanteix drets, sinó que actua com a repartidor d’ajudes segons criteris identitaris. En un context d’immigració massiva això té un efecte pervers addicional, en la mesura que es grava només l’estalvi generacional dels autòctons, mentre les noves arribades són beneficiàries netes del què paga l’extracció de rendes de la població establerta. Quantes empreses es deixen de crear perquè la taxació desmesurada impedeix formar-ne el capital inicial? Quants impostos dels catalans paguen segones residències al Marroc o altres països del tercer món?
Envelliment, remplaçament demogràfic, elevada taxació i habitatge escàs dibuixen un escenari a mig termini de coexistència fracturada entre grups socialment oposats. Múltiples societats paral·leles sense cap sentit de solidaritat cívica, on les comunitats ètniques s’atribueixen greuges per exigir reparacions estatals, i l’Estat esdevé un mediador impotent en les relacions entre comunitats enfrontades. Per a tal fi, una classe improductiva d’experts és l’encarregada de gestionar la concessió de diners i favors en un balanç precari per assegurar les «relacions comunitàries»: la casta de sacerdots laics viu de mantenir viu el conflicte i àdhuc es disposa a alimentar-lo.
L’actual condició de vulnerabilitat otorgada per serveis socials per accedir a ajudes públiques com l’habitatge, dibuixarà un sistema de protecció social bifurcat: impotent per a servir la part de la població que manté el sistema, abocada a serveis privats, mentre que cada cop més recursos es destinen a paliar els problemes humanitaris d’una immigració massiva sense ofici ni benefici.
Ja hem vist el començament d’aquest procés amb casos com l’aldarull de Salt, en què la revolta de musulmans subsaharians va aconseguir un lloguer social pel seu líder religiós. La legislació i els casos de llei porten temps evolucionant per permetre a l’Estat discriminar entre diferents grups socials identificant-ne singularment la situació de desigualtat.
El problema social, fiscal i polític dibuixa un model insostenible. La combinació d’una governança selectivament autoritària, un multiculturalisme imposat i un estat del benestar desbordat generarà tensions socials, segregació econòmica i territorial i una pèrdua de legitimitat institucional que ja està anant molt més enllà de la famosa desafecció i desembocant en múltiples formes de radicalisme polític: en alguns escenaris possibles el 2056 efervescències ideològiques de signe contraposat entraran en conflicte. Moltes de les disputes polítiques del futur ja es troben el 2025 en risc de col·lisió.
El 2056, Catalunya podria viure atrapada entre una pressió fiscal insostenible, una fragmentació social ingovernable i una elit dirigent incapaç de defensar l’interès de la nació. Trencar aquest cercle només serà possible amb una voluntat de reconstrucció radical. Navegar un escenari altament volàtil i perillós sense frivolitats que posen en risc la nostra població serà la clau de volta de la resistència catalana les properes dècades. Només posant al centre la seguretat i el benestar dels catalans davant d’apriorismes ideològics aconseguirem surar a les dures batalles que s’intueixen.
3. Catalunya 2056: el dilema nacionalista de gestionar la decadència o reconstruir el país
💡 Idees clau
La degradació institucional i la cooptació managerial han desarmat Catalunya davant d’un entorn creixentment fragmentat i hostil.
Les elits locals gestionen la decadència mentre renuncien a exercir sobirania real, perpetuant un model clientelar basat en comunitats enfrontades.
El sobiranisme del futur no podrà ser simbòlic: haurà d’escollir entre desaparèixer com a residu folklòric o reconstruir sobirania des de zero.
La degradació de la governança és un dels elements més preocupants avui dia i podria tenir conseqüències imprevisibles el 2056. La descoordinació administrativa, la paràlisi decisòria, la corrupció estructural i el clientelisme endèmic de la nostra era d’inflació burocràtica apunten un escenari en què l’autonomia i l’estat perdin capacitat executiva en alguns àmbits mentre reforcen altres funcions considerades centrals.
«Estàs sol per apagar-te l’incendi al costat de casa, però pobre de tu que no segueixis la normativa ambiental»
Els fracassos en la gestió d’emergències que se surten del funcionament ordinari de l’administració, com la DANA, l’apagada energètica o els incendis, mostren una pèrdua del control del territori per part de l’estat, tot i que manté la capacitat d’actuar amb gran arbitrarietat en els temes privilegiats per la intervenció managerial. Estàs sol per apagar-te l’incendi al costat de casa, però pobre de tu que no segueixis la normativa ambiental desbrossant bardisses.
Aquesta incapacitat per protegir els ciutadans mentre es desplega amb eficàcia implacable en àmbits políticament protegits no és casual: respon a una arquitectura institucional profundament alterada. Aquesta dinàmica de cooptació managerial dels poders públics s’ha aguditzat els últims 50 anys i es manté hegemònica a les principals institucions de reproducció cultural, com el funcionariat i l’acadèmia. Però cada cop més també cerca subsumir a la seva lògica fins i tot funcions bàsiques de l’estat, com la representació política, els tribunals, la policia i la defensa.
Si bé en casos concrets encara es pot imposar un realisme dels interessos nacionals despullats —per exemple en matèria comercial o de defensa— la fallida epistemològica inoculada pel virus woke es manté viva i forta malgrat els aparents revessos, com la victòria de Donald Trump als Estats Units i el creixement de forces nacional-populistes a Europa. És improbable que aquesta corrent desaparegui les properes dècades i àdhuc podria radicalitzar-se. A diferència de la segona dècada del segle, on el focus van ser polítiques identitàries de gènere com el feminisme o la qüestió trans, en la tercera dècada la qüestió racial —introduïda deliberadament al teixit social europeu— guanyarà molt de pes i esdevindrà el tema central.
És d’esperar que els règims polítics que governaran els pròxims 30 anys seguiran sent fonamentalment tecnocràtics, i en el cas de Catalunya, seguirà existint una elit managerial catalana: una casta de masovers vivint a redòs de la burocràcia, la cultura oficial i els mitjans de masses que ha dirigit patrimonialment el catalanisme les darreres dècades. Malgrat els resultats electorals canviants, els girs geopolítics, o les transformacions en la constitució material del règim espanyol, l’estructura profunda d’aquest poder subaltern es manté pràcticament intacta. En la seva derivada actual, aquesta elit està dominada per un catalanisme soft que defensa retòricament els símbols per apaivagar la força del país, però que renuncia a defensar els interessos exclusius dels catalans i molt menys la seva sobirania.
Això ha portat necessàriament a què el folklorisme es reprodueixi a tots els àmbits de la vida pública catalana, degradant la possibilitat del nacionalisme d’aparèixer com una solució als greus problemes que afronta Catalunya. La preocupació per temes com mantenir el català a establiments d’estrangers, si no s’incardina en una voluntat de poder catalana, podria ser un darrer crit agònic de la minoria catalana i només recuperar la nostra identitat com a concreció d’una visió de progrés nacional evitarà seguir enfonsant-se en el fang de l’histerisme polític identitari.
En la seva derivada d’esquerres, influïda per corrents wokes globals, el managerialisme català ha substituït la defensa del poble treballador autòcton per adoptar una retòrica tercermundista i antifexista de pandereta, que tant es manifesta per conflictes a milers de kilòmetres on no tenim cap capacitat d’intervenció directa, com es despreocupa dels problemes locals cada cop més categoritzats com d’extrema dreta.
En una altra derivada més centrista i liberal, la cultura oficial sembla entestada a reproduir el règim de les darreres dècades sense adonar-se que el món ha canviat. És impossible simplement conservar el model de democràcia representativa i estat de benestar heretat i els llocs comuns ideològics que van sostenir-lo, com ara la creença difusa en la viabilitat d’una societat democràtica multiètnica.
La renúncia a exercir el poder real de les elits managerials, que es va concretar en la inacció sobirana de Puigdemont després del referèndum victoriós de l’1 d’Octubre, ha deixat la societat catalana a la intempèrie davant els xocs de fons que s’estan gestant. Les transformacions demogràfiques impugnaran també aquest model a mida que la població lobotomitzada per la propaganda processista de la cultura oficial catalana vagi prenent consciència dels perills mortals que comporta seguir avançant pel camí actual. Una cosa és el virtue signaling retòric amb Palestina i una de ben diferent quan els bàrbars truquen a la porta per endur-se tot el què t’estimes.
La societat catalana del 2056 aguditzarà les contradiccions actuals basades en el control de la renda, el repartiment clientelar i la fabricació d’enemics ideològics, a partir de l’enquistament d’una casta activista, periodista, funcionarial i del tercer sector, que colonitza la presa de decisions i impedeix qualsevol forma d’executivitat real fora dels marcs ideològics del progressisme secular. El procés de clientelització d’àmplies capes de la societat generarà tensions entre sectors privilegiats i castigats per la burocràcia estatal: mediant per generar un equilibri precari en un joc de suma zero econòmic estimulat per l’estancament econòmic.
Aquest escenari de fractura no només és social o econòmic, sinó potencialment insurreccional. Arreu d’Europa, la desintegració institucional i la inviabilitat fiscal estan desembocant en protestes massives, esclats violents i governs febles incapaços de contenir el caos. A Catalunya, això podria adoptar la forma d’un conflicte civil latent, alimentat per l’enfrontament entre comunitats, la islamització d’espais urbans sencers i la pèrdua de legitimitat de l’autoritat estatal.
Davant d’aquesta situació, l’Estat podria respondre no amb autoritat sinó amb concessió: repartint quotes de poder i diners entre comunitats enfrontades per mantenir un equilibri precari. Una forma de balcanització suau, administrada des d’un règim cada cop més autoritari però incapaç. Tampoc és un escenari improbable que Europa torni als anys de ferro d’insurgència armades de la segona meitat del segle XX, tot i que aquesta vegada hi haurà nous actors, com l’islamisme militant, cridats a tenir-hi un paper important.
No falten els ideòlegs a l’esquerra del tauler polític que veuen una oportunitat en la importació de fonamentalistes d’altres continents: les revolucions frustrades del segle XX, pensen, podrien tenir un desenllaç diferent en un escenari demogràfic accelerat. En la seva bogeria, creuen que les masses del tercer món decantaran la balança a favor seu, permetent-los guanyar una batalla, la de la guerra freda, que mai més no tornarà. Els propis suïcides civilitzatoris que pensen en aquests termes seran els primers a ser sacrificats a la pira incendiària que han alimentat amb gran frivolitat.
Com més ens allunyem del segle XX, amb més nitidesa apareixen les grans similituds entre les formes polítiques que van disputar l’hegemonia ideològica europea, i també la seva radical novetat respecte a les formes de govern anterior. Comunisme, feixisme i social-democràcia compartien un desig de sepultar la natura i la llibertat humanes sota el pes feixuc del racionalisme il·lustrat, d’amotllar la realitat a grans plans ideològics unificats, i de la necessitats de grans esforços estatals per acomplir-los.
Els règims managerials del segle XXI superen les contradiccions del segle passat en la mesura que subsumeixen les tensions nacionals i de classe que les havien alimentat a la lògica d’intervenció pública dels estats. Avui, la contradicció econòmica entre treball i capital és secundària i se subordina a la lògica managerial de la inflació burocràtica. El 2056, amb una decadència managerial sostinguda, serà encara menys important: les principals divisòries socials col·lapsaran en la nova diversitat, a la vella manera dels imperis orientals. Les properes dècades veuran una multitud de xocs en clau ètnica que redibuixaran les alternatives polítiques que arrosseguem del segle XX.
La societat catalana del 2056 estarà molt més dividida que l’actual en blocs socials separats per línies de classe, origen i lleialtat. D'una banda, una nova casta cosmopolita d’expats i gestors globals, desconnectada del país, però integrada en els fluxos financers i burocràtics europeus. De l’altra, una classe clientelar cada cop més gran, composta per immigrants o descendents que han après a moure’s entre subvencions, serveis i quotes. Enmig, un progressisme redemptor, compost per funcionaris, ONGs i tècnics socials, que actua com a corretja de transmissió del règim, tot imposant un relat moralitzant que justifica la decadència. I finalment, uns reductes de catalans insubmisos plantejant formes de resistència activa, des de l’autogestió comunitària fins a projectes tecnopolítics de sobirania alternativa.
Aquest context altament probable de minorització demogràfica i pressió extrema sobre les bases del nostre benestar dibuixen un dilema profund pels catalans que les lògiques seixantistes dominants a la societat catalana no poden albirar.
La paradoxa del nostre moment és que la força política i econòmica dels catalans està en mans molt majoritàriament d’una generació de boomers atrapada al món de 1968. Si bé l’hegemonia boomer té data de caducitat i s’anirà esllanguint durant els propers 20 anys, és possible que els crits cada cop de major alerta de les noves generacions arribin massa tard: potser un nacionalisme de nou tipus aconsegueix l’hegemonia entre els catalans (fins i tot entre els assimilats!), però la seva minorització l’ubicarà impotent en el resistencialisme davant del managerialisme crioll i els seus grups clientelars d’immigrants.
La transformació del marc legal per privilegiar grups clientelars progressarà durant les properes dècades. Amb aquests arguments s’han aprovat lleis feministes que privilegien sistemàticament la posició de la dona: si bé han tingut un impacte escàs en les taxes de victimització, sí que han contribuït a la polarització política i el malestar creixent en l’àmbit de les relacions entre gèneres, la família i la parella. Les properes dècades aquesta doctrina es girarà com un mitjó contra les dones, sorpreses de descobrir que en la pràctica el suposat feminisme implica portar estrangers hostils a agredir les dones autòctones o d’altres comunitats.
Les violacions massives de nenes angleses durant dècades per bandes pakistaneses i el silenci institucional antiracista al respecte anticipa una degradació profunda de la convivència que pagaran especialment les dones.
Catalunya està governada per una elit que gestiona la decadència. I el perill de mantenir aquesta inèrcia és que ens condueixi cap a una fase superior de col·lapse i fragmentació on els catalans no siguem a temps de reaccionar. El punt de partida ja és alarmant. I si no trenquem aquesta dinàmica, el pitjor encara ha d’arribar.
Si no hi posem remei, la Catalunya degradada del 2056 serà una societat bloquejada: amb una població envellida, uns serveis públics col·lapsats, una classe mitjana fiscalment ofegada i una joventut desmobilitzada entre la precarietat, la migració o la submissió simbòlica. Sense ruptura, sense guerra, sense miracle. Només una decadència lenta cap a una tènebre segona meitat del segle XXI.
El nacionalisme català, en aquest context, haurà de triar entre gestionar la decadència amb rostre humà o afrontar el risc de reconstruir el país des de zero. No serà una decisió ideològica, sinó de superviviència, vital. Enmig d’un entorn europeu convuls i fragmentat, només aquells que siguin capaços de generar sobirania pràctica —controlant territori, població, cultura, defensa i reproducció— tindran futur.
No n’hi haurà prou brandant estelades o mantenint-se en un independentisme utòpic que no fa passes reals per protegir els catalans. Tampoc serviran les lògiques autonòmiques. Potser caldrà, per primer cop en molt de temps, pensar com a grup minoritzat, i actuar en conseqüència: organitzar-se, seleccionar el millor, protegir la base demogràfica, defensar els actius crítics, traçar aliances amb altres grups, utilitzar les institucions quan puguem i aixecar ben alta la senyera com l’únic model de desenvolupament viable alternatiu a la decadència. La gran pregunta sobre el 2056 és si quedarà res per defensar de Catalunya.
Recull de premsa
Row grows over motives behind England flag campaign: ‘It’s far right and racist’ – The Guardian, 20 d’agost 2025. Polèmica al Regne Unit per la criminalització mediàtica de símbols identitaris com la bandera anglesa, etiquetats com a “supremacistes blancs”.
Radiografía del gasto público de España, en datos y gráficos – El Economista, gener 2019.
Anàlisi visual de la composició de la despesa pública espanyola, amb pes creixent de pensions i subsidis.
Tuit sobre immigració i ocupació de lloguers – X (Jongonzlz).
Dades sobre l’impacte de la immigració en la demanda de lloguer i la pressió sobre els serveis socials.
Informe dia D pensions – Hespérides, juliol 2025.
L’informe adverteix sobre la insostenibilitat del sistema de pensions espanyol a mitjà termini, tot i el suport migratori.
¿Hacia una España de 50 millones? – 20 Minutos, agost 2025.
L’estratègia demogràfica espanyola es basa en la substitució per immigració per compensar l’envelliment poblacional.
¿Qué ha pasado realmente con el PIB español? – El País, 29 d’agost 2025.
El creixement del PIB no es tradueix en benestar real, i amaga desequilibris estructurals.
Desafíos y políticas en la era de la longevidad – CaixaBank Research, setembre 2025.
Reflexió sobre els reptes socials, fiscals i sanitaris del creixement exponencial de la població gran.
Europe’s immigration challenge – Financial Times, 2025.
L’article analitza la gestió europea de la immigració i la creixent tensió social que genera.
El ‘ladrillazo’ vuelve: subidas de doble dígit en el preu del lloguer – Expansión, agost 2025.
El preu del lloguer torna a disparar-se a Espanya, dificultant l’emancipació i incrementant la precarietat.
El biaix inversor que patim – Alzina Capital (Substack).
Crítica a l’orientació especulativa i parasitària de l’economia espanyola, allunyada de la innovació productiva.
Vídeo sobre la crisi de les institucions europees – Michel Houellebecque, 7 Gener 2015
Exposa la desconnexió entre les elits europees i les poblacions autòctones en matèria migratòria.
Impacte fiscal dels immigrants – FEDEA, Febrer 2025.
Estudi detallat sobre la contribució fiscal dels immigrants segons orígens, amb dades desmitificadores.
Fiscal Impact of Immigrants by Country – Emil Kirkegaard, 14 Febrer 2024.
Comparativa internacional sobre l’impacte fiscal net de diferents grups migratoris.
Activistes LGTBI amb banderes palestines a Barcelona – E-Notícies, 17 Maig 2025.
Crònica d’una manifestació simbòlica que reflecteix les contradiccions del progressisme woke català.
Histeria – Josep Asensio (Substack), 26 Agost 2025
Assaig sobre la cultura de l’histerisme institucionalitzat i la decadència cultural de l’oficialisme català.
27 d’octubre: l’altra història – El Nacional, 23 Juliol 2020.
Extracte del llibre de Carles Puigdemont sobre la gestió política del referèndum del 2017.
Estudi sobre el comportament dels nòmades digitals a Barcelona – Universitat de Girona, 28 Agost 2025.
Els nòmades tenen un comportament més proper al del residents que al dels turistes: existeixen diverses tipologies de nòmades amb comportaments específics
The inheritance tax debate we should really be having: whether to set it at 100% – The Guardian, setembre 2023. Argument provocador a favor d’un impost de successions del 100% com a eina de redistribució radical.
Tens Rao en moltes coses, tot I la demagogia I El tufo a alianča Catalana
Gràcies per la menció! Article molt interessant, tot i que, òbviament, desanima de cara a futur.