La UE a la cursa de la IA: més tecnocràcia, més decadència controlada
La sobreregulació, la burocràcia i la irrellevància tecnològica condemnen Europa a l'estancament econòmic i la pèrdua d'influència global.
Benvolguts lectors,
Us donem la benvinguda a una nova edició de la newsletter—sobretot als subscriptors interessats per la proposta de DOGE català. Properament desenvoluparem la tesi antiburocràtica per propiciar el dinamisme econòmic i un relleu d’elits a casa nostra.
Avui parlem dels intents de la UE d’emergir de l’estupor amb què s’ha despenjat de la cursa tecnològica global, esdevenint un pes mort econòmic. La tecnocràcia euròcrata n’ha estat la principal causant, però també és font de la major part de les receptes.
Hi ha opcions perquè Europa recuperi el lideratge econòmic?
Som-hi! 🚀
Si us interessa no oblideu clicar m’agrada ♥️, subscriure-us 📨 i compartir ♻️.
⚡ Resum executiu
Europa està perdent la cursa tecnològica en IA per la seva excessiva burocràcia i falta d'innovació privada, mentre els Estats Units i la Xina lideren.
L’Eurocràcia cerca reinventar-se a través de l’informe Draghi, però aposta per més centralització tecnocràtica a Brussel·les.
Cal un nou lideratge europeu per superar l’actual model managerial i adoptar polítiques més àgils que impulsin el creixement econòmic i la innovació.
1. La UE mou fitxa a la cursa de la IA però segueix instal·lada en la impotència i la hiperregulació
💡 Idees clau
Europa ha quedat enrere en la cursa de la IA, sense grans empreses competidores i amb una baixa producció científica i tecnològica.
La resposta de la UE es basa en més regulació i inversió pública, però ignora les dinàmiques del mercat i la innovació privada.
Tot i algunes iniciatives com la francesa Mistral, Europa corre el risc de perpetuar la seva dependència tecnològica de la Xina i els EUA.
Fa un segle, Europa concentrava el 40% del PIB mundial i liderava la innovació tecnològica en les indústries punta del moment, com l’automòbil, l’aviació, i la radiotelevisió. Avui, la seva contribució a l’economia global s’ha reduït a menys del 20%, i pràcticament cap de les grans empreses tecnològiques del moment té la seva seu al continent.
L’estancament europeu en intel·ligència artificial és una manifestació més del camí accelerat cap a la irrellevància geoeconòmica. Els polítics europeus a Brussel·les s’han resignat al declivi i ara només queda veure qui gestionarà la seva pròpia decadència.
Mentre als Estats Units i a la Xina floreixen gegants tecnològics, embolicats a una competència ferotge per obtenir un avantatges competitiu decisiu per a les seves nacions al segle XXI, Europa sembla sumida en la letàrgia heretada per mig segle de dependència militar i econòmica americana.
Tot i la suficiència de les elits polítiques europees, vanidoses respecte un model social europeu cada cop més insostenible, Europa es troba en una situació econòmica i geopolítica desesperada.
Les dades són clares: en termes de patents i producció científica, les universitats i centres de recerca europeus van molt per darrere dels seus rivals globals. Aquest declivi tecnològic es tradueix en una pèrdua de pes econòmic i estratègic.
Hi ha, però, algunes excepcions. ASML, l’empresa holandesa líder en litografia avançada, és crítica per a la indústria mundial dels semiconductors. La seva tecnologia és imprescindible per a la fabricació de microxips d’alt rendiment que alimenten els sistemes d’IA.
L’altre campió nacional de la IA europea és la start-up francesa Mistral AI, fundada el 2023 per extreballadors de Google i Meta amb la missió expressa de servir de challenger als gegants americans, i que ha rebut tot el suport de l’administració Macron. El campió francès de la IA es prepara per sortir a borsa després de completar una ronda de 600M€ l’estiu passat amb una valuació de 5800M€, tot i que el seu acord amb Microsoft va generar crítiques de qui esperava veure-hi un símbol d’autonomia europea, i no un altre exemple de dependència tecnològica dels EUA.
En una cimera recent, Emmanuel Macron va anunciar una inversió de 109.000 milions d’euros per impulsar la IA a França, seguint l’exemple del programa Stargate de Donald Trump, que preveu fins a 500.000 milions en inversions. El pla francès inclou la creació de centres de dades per reduir la dependència tecnològica dels Estats Units. A més, Macron ha advocat per deixar enrere l’enfocament hiperregulador que havia caracteritzat fins ara la política europea en matèria d’IA.
El dia següent, la Comissió Europea de Von der Leyen va presentar el seu propi pla InvestAI per fomentar la indústria de la IA mobilitzant fins 20.000 milions d’euros cada any durant la propera dècada, incloent fins a set gigafactories destinades a entrenar models avançats. A més a més la retirada de la Directiva de Responsabilitat de la IA per part de la Comissió indica un canvi de to a Brussel·les, disposada ara a escoltar més els actors econòmics a l’hora d’elaborar noves directrius.
Mentre als Estats Units i la Xina floreixen gegants tecnològics en una competició ferotge per dominar la IA, Europa es troba sumida en una letargia que arrossega des de fa mig segle. Només ara comença a despertar, però potser ja és massa tard.
2. Brussel·les bascula entre el dogmatisme verd i el fals acceleracionisme de Draghi
💡 Idees clau
L’informe Draghi identifica les disfuncions econòmiques d’Europa i proposa mesures per agilitzar la innovació, però manté la retòrica acceleracionista.
Malgrat encertar certs diagnòstics encertat, la solució continua sent més centralització del poder a Brussel·les.
Els problemes econòmics europeus no són només de gestió, sinó de disseny institucional que afavoreix la burocràcia i l’intervencionisme.
Els recents anuncis de la Unió Europea en matèria d’IA mostren un canvi de to respecte l’autocomplaença econòmica en què han caigut els governants europeus després de 15 anys de franca decadència, i notablement els darrers 5 —des de la invasió Rússia d’Ucraïna— de desindustrialització accelerada.
Tanmateix, les elits europees es resisteixen a encendre les alarmes, i estan molt lluny d’acceptar la seva pròpia responsabilitat en el declivi que ha pres l’economia europea. De fet, han reforçat la convicció de l'eurocràcia de redoblar llurs apostes pel "model europeu" que consideren d'èxit.
Malgrat el canvi en la narrativa profunda per adaptar-se als nous temps —i nous inquilins a la Casa Blanca— es manté un patró ja és conegut:
Fa tres anys, el projecte verd i la descarbonització justificava una pujada d’impostos, la hiperregulació industrial fins a límits insostenibles i una major concentració del poder burocràtic a Brussel·les.
Ara assistim a una mutació enèrgica d’aquesta narrativa. Els mateixos aprenents d’euròcrata que fa quatre dies es retrataven amb Greta Thunberg i predicaven el decreixement industrial Europa, avui han canviat el fons de Twitter per imatges neoclàssiques i proclamen la necessitat d’accelerar la innovació.
Però la recepta per accelerar l’economia europea i tornar a l’avantguarda tecnològica és, curiosament, la mateixa que havia de garantir el contrari: més centralització a Brussel·les, més política econòmica comuna i ara, com a proposta estrella, la creació d’un exèrcit europeu.
Aquesta tendència va prendre forma oficial amb la publicació de l’informe Draghi, elaborat en nom de la Comissió Europea i presentat el Setembre passat. L’informe suposa un exercici notable de recopilació de dades i va comptar amb l’assessorament d’una sèrie de fundadors de start-ups i empresaris tecnològics europeus.
Amb una retòrica acceleracionista, assenyala disfuncions estructurals de l’economia europea i apunta a les mateixes demandes que el sector emprenedor ha estat reclamant durant anys: agilització de tràmits, reducció de la burocràcia, accés més eficient a l’energia i altres mesures per fomentar un entorn favorable a la innovació.
A més, defensa la necessitat de reduir la bretxa d’innovació respecte els EUA i l’Àsia i rebaixar els costos energètics sense comprometre la descarbonització, a més de reforçar l’anomenada autonomia geopolítica europea.
Per alguns sectors l’informe ha estat rebut com un full de ruta per a una nova orientació europea. Tot i el diagnòstic encertat, rere aquesta anàlisi s'hi amaga la mateixa voluntat de sempre: reforçar la centralització del poder a Brussel·les.
Això és evident des de la mateixa autoria de l’informe: el tecnòcrata per excel·lència de la UE, ex-director del banc mundial, ex president del Banc Central Europeu, ex-Goldman Sachs i ex-primer ministre d’Itàlia Mario Draghi: l’alumne aventatjat del corporativisme financer a Europa.
Lluny de ser un outsider amb idees disruptives, l’informe Draghi —encarregat per Von der Leyen— es proposava adaptar el programa managerial de centralització en una institució no electiva, com és la Unió Europea, als nous vents que bufen de Silicon Valley.
El propi Draghi ho exemplifica bé al seu article d’ahir al Financial Times, on prescindeix d’aprofundit a les propostes cosmètiques en matèria de simplificació burocràtica, optimització fiscal i incentius a la innovació del llarg informe del setembre, per posar l’èmfasi a les dues idees realment centrals de la proposta:
Suprimir les barreres internes dins d’Europa - un eufemisme managerial per referir-se a la concentració del poder a Brussel·les.
Un programa expansiu de despesa pública, super-carregant els programes assajats durant la pandèmia per “estimular la demanda”.
Sobre el primer punt cal apuntar que les barreres al comerç dins de la Unió Europea no són tan rellevants, tot i que xifrar-les en un 45% en el cas de la manufactura i un 110% en el cas dels serveis sembli indicar el contrari, una harmonització de mercat al nivell dels EUA portaria guanys en la productivitat de menys del 7%. Això sense tenir en compte que l’existència de nacions i cultures diferents a dins d’Europa, amb llengües i models socials diferents, fa inviable aquest plantejament dels Estats Units d’Europa.
Sobre el segon punt cal indicar que la història recent ha demostrat que l’estímul públic massiu no és suficient sense reformes estructurals. Els fons Next Generation EU van evidenciar com les subvencions poden generar corrupció i dependència de les transferències en lloc d’un ecosistema innovador i competitiu.
Els problemes de l’economia europea, com assenyalava un recent informe del Catalonia Global Institute, L’economista Eduard Gracia (Barcelona, 1966), professor associat d’Economia Internacional a la Universitat de Barcelona, no són només fruit d’una mala gestió econòmica, sinó d’un defecte institucional. L’element sempre oblidat en el disseny de les polítiques macroeconòmiques és la qualitat de les institucions que han d’implementar-les.
Fent un repàs a la teoria de la modernització en la història europea, Gracia explica com les estructures d'extracció de rendes van donar forma a diferents camins econòmics després de la IIGM:
Començar amb institucions noves, depurades de xarxes clientelars és el què va permetre el miracle econòmic alemany en els 30 anys daurats de la postguerra.
Això contrasta amb l’estancament del Regne Unit, on les mateixes elits anquilosades d’abans de la guerra seguien aferrades al poder.
En canvi, França i Itàlia, amb una renovació parcial de les estructures de poder, van viure un creixement no tan espectacular com l’alemany, però notable malgrat la inestabilitat política del període.
Brussel·les continua obsessionada amb la regulació, com si tot es reduís a una qüestió normativa i fos possible instigar el creixement econòmic per decret.
Quan l’única eina que tens és un martell, tot et sembla un clau. En lloc de garantir un entorn favorable per a la inversió i la innovació, es recorre a la mateixa recepta de sempre: més centralització, més intervenció estatal i més burocràcia.
L’únic element impensable per afavorir el creixement econòmic i un renaixement europeu, però, passa completament de llarg als euròcrates: i si el problema fossin ells?
Potser no es tracta (només) d’establir el balanç de regulacions perfectes, sinó de desfer les xarxes d’influència que les han impossibilitat fins ara.
3. Superar el managerialisme eurocràtic: un nou horitzó per a Europa i Catalunya
💡 Idees clau
Europa està encallada en un laberint tecnocràtic que frena la innovació i la presa de decisions àgils i eficaç per potenciar l’economia.
El declivi de l’ordre liberal de postguerra intensifica tensions geopolítiques i fa necessària una nova visió política i econòmica per al continent.
Catalunya ha d’abandonar la inèrcia burocràtica i apostar per un model innovador per esdevenir un actor rellevant en el nou escenari europeu.
El veritable problema d’Europa no és només econòmic, sinó polític i de lideratge. Brussel·les i els governs europeus estan dominats per una classe dirigent que gestiona el continent amb una mentalitat tecnocràtica, incapaç de generar innovació ni de permetre-la. Aquesta rigidesa amenaça d'arrossegar Europa cap a una posició marginal en l'escena global.
Aquest va ser un dels eixos centrals del discurs del vicepresident americà J.D. Vance a la Conferència de Seguretat de Munich. Davant la plana major de l’ecosistema de seguretat europeu, Vance va instar els europeus a reaccionar abans que el continent quedi totalment desfasat i consumit per la manca de lideratge i valors.
El flamant vicepresident, un nacional-populista de 40 anys d’edat, alertava sobre la deriva antidemocràtica del continent: governs cada cop més desconnectats de la ciutadania, augment de la censura, persecució de la dissidència, immigració de massiva i manca de diàleg obert.
Curiosament, aquest discurs va arribar pocs dies després que l’analista català Miquel Vila exposés pensaments similars a la revista americana IM-1776, un mitjà afí a les tesis nacional-populistes del vicepresident.
El paral·lelisme entre l’article i el discurs és tan evident que semblaria que el staffer de Vance encarregat de preparar-l’hi hagués pres l’article de Vila com a base per traçar el discurs de Munich—i de retruc, la política europea de la nova administració.
Per Vila, el declivi de l'ordre liberal de postguerra està darrere de les creixents tensions geopolítiques, impulsant moviments nacionalistes tant a Europa com als Estats Units. Però mentre Amèrica cerca revitalitzar-se a través de l’administració Trump, Europa segueix atrapada en una crisi econòmica i política.
Les elits europees no reconeixen el seu declivi, i de fet, aprofitaran el relleu a Washington per presentar-se com a defensores de la independència i del model europeu, atiant l’autonomia estratègica europea per accelerar el pensament únic, la censura, i la immigració de remplaçament. No obstant això, aquestes mateixes elits han estat, i continuen sent, seguidistes de les tendències progressistes americanes, renunciant a exercir un veritable poder geopolític europeu.
Tot i que el nacionalisme trumpista, amb la seva política comercial agressiva, sembli indicar un replegament americà de la resta del món, les relacions econòmiques entre Amèrica i Europa són fonamentals i els seus destins estan indissolublement lligats. Els problemes a banda i banda del bassal són iguals, les ideologies i configuració de les elits són les mateixes. Amèrica necessita Europa i Europa necessita Amèrica.
La caiguda de l'ordre liberal ofereix l'oportunitat de forjar un nou horitzó civilitzatori per a occident basat en la revitalització industrial, la defensa i la cultura.
La Unió Europea ha esdevingut una estructura burocràtica mastodòntica que mata la innovació, i els estats europeus no són gaire millors. Com es proposa fer els Estats Units amb el DOGE, Europa ha de desmantellar bona part de les institucions que frenen el desenvolupament tecnològic i econòmic del continent.
Això implica tallar l’aixeta del finançament públic a moviments, ONGs i entitats que, lluny de contribuir al progrés europeu, s’han dedicat a subvertir-lo. També cal posar fi a la imposició d’una ideologia que, sota el paraigua del wokisme, ha acabat erosionant la meritocràcia i debilitant els fonaments culturals i econòmics d’Europa.
Europa no necessita només un canvi de polítiques, sinó un canvi de règim. El temps s'esgota i calen decisions valentes: o Europa es reinventa o es resigna a ser un museu del passat, en un món dominat per les potències d'Amèrica, Àsia o el Pròxim Orient.
I quin paper ha de jugar Catalunya en aquest escenari? Per una banda, correm el risc de continuar atrapats en l’encanteri del processisme i la roda de l’hàmster autonòmic, alternant entre batalles estèrils per ampliar la base i estratègies sense rumb clar que només perpetuen una economia funcionarial, burocratitzada i depenent de l’Estat. Aquest és, de fet, el model que defensa el PSC-PSOE per a Catalunya, però també en bona part els seus socis subalterns a esquerra (ERC, Comuns) i dreta (Junts, PP).
Però Catalunya té el potencial de bategar al marge d’aquest sistema paralitzador i convertir-se en un actor clau en el nou escenari europeu. Per fer-ho cal trencar amb els lligams que ens mantenen ancorats en la inèrcia burocràtica i apostar per un model dinàmic, innovador i plenament inserit en la nova revolució tecnològica global.
Catalunya té l’oportunitat de liderar un enfocament d’innovació tecnològica descentralitzada, permetent l'experimentació, amb menys regulació i més incentius al sector privat. Catalunya pot esdevenir un hub tecnològic rellevant si aconsegueix superar les dinàmiques estèrils de la política autonòmica i aposta per un model obert, competitiu i connectat amb els centres globals d'innovació.
El futur d'Europa i de Catalunya depèn de la seva capacitat per reinventar-se. És hora de passar a l'acció.
Quin nivell d'article tu. Espectacular.
Jo mateix, a mesura que ha anat passant el temps m'he anat tornant més escèptic de la UE i últimament s'estan cobrint de glòria. Cal un canvi de paradigma sense cap mena de dubte.
Si passessis un corrector o si demanessis a una IA que et revisés el text, els lectors ens estalviaríem alguns entrebancs que anem trobant pel text. El principal coll d'ampolla de la IA sempre serà la part humana.
A part d'això, gràcies pels articles i per la teva perspectiva.