Un DOGE català (II): El poder executiu com a clau d'una nova sobirania
Lideratge vertical i innovació tecnològica per transformar l’administració catalana.
Benvolguts lectors,
Avui aprofundim en el DOGE català que vam proposar en una edició anterior de la newsletter, a partir d’una de les condicions de possibilitat del mateix: l’existència d’un poder executiu amb la determinació d’implantar-lo.
La reforma administrativa profunda ha de permetre l’emergència d’un nou poder que rebasteixi l’autonomia, promovent llibertat i prosperitat pels catalans. Som-hi! 🚀
Esperem que ho trobis interessant i si és així, comparteix-ho amb qui li pugui interessar ♻️ clica m’agrada ♥️ i subscriu-t’hi 📨
⚡ Resum executiu
Les reformes del DOGE combinen lideratge fort i l’ús de tecnologia avançada, representant un model que podria ser extrapolable a Catalunya.
La sobirania es defineix per la capacitat de decidir anar més enllà de la llei en moments d’excepció: un cabdill populista pot ser decisiu en moments crítics.
La transformació de l’estat requereix un líder resolutiu capaç d’estirar els límits legals i crear noves institucions per generar un canvi de règim.
1. Governança algorítmica i poder vertical a l’era Trump
💡 Idees clau
L’exèrcit i l’espionatge han esquivat les reformes DOGE: les actuacions s’han centrat a departaments de ‘poder tou’ comparables als que gestiona Catalunya.
El cesarisme bicèfal de Trump i Musk representa un nou model de governança àgil que pot inspirar exemples internacionals.
L’èxit de les reformes depèn d’una combinació de lideratge fort i l’ús de tecnologia avançada, un model que extrapolable a un possible DOGE català.
D’ençà del retorn al poder de Donald Trump, l'administració ha desplegat una intensa activitat executiva. Més enllà dels moviments en política exterior, prerrogativa històrica del cap d’estat i de govern en el sistema presidencialista dels Estats Units, la política interna s’ha caracteritzat per la voluntat de generar un canvi de règim, superant el managerialisme ‘woke’ que ha dominat ideològicament els Estats Units i, per extensió, el conjunt d’Occident en la darrera dècada.
Aquesta iniciativa de reforma de l’estat profund ha estat liderada pel DOGE d’Elon Musk, mitjançant la reconversió de l’antic Departament de Serveis Digitals del govern federal. Aquesta transformació ha ampliat els seus poders, permetent-li accedir a tots els departaments, les seves bases de dades i els serveis de pagament del Tresor.
Entre les mesures impulsades pel DOGE destaquen l’eliminació dels programes de Diversitat, Equitat i Inclusió (DEI) i la fiscalització del pressupost de 43.000 milions de dòlars de l’USAID. Entre les properes accions previstes hi ha intervenir al Departament d’Educació, considerat un òrgan propagandístic, reduir la infrautilització d’oficines, eliminar càrrecs sense funcions clares i modernitzar els sistemes informàtics federals a través de la IA per facilitar la "governança algorítmica" d’algunes operacions administratives.
Les reformes anunciades públicament han esquivat fins ara la reconfiguració de l’estat profund, com l’espionatge i l’exèrcit. Més enllà del nomenament de càrrecs polítics —com Tulsi Gabbard com a Directora d’Intel·ligència nacional— i d’una purga de personal deslleial, les forces armades mantenen el pla de reorganització iniciat sota l’administració Biden per tecnificar les operacions militars incorporant lliçons d’Ucraïna.
Crida l’atenció que, fins ara, l’enfocament de les reformes s’hagi centrat en aspectes de poder tou de l’estat americà. Bona part dels canvis anunciats corresponen a àmbits que, en el nostre context institucional, són competència de la Generalitat, tot i les restriccions financeres i legals derivades de la subordinació al marc legal espanyol.
Dues grans lliçons es desprenen de les reformes en l’administració Trump: la importància d’un lideratge vertical i executiu per superar les resistències dels funcionaris de carrera, i la incorporació del coneixement tècnic i organitzatiu de les empreses tecnològiques al funcionament habitual de l’administració pública.
Si Musk no tingués l’orella de Trump, o si Trump no disposés de la capacitat tècnica per actuar amb rapidesa i determinació, la hipòtesi DOGE no seria viable.
Aquest tipus de ‘cesarisme bicèfal’ constitueix el nucli dur del poder de la nova administració per implementar el seu programa:
El lideratge centralitzat en Trump com a monarca electe permet superar les inèrcies burocràtiques i transformar en decisions executives les propostes de reforma suggerides pel DOGE.
La fusió del poder tecnològic extern amb la capacitat tècnica i organitzativa de Musk possibilita l’execució eficient del programa de govern.
L’aplicació d’un model DOGE a Catalunya dependria fonamentalment de la instauració d’un poder executiu amb prou determinació per trencar les inèrcies burocràtiques que han llastrat l’administració fins ara, i de l’explotació de tecnologia avançada i nous models organitzatius per agilitzar i optimitzar la gestió pública.
En els propers apartats ens proposem aprofundir en el primer punt de les dues condicions de possibilitat pel DOGE català: l’emergència d’un poder amb la voluntat de transformar l’estat.
2. Un monarca pragmàtic per a Catalunya: sobirania és decidir en moments d'excepció
💡 Idees clau
Com afirma Carl Schmitt, la sobirania real es defineix per la capacitat de decidir en situacions excepcionals, més enllà dels límits legals establerts.
La legalitat és una conseqüència del poder i no a la inversa, com exemplifica el paper dels monarques i el cabdillisme populista en moments crítics.
El procés va fracassar per manca de voluntat sobirana: el referèndum fou un acte efectiu de sobirania, però un Puigdemont indecís va impedir consolidar-la.
Contra el què alguns opinadors liberals han suggerit, el poder polític no és la mera execució dels atributs preexistents de l’Estat. Com afirmava Carl Schmitt, la sobirania real es defineix per la capacitat de decidir sobre les excepcions, aquells àmbits no contemplats en la pròpia llei. És en situacions excepcionals quan es manifesta la veritable autoritat sobirana, capaç d'estendre les atribucions de l’estat més enllà dels seus límits legals.
L’exercici del poder autonòmic presenta una contradicció inherent pel nacionalisme català:
D’una banda, està subjecte a les limitacions imposades per l’estat espanyol, que reclama per a si la sobirania absoluta sobre Catalunya.
D’altra banda, serva una ambició il·limitada d’aspirar a la sobirania política plena, otorgant-se l'autoritat última en nom de la nació catalana.
Maquiavel ens ensenyava que l’autoritat política es basa en la capacitat de comandar i fer complir les ordres mitjançant una combinació de por, força i consentiment. La seva concreció legal, que tant preocupa als juristes, sol ser un fait accompli en situacions en què els esdeveniments bé ho requereixen: tot allò que fa el legítim sobirà esdevé, per definició, legal. Totes les constitucions del món acaben sent subvertides, bé per una deriva de reinterpretació i fossilització dels mots i costums, bé per l’emergència d’un nou poder disposat a exercir la força.
La Constitució espanyola reserva la sobirania al "poble espanyol", que només pot expressar-se a través dels mecanismes que l'estat li permet. Així mateix, la capacitat d’exercir els poders d’emergència es manté en mans de l’exèrcit i la monarquia, que actuen com a garants finals del règim. Si bé el seu paper en el sistema institucional espanyol ha evolucionat cap a un rol sobretot cerimonial en la política interna, no n’hem d’infravalorar la importància.
Segons Curtis Yarvin, ideòleg del nacional-populisme que ha encimbellat Donald Trump per segon cop a la Casa Blanca, els monarques constitucionals europeus podrien esdevenir monarques absoluts si tinguessin l'ambició de fer-ho. Inspirant-se en la restauració Meiji al Japó del segle XIX, una figura prèviament cerimonial podria centralitzar el poder en si mateixa, desplaçant l’oligarquia governant. Aquest procés va convertir el Japó en una potència moderna i industrial, malgrat la seva posterior desfeta a la Segona Guerra Mundial.
El populisme cabdillista segueix una lògica similar: utilitza la força democràtica de les masses per acompanyar el canvi de règim, mobilitzant la societat per derrotar les resistències oligàrquiques i legitimar un nou lideratge executiu.
És una concepció del poder que no és absent de la ideologia del règim espanyol. De fet, queda recollida en El Rey, un llibre recentment publicat que documenta l’anàlisi de la figura del monarca de Manuel García Pelayo, primer president del Tribunal Constitucional espanyol.
En el seu estudi d’arrel schmittiana, García Pelayo sosté que "el rei constitucional és dipositari d’una ‘reserva de poder’ que només s’ha d’exercir en situacions veritablement excepcionals que suposin un risc existencial per a la supervivència de l’Estat constitucional".
Aquesta anàlisi explica l’actuació del rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017, quan va intervenir per reafirmar la unitat de l’Estat després del referèndum de l’1 d’Octubre, fent evident el principi que el sobirà és qui decideix en l’excepció, intervenint per tancar qualsevol escletxa de ruptura o somnis de negociació amb el processisme. L’actitud de Felip VI recorda el rol que son pare, Joan Carles I, va assumir durant el (auto)cop del 23-F, on, més enllà de la legalitat estricta, va consolidar la seva autoritat exercint el poder en un moment decisiu.
En contrast, la resposta de Carles Puigdemont el 3 d’octubre va palesar la seva manca de voluntat real d’exercir la sobirania. En lloc d’assumir el moment constituent obert pel referèndum, la defensa heroïca dels col·legis i la jornada inèdita de mobilització del dia 3, es va limitar a reaccionar amb sorpresa i neguit al discurs del rei, evidenciant que mai havia concebut el referèndum com un acte de sobirania efectiva. Li havien vist el bluff.
Per als juristes espanyols la votació de l’1 d’Octubre fou una ruptura il·legítima amb l’ordre establert i, tanmateix, un referèndum d’autodeterminació amb tot el perill destituent que comporta. Per als catalans mobilitzats aquell dia fou un acte ple de sobirania, un fet polític irreversible. La indecisió de Puigdemont i els seus moviments posteriors —la suspensió de la DUI el 10 d’Octubre i la proclamació sense efectes del 27 d’Octubre— van acabar frustrant el procés i conduint a l’actual situació d’impàs.
La incapacitat de Puigdemont per situar-se al nivell de Felip VI com a autoritat efectiva va condemnar la iniciativa independentista del 2017. En el moment clau, el poder espanyol va actuar amb determinació, mentre que la Generalitat va dubtar. Aquesta vacil·lació encara condiciona la política catalana, i la seva superació passa per entendre les regles del poder real: cal exercir-lo quan el moment ho exigeix.
Vuit anys després, la Catalunya del 2025 és més pobra, minoritzada, depenent de Madrid i subvertida interiorment per ideologies que la sotmeten que mai abans. A 2025, tothom entén que l’exercici del poder sobirà des de Catalunya com entre la jornada del 1 i del 3 d’Octubre no és possible en els mateixos termes que llavors.
Així doncs, què és possible fer? Com es pot conjuminar la defensa de principi de la sobirania del poble català amb la submissió al poder pràcticament sobirà del Regne d’Espanya?
En el món premodern, abans de l’emergència de l’estat-nació, era normal que la societat es concebés com una cadena de vassallatge des del major emperador fins al poble menut de cada racó. En última instància, fins i tot un monarca amb poders ben establerts devia lleialtat a l’església i al Sant Pare. Alhora, l’obligació de protegir els súbdits el posava en una relació permanent de tensió amb aquests.
A Catalunya, mancada de reis propis des de la mort de Martí l’Humà el 1410, i amb una tensió permanent entre les institucions catalanes, les forces vives del país i les potències estrangeres cercant imposar-se al nostre racó del mediterrani, no hem estat exempts de les figures providencials i de tall monàrquic que ens poden servir d’inspiració: del passat recent, les més destacades són Francesc Macià i Jordi Pujol. Tots dos van saber maniobrar dins del marc legal espanyol des del pragmatisme, però sense renunciar a la sobirania. Tots dos van combinar un lideratge fort, la capacitat d’influir dins el marc legal existent, la connexió directa amb la població i la capacitat d’establir noves institucions.
Per Macià, que havia guanyat prestigi liderant l’intent insurreccional de Prats de Molló, acceptar la restauració de la Generalitat en el marc d’una república ibèrica fou el dia més trist de la seva vida. Per a l’Avi de tots els catalans, la sobirania no era un concepte de negociació o de tràfic, sinó un principi rector que havia estat disposat a defensar fins i tot amb les armes i la pròpia vida. Acceptant l’autogovern, pensava que ens apropàvem a un moment en què seria possible restaurar l’Estat Català.
El poder de Macià, però, no radicava en cap text de la legalitat espanyola, sinó en la seva connexió única i directa amb la població catalana, obtinguda per la seva intransigència nacionalista: desmarcant-se de l’exèrcit espanyol del què formava part després de l’assalt a mitjans de comunicació el 1905, disposició al sacrifici personal renunciant a la carrera militar, i de sang, amb la gosadia dels fets de Molló. El seu carisma unificava diverses capes de la població catalana i fins a un milió de persones van assistir a l’enterrament per la seva mort el 1933.
L’altra figura de monarquisme català rellevant pels nostres dies és Jordi Pujol. Forjat també a l’activisme nacionalista, en aquest cas als anys 60, amb la distribució de fulletons catalanistes al Liceu, fets pels quals va passar temps a la presó. Durant la seva estada hi va escriure “Des dels turons a l’altra banda del riu” comminant a l’acció catalanista i contra la dictadura. Però el geni de l’acció política de Pujol es desplegaria sobretot arran de la seva arribada sorpresiva a la Generalitat el 1980: tot i l’hegemonia de l’esquerra de PSC i PSUC en l’antifranquisme, l’electorat va voler balançar-ne la influència, decantant-se per la política de reconstrucció nacional de Pujol després de la dictadura.
La seva acció no es va limitar a exercir les competències legalment atribuïdes, sinó que va demostrar en molts moments anar més enllà del què aquestes li permetien: utilitzant la seva infuència a Madrid per obtenir transferències (peix al cove), però també exercint un paper internacional que no li estava atribuït competencialment, per exemple establint relacions comercials amb el Japó o entrevistant-se amb el president Bush i amb Ieltsin, creant una “diplomàcia paral·lela”.
En un escenari de subordinació política, només aquells que han sabut maniobrar amb astúcia dins els límits del poder real han aconseguit enfortir Catalunya. Si Cambó havia fantasiat amb ser «Rei» d’Espanya, i Pujol sempre va tenir clar que ell volia ser «Virrei» de Catalunya—podrem trobar al segle XXI qui vulgui ser Rei de Catalunya?
3. Un DOGE que recuperi l’autonomia catalana per al nacionalisme
💡 Idees clau
El sobiranisme ha de liderar un programa de reforma administrativa per transformar l'autonomia en una eina de poder i prosperitat.
Cal una acció executiva vertical a partir d’un cabdill que assumeixi l'autoritat plena per prendre decisions audaces per a la reconstrucció nacional.
Una agència central controlant les dades i les finances sota l’executiu, pot promoure la renovació d’elits funcionarials assegurant-ne lleialtat i eficiència.
La hipòtesi de reforma administrativa inaugurada pel DOGE pot representar una via estratègica per revitalitzar el sobiranisme català. No es tracta només d'un enfocament reformista, sinó d'una estratègia per ampliar el poder real dels catalans mitjançant una transformació profunda de l'autonomia, convertint-la en una eina efectiva de llibertat i prosperitat en lloc d'un fre burocràtic com ho ha estat en uns darrers anys nefastos.
Especialment important per al triomf d’aquesta hipòtesi política a Catalunya és l’emergència d’un cabdill providencial que sigui capaç de guanyar prestigi a partir de la fermesa en defensa dels interessos de Catalunya en temps difícils, i d’aglutinar les esperances de catalans de diferents extraccions socials amb un programa pragmàtic de salvació i reconstrucció nacional.
Aquest ‘monarca’ català haurà de desplegar una acció executiva vertical, anant als límits de la llei per defensar els interessos dels ciutadans, des de la perspectiva de preparar l’exercici del poder sobirà en una situació d’emergència.
La verticalitat en l'exercici del poder és crucial: sense la determinació d'assumir plenament l'autoritat en nom dels catalans, cap dirigent podrà consolidar-se com a líder providencial.
Així mateix, sense una planificació estratègica amb objectius a curt, mitjà i llarg termini, no es podrà superar el buit institucional i forjar una nova emergència sobirana.
Fins ara, el canvi de govern en l'administració autonòmica ha suposat només la superposició de càrrecs polítics i de confiança sobre una estructura funcionarial consolidada, la qual sovint actua com a fre a les decisions executives. La governança multinivell dilueix el poder i la burocràcia es converteix en un mecanisme d'obstrucció que reorienta les prioritats segons els seus propis interessos.
Per revertir aquesta dinàmica, la reforma administrativa ha de ser el primer pas per reconstruir el poder polític del nacionalisme català. Una administració eficient pot generar estalvis tangibles per als ciutadans, demostrant que un lideratge polític que no treballi en contra seu és possible.
La creació d’una agència centralitzada, depenent directament del líder executiu i de la seva màxima confiança, amb capacitat d’actuar transversalment a tots els departaments, controlant àrees sensibles com la gestió de les dades i els pagaments, suposa una innovació organitzativa del programa DOGE als EUA que pot ser un model per cercar eficiències i decisions més àgils a l’administració catalana.
A més, és fonamental un relleu de les elits administratives que han perpetuat l'immobilisme. Cal construir un poder lleial a les autoritats catalanes, garantint que els objectius de l'administració coincideixin amb els del país en lloc de sotmetre'l financerament, com ha succeït fins ara.
Més enllà del cas del DOGE als Estats Units, altres experiències internacionals de reforma administrativa ofereixen lliçons valuoses per establir un nou equilibri de poder. Algunes línies d'actuació a considerar inclouen:
Crear noves institucions en lloc de reformar estructures inamovibles. En molts casos, les inèrcies burocràtiques fan més eficient la creació de nous organismes amb estructures regenerades que intentar reformar les existents.
Control estricte dels fluxos de caixa. Els diners expliquen històries diferents de les ordres administratives. Justificar cada despesa segons l'impacte esperable ha de ser la norma.
Centralitzar la gestió de dades. La digitalització ofereix l'avantatge de superar els silos informatius i les xarxes opaques que impedeixen la visibilitat i dificulten la presa de decisions estratègiques.
Aprofitar tots els mecanismes legals per imposar el nou ordre. Si l'acomiadament de funcionaris és gairebé impossible, es pot regular estrictament les condicions en què exerceixen les seves funcions.
Aquestes són algunes de les primeres passes cap a un projecte de reforma profunda. La proposta d'un DOGE català no és ni un simple reflex del model nord-americà, ni un exercici de tecnocràcia, ni una simple adaptació autonomista. Representa l'inici d'un programa estratègic de 12-20 anys per recuperar l'hegemonia del nacionalisme català i restaurar una administració funcional al servei del país.