La trampa de les pensions: decadència demogràfica i parasitisme institucional
El sistema piramidal de pensions és una bomba de rellotgeria en mans d’un règim managerial que hipoteca el futur amb deute, immigració i clientelisme
Estem vivint el començament d’una crisi demogràfica d’abast civilitzatori. La caiguda de la natalitat autòctona junt amb l’arribada de contingents del tercer món aboquen el nostre país, com la resta d’estats europeus en major o menor nivell, a una transformació demogràfica mai vista en els darrers 2000 anys.
En aquest context, el sistema de pensions, com el conjunt de l’anomenat estat del benestar, adquireix un caracter determinant per sostenir un model social altrament abocat al col·lapse, i cada cop més també com a eina de disciplinament social.
Del futur de les pensions i les implicacions del sistema actual en parlem avui a CatalunyaTechBiz, la newsletter líder d’economia i tecnologia en català. Esperem que us interessi. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
El declivi demogràfic com a amenaça estructural: ofegats per la piràmide invertida. La caiguda sostinguda de la natalitat posa en risc la viabilitat del sistema de pensions, traslladant una càrrega creixent a les generacions joves.
El col·lapse de les pensions i la fallida estructural de l’estat managerial. Un sistema extractiu drena els joves per sostenir la piràmide: impostos, deute, clientelisme i immigració cronifiquen l’estancament.
Sobirania demogràfica i productiva per escapar de la trampa de les pensions. Només un canvi cultural i un model productiu competitiu poden evitar que el règim managerial continuï hipotecant-nos el futur.
1. El declivi demogràfic com a amenaça estructural: ofegats per la piràmide invertida
💡 Idees clau
La demografia ha sostingut estat de benestar i sistema de pensions, però la caiguda de la natalitat converteix la piràmide en un pes insuportable pel jovent.
La taxa de fertilitat a Catalunya és avui d’1,1 fills per dona i cada generació es redueix a la meitat, un procés difícil de revertir.
Societats segures d’elles mateixes mantenen taxes pròximes al reemplaçament mentre que Catalunya i Europa deleguen la continuïtat als immigrants.
La demografia és la infraestructura invisible sobre la qual les societats estan construïdes: l’economia, la llengua, i qualsevol identitat humana descansa sobre una realitat demogràfica determinada, ronablement estable. El futur de les nacions s’escriu sobre el seu destí demogràfic. I, tanmateix, és un dels pilars més esquerdats de la supervivència i futura prosperitat de Catalunya.
«El futur de les nacions s’escriu sobre el seu destí demogràfic»
El sistema públic de pensions del règim espanyol il·lustra bé els impactes de la fallida demogràfica a tota mena de sistemes bàsics que asseguren la reproducció de la societat. La seguretat social està dissenyada com una piràmide on l’esforç de molts treballadors sostenen pocs receptors nets. Però quan la natalitat cau i la longevitat augmenta, la base es torna més estreta que el vèrtex i la piràmide es capgira.
El pes determinant de la generació del baby boom (1955–75) i la seva hegemonia cultural i política explica en part aquesta tendència.
Per una banda, en un sentit cultural és una generació influïda per les idees progressistes del Maig del 68 i que va viure 50 anys de la seva vida amb una creença en el progrés perpetu: el creixement econòmic, l’ampliació de les infraestructures i serveis públics, l’adopció de valors democràtics seguiria una espiral sempre ascendent. Van viure la Transició, van veure caure el mur de Berlin. La crisi del petroli o la reconversió industrial, si bé van causar impacte, no van alterar substancialment una metanarrativa de progrés perpetu i prosperitat infinita: el final de la història.
Aquest impacte cultural descansa sobre el fet que la generació nascuda després de la Gran Guerra va ser la més nombrosa de tota la història als països occidentals. Més enllà d’un fenomen global, el baby boom traça els seus orígens en el relatiu estàtus dels soldats vencedors de la guerra en la reincorporació a la vida civil: així doncs, els EUA i Regne Unit van viure un repunt de les taxes de natalitat que fou més moderat a França i Itàlia i inexistent en el cas d’Alemanya. A Espanya el baby boom hi arribaria més tard que a la resta del món industrialitzat, postergat per l’autarquia.
A partir dels anys 70 cada cohort ha estat més petita i de resultes la piràmide de població s’ha invertit i cada cop tenim més població envellida. Ja fa 50 anys que la natalitat a Catalunya ha estat per sota del llindar de reemplaçament. Certa inèrcia ha mantingut estable la població amb origens catalans a Catalunya al voltant dels mateixos 3 milions de població que érem a la primera meitat del segle XX, mentre que tot el creixement demogràfic fins als actuals 8 milions ha estat provinent de la immigració: entre els anys 50 i 70 sobretot del Sud d’Espanya i a partir dels 90s d’Àfrica, Sudamèrica i l’Est d’Europa.
La taxa de fertilitat a Catalunya ronda avui l’1,1 fills per dona, una de les més baixes del món. Això implica un canvi profund respecte la realitat demogràfica del segle XX de la què molts catalans no se’n volen adonar i valorar-ne les conseqüències. D’ara endavant, cada generació de catalans es reduirà un 50% respecte a l’anterior. Si les tendències es mantenen, en 50 anys hi haurà menys de dos milions de catalans dins dels límits de l’autonomia i molt envellits. La taxa de fertilitat, doncs, és una mètrica fonamental per projectar les possibilitats de Catalunya en el futur.
Segons expliquca Renaixença Demogràfica al programa d’en Víctor Puig, la baixa fertilitat no es deu principalment una qüestió econòmica, sinó sobretot cultural:
Només el 20% dels motius per no tenir fills són materials: Habitatge car, sous baixos i precarietat laboral, conciliació familiar amb estudis i feina.
Un 80% dels motius per no tenir fills són culturals i antropològics: endarreriment del primer fill; hiperpaternitat, desprestigi social de la maternitat i la paternitat; individualisme, pèrdua del sentiment religiós o comunitari.
El panorama internacional mostra que cap país ha resolt del tot aquest repte, encara que alguns ofereixen lliçons:
Hongria, per exemple, va declarar la família com a prioritat nacional i va destinar un 5% del PIB a subsidis, crèdits i ajudes fiscals.
Això va fer pujar la natalitat d’1,1 a 1,6, però la guerra d’Ucraïna i la inflació han tornat a enfonsar-la prop d’1,3. Fins i tot Viktor Orbán ha admès que canviar mentalitats és més lent que canviar pressupostos.
A Corea del Sud, amb la taxa més baixa del món (0,7), ni centenars de milers de milions en polítiques natalistes han servit per revertir la tendència.
França, en canvi, manté la TFR al voltant d’1,6–1,7 combinant polítiques públiques i una cultura que encara prestigia la maternitat.
Rituals com medalles públiques i celebracions locals de la maternitat.
Israel és el cas més radical: amb una TFR de 2,9, aconsegueix combinar estudis universitaris, servei militar i una alta participació laboral amb una natalitat pròpia d’una societat segura de si mateixa.
Catalunya, en canvi, exemplifica un suïcidi demogràfic i cultural gairebé únic.Des de 1980 han deixat de néixer més de 600.000 catalans, i que aquesta pèrdua demogràfica explica en bona part la feblesa del procés independentista i la degradació de la situació lingüística. Sense aquest gruix de població jove, la correlació de forces és diferent. Però el problema no és només numèric: és també simbòlic.
En una nació sense estat com Catalunya, la sobirania demogràfica hauria de ser prioritària, com ho són la sobirania energètica i alimentària. I, en canvi, s’ha optat per externalitzar la continuïtat biològica amb una immigració que ni resol la natalitat ni garanteix la continuïtat cultural i lingüística. “Si no hi ha nens catalans a qui integrar, no hi ha integració possible”.
Per això, aquesta entitat proposa un seguit d’accions immediates que podrien emprendre’s demà mateix per propiciar una renaixença demogràfica catalana:
En primer lloc, declarar una emergència demogràfica i combatre activament el discurs antinatalista als mitjans i institucions.
En segon lloc, actuar transversalment en clau natalista, introduïnt criteris d’acció transversal a totes les conselleries.
En tercer lloc, activar una borsa d’habitatge assequible per a famílies amb fills i una agència matrimonial per facilitar aparellaments dins la comunitat catalana.
Tot això només funcionarà si es produeix, a més, un canvi cultural: sense un perquè potent per tenir fills, cap incentiu econòmic ni cap llei no podrà revertir el col·lapse. Catalunya, com Europa, ha d’assumir la sobirania demogràfica no com un detall tècnic sinó com el fonament mateix de la seva supervivència.
2. El col·lapse de les pensions i la fallida estructural de l’estat managerial
💡 Idees clau
El sistema de pensions s’ha convertit en un mecanisme ponzi institucionalitzat que extreu recursos dels joves per sostenir una piràmide cada vegada més fràgil.
L’Estat respon a aquesta pressió amb impostos i deute, creant dependència política i reduint els recursos destinats a inversió, innovació i futur.
La immigració massiva i l’estancament de la productivitat, lluny de ser solucions, amplifiquen el col·lapse del sistema i cronifiquen la decadència.
El col·lapse demogràfic ha capgirat la piràmide sobre la qual s’aixeca el sistema de benestar, però la fallida del sistema s’ha camuflat amb un engranatge que manté l’aparença de normalitat: inèrcia funcionarial, deute públic i gestió burocràtica que amaga la magnitud del problema mentre el fa créixer.
El sistema de pensions és la pedra angular d’aquest edifici: un mecanisme dissenyat en un moment d’expansió poblacional, i d’una voracitat disparada. La insostenibilitat del sistema espanyol està tenint un impacte fiscal de primer ordre: un de cada quatre euros de despesa en pensions no surt de les cotitzacions actuals, que donen el dret a rebre una pensió en el futur, sinó cada cop més d’impostos i deute assumits pel conjunt dels contribuents.
La crisi del sistema de pensions no és sobtada i fa dècades que se’n discuteix la possibilitat de reforma. Tot i els canvis en regulació macroeconòmica després de la crisi financera de 2008—per exemple, la reforma laboral—les pensions van esdevenir un tema intocable. Suggerir una revalorització inferior a la inflació va generar protestes dels sectors de la població que després d’haver cotitzat dècades dins el sistema no estaven disposats a no rebre’n els avantatges quan els hi tocava. Pel fet de ser la generació més nombrosa i més política i econòmicament influent, una imposició política es va fer evident en la mutació del règim del 78 de la segona dècada del segle: qualsevol cosa abans que retallar les pensions.
El sostre de dèficit, invocat per justificar tota mena de pujades d’impostos —IVA del 21%— no concernia les pensions. Molt menys després que les polítiques d’estímul del COVID propiciessin una nova època de laxitud fiscal i despesa pública. L’interès polític de mantenir el suport de les masses de votants boomers s’ajuntava a una preferència creixent per les transferències monetàries per davant de la provisió pública de serveis com a mètode elegit per vehicular l’acció social del govern: xec nadó, ajuda al lloguer, bo cultural, augment de les pensions… Els votants no associen tan fàcilment la provisió de béns públics amb l’acció del govern, com sí que ho fan diners a la seva butxaca, encara que les ajudes siguin demagògiques i no compleixin les finalitats per a les què s’havien proposat. Són una manera molt més eficient de comprar vots per part del govern: una de relativament barata.
El deure polític de mantenir un sistema de pensions deficitari obliga l’Estat a retallar altres partides, augmentar les cotitzacions als treballadors en actiu, o cobrir-ho amb transferències d’impostos que poden conduir l’Estat a endeutar-se més. Avui en dia ja es cobreix el 25% de la despesa en pensions amb impostos ordinaris, el què representa una transferència al sistema de pensions de fins al 5% del PIB nacional cada any.
Una deriva que és estructural: la bretxa entre ingressos per cotitzacions i despeses en pensions creix cada any i s’ha convertit en una de les principals fonts d’inestabilitat pressupostària. No hi ha reforma suficient mentre no canviï la demografia. El que ara sembla una simple transferència, en realitat és una llosa que condiciona tota la política fiscal i limita la capacitat d’invertir en infraestructures o innovació. Cada euro que es destina a pagar pensions es deixa d’invertir en el futur i alimenta una economia gerontocràtica, basada en la revalorització infinita dels béns immobles i l’economia rentista a través de la importació massiva d’estrangers del tercer món.
Contra el què s’ha vingut a afirmar, no es pot dir que l’economia poc productiva vinculada al turisme atregui immigració per treballar-hi: més aviat, la degradació de les forces productives del país fa cada cop més difícil generar empreses punteres. Per fortuna, la immensa capacitat d’atracció de talent de Barcelona ho compensa, establint-se com a capital cosmopolita. Tenim molts repartidors de Glovo però també força enginyers internacionals. I contra el què el dogma igualitarista ve a afirmar, no és pas el mateix portar pakistanesos que europeus qualificats.
Un dèficit que acabarà explotant tard o d’hora: per una banda, el pagament de les pensions és la prova de foc per al règim espanyol. L’únic context en què és imaginable un impagament o devaluació severa de les pensions és un moment d’enorme agitació política on la mateixa viabilitat del règim estigui en joc. La part de la població que depèn principalment de pagaments de l’administració pública no para d’augmentar. Suposen masses fidels per als projectes d’enginyeria social tecnocràtica de l’administració: però el pes desbocat del sector públic pot acabar minant les bases mateixes del model extractivista tributari de l’aparell burocràtic modern. Les promeses de transferències a grups clientelars limiten la capacitat de despesa i endeutament en altres sectors amb majors possibilitats de retorn en el futur, com l’educació pública, les infraestructures, o l’estalvi i la inversió privades.
Aquesta rigidesa no és només fiscal. James Burnham ja advertia al segle XX que la irrupció d’una “nova classe” de gestors —la tecnocràcia burocràtica— acabaria transformant les institucions en màquines centrades a preservar el seu propi poder. L’ús dels aparells estatals per gestionar poblacions clientelars ha esdevingut la principal forma de control social. És el que passa avui: la sostenibilitat de les pensions s’ha convertit en una arma política i en una eina de control social, encara que això condemni les generacions futures a una pressió fiscal asfixiant.
Aquesta realitat d’inflació managerial es veu agreujada per l’estancament de la productivitat i la substitució demogràfica de poblacions menys productives del tercer món, retroalimentant-se per propiciar una espiral de decadència social.
S’imposa una pressió fiscal desbocada sobre les capes més productives de la societat, amb retencions confiscatòries que superen el 40% del cost laboral dels treballadors i que sostenen una economia gerontocràtica, encara basada en la capacitat de despesa dels boomers, en comptes de contribuir en inversions productives per millorar la productivitat a mig i llarg termini, o de permetre una autonomia i estabilitat a les generacions més joves, sense accés a l’habitatge ni a una feina estable i ben pagada.
Des dels anys 70 la productivitat de l’economia espanyola i europea pràcticament no creix. La revolució digital ha creat noves pantalles i serveis, però no ha transformat la productivitat del món físic ni ha permès reduir la dependència del deute. La falta de lideratge tecnològic i de cultura d’innovació s’uneix a una demografia adversa per crear un entorn d’estancament de llarg termini. I el sistema de pensions, amb el seu efecte d’aspiradora sobre recursos, és una de les causes i alhora una conseqüència d’aquesta paràlisi.
Mentrestant es promou una immigració de reemplaçament que suposadament hauria de fer les feines que els autòctons no volen i contribuir a la sostenibilitat fiscal mitigant l’envelliment poblacional, però en la pràctica fa tot el contrari: degrada professions expulsant-se els autòctons i rebaixant el cost de la mà d’obra, mentre consumeix una quantitat ingent de recursos públics que no arriba a compensar amb la baixa productivitat del seu treball i petita base impositiva.
«L’Estat managerial recorre a la immigració per ampliar la base de la piràmide, però en realitat estan accelerant-ne el col·lapse»
A Alemanya, estudis recents han quantificat que només els migrants altament qualificats aconsegueixen aportar fiscalment més del que reben; la resta generen dèficits estructurals. A Catalunya, la combinació d’un mercat laboral precari i serveis socials generosos actua com un imant que converteix el reemplaçament demogràfic en una càrrega i no en una solució.
La paradoxa és evident: l’Estat managerial recorre a la immigració per mantenir viva la piràmide del sistema, però en realitat accelera el seu col·lapse en diluir la productivitat i augmentar la despesa social.
📩 T’agrada el què llegeixes? Subscriu-te a CatalunyaTechBiz. Els nostres lectors en fan possible la publicació. Per rebre tots els continguts i donar-hi suport fes-te subscriptor.
3. Sobirania demogràfica i productiva per escapar de la trampa de les pensions
💡 Idees clau
La crisi de natalitat no es resol amb subvencions ni immigració: cal revertir-la amb un canvi de valors, lideratge i sobirania demogràfica.
El sistema de pensions és una trampa intergeneracional insostenible, que penalitza el talent jove per mantenir un règim managerial clientelar.
Cal una estratègia coordinada de revitalització familiar, reforma productiva i autonomia política per garantir la continuïtat nacional al segle XXI.
No hi ha cap solució fàcil ni ràpida per a la crisi demogràfica i fiscal que amenaça les pensions i el benestar a Catalunya i a la resta d’Europa. Les receptes que fins ara s’han provat han fracassat perquè han atacat els símptomes i no les causes. El problema no és només comptable: és un problema de valors, de cultura i d’un model institucional que viu de l’endeutament i de transferir recursos cap al passat.
«Només les societats que prestigïin la família, la criança i el llegat mantindran la seva vitalitat nacional al segle XXI»
La primera línia d’acció és, doncs, un canvi cultural. Sense un perquè potent, la crisi demogràfica d’Occident esdevindrà crisi civilitzatòria. Les societats que donen prestigi a la família, a la criança i a la continuïtat són les úniques que mantindran taxes de fertilitat saludables i la seva vitalitat nacional al segle XXI. Casos com el d’Israel mostren que un entorn cultural favorable i un reconeixement social visible són més potents que qualsevol subvenció o política pública dirigida.
En part, és precisament la invasió estatal en cada cop més àmbits de la reproducció social que històricament gestionava cada família el què ha propiciat la decadència de la família com a unitat econòmica bàsica. Revitalitzar la família passa per revaloritzar el rol social dels homes com a caps de família i de les xarxes de solidaritat interpersonals per davant de l’assistencialisme clientelar estatal.
Això vol dir trencar el discurs antinatalista que des de fa dècades domina mitjans i institucions i reconèixer els drets i llibertats de les famílies davant de l’estat i el seu rol com a pilars de futur.
La segona línia és assumir la sobirania demogràfica com un objectiu nacional, al mateix nivell que la sobirania energètica o alimentària. No es tracta només d’evitar l’extinció estadística: és garantir que la continuïtat del país no depengui d’importar població d’altres llocs. Tal com recordava Renaixença Demogràfica a l’entrevista amb Víctor Puig, sense nens catalans no hi ha integració possible, i externalitzar la pròpia reproducció és una política d’autodestrucció. Aquesta visió implica declarar una emergència demogràfica, crear una Secretaria de Natalitat amb capacitat transversal, actuar en els mitjans públics per eliminar missatges dissuasius i activar mecanismes pràctics com una borsa d’habitatge per famílies joves i una agència matrimonial per facilitar la creació de nous nuclis familiars.
L’Arnau Saborido d’Alzina Capital abordava el tema a la seva sèrie «El món on vivim (i com sobreviure-hi)». L’expert financer recepta abandonar la infantilització poblacional, assumir riscos i recuperar la sobirania personal i comunitària: ningú salvarà un poble que no vol salvar-se. La sobirania demogràfica és, per tant, tan essencial com la sobirania energètica o alimentària. La crisi de natalitat i l’endeutament s’inscriuen en un col·lapse més ampli del model institucional. Les societats occidentals han construït un Estat que consumeix el present i hipoteca el futur per mantenir la il·lusió d’un passat que ja no tornarà. Això demana un canvi profund en les prioritats: passar de la política reactiva a llarg termini. Les reformes només tindran efecte si es corregeixen tres vectors:
Redueixen la burocràcia extractiva lligada a serveis públics
Recuperen la meritocràcia i incentiven la productivitat
Reorienten la despesa pública cap a inversions de futur (famílies, educació, innovació) en lloc de subsidis indiscriminats
També hi ha un element tecnològic i productiu clau. Tot i els avenços en matèria digital, la revolució que no arriba és la del món físic: energia, infraestructura, eficiència. No n’hi ha prou amb apps i digitalització. Cal tornar a apostar per polítiques que permetin l’augment real de la productivitat i els salaris. La única manera d’evitar una societat cada cop més extractiva i envellida és aconseguir que les noves generacions puguin prosperar en lloc de viure sota un mur d’impostos i transferències. Cal que hi hagi una aposta decidida per l’automatització i orientar les polítiques urbanístiques i de serveis públics amb un escenari demogràfic que assumeixi una caiguda de la població les properes dècades en comptes de perseguir la follia de la Catalunya dels 10 milions.
Més enllà dels aspectes estructurals que afecten el model, cal reconèixer el fracàs del model de repartiment., convertit en un mecanisme de transferència intergeneracional forçada, que premia la inacció política i penalitza el talent jove. La tercera línia d’acció són les reformes de fons al sistema i a la mateixa legitimitat institucionaldel sistema. La reforma del sistema de pensions podria incloure:
La capitalització individual: Substituir parcialment o totalment el sistema de repartiment per un sistema de capitalització, on cada treballador aporta a un fons propi que s’inverteix i acumula capital. Aquest model, aplicat a països com Xile, Holanda o Suïssa, té avantatges clars: vincula la pensió a l’esforç personal, evita la dependència directa de la piràmide poblacional i genera un estalvi nacional que pot finançar inversió productiva. Però té un repte de transició: com pagar les pensions actuals mentre els nous cotitzants acumulen el seu fons.
Models mixtos, hibridant un primer pilar públic (més modest i finançat amb impostos generals) que garanteixi una pensió mínima universal, i deixar que la resta del nivell de vida depengui d’aportacions individuals a fons privats o professionals. Aquest és el model que diversos països nòrdics o el Regne Unit ja utilitzen amb èxit.
Incentius fiscals a l’estalvi i la inversió: Fomentar plans privats i empresarials de pensions, reduir les cotitzacions a aquells sectors joves que creïn ocupació estable, o fins i tot baixar impostos a les famílies amb fills, que poden assegurar la continuïtat del sistema.
Finalment, cal abandonar sense embuts el miratge de la migració massiva com a solució. Les dades són clares: no hi ha cap substitutiu per la natalitat autòctona. Importar població no compensa ni el dèficit fiscal ni la pèrdua de cohesió, i a llarg termini crea més problemes dels que resol. Si Catalunya vol sobreviure, ha de deixar d’actuar com una província més del sistema espanyol i planificar de manera sobirana la seva pròpia continuïtat biològica, cultural i econòmica.
Aquest camí no serà fàcil. Requereix lideratge polític capaç de pensar en dècades, no en legislatures. Però com adverteixen tant els informes econòmics com els demògrafs, continuar com fins ara és suïcida. El futur no es delega: es construeix.
Recull de premsa
Uno de cada cuatro euros de las pensiones se paga con impuestos y deuda pública – El País, 13 febrer 2024
El dèficit creixent del sistema de pensions espanyol obliga a finançar-ne una quarta part amb impostos i deute, traslladant la càrrega a generacions futures.El déficit de las pensiones se pagará con impuestos – El País, 28 juny 2021
El govern espanyol consolida la cobertura del dèficit de la Seguretat Social mitjançant transferències fiscals, evitant reformes estructurals.La sobirania demogràfica: una urgència nacional – Víctor Puig, 27 decembre 2024
Entrevista sobre el col·lapse demogràfic a Catalunya i propostes per recuperar la natalitat autòctona i reduir la dependència migratòria.Informe Hespérides — Universidad de las Hespérides, 14 juliol 2025
Anàlisi detallada de la insostenibilitat del sistema de pensions, amb dades demogràfiques i econòmiques que mostren l’esgotament del model actual.Fil de Jon González – Twitter, 28 juny 2021
Fil complet amb gràfics sobre l’evolució de la piràmide poblacional i la inviabilitat del sistema de repartiment a llarg termini.Hungary Spent $30 Billion to Boost Births. It Didn’t Work – Bloomberg, 8 febrer 2023
Avaluació dels resultats limitats de la política natalista hongaresa tot i una inversió pública massiva.El món on vivim (i com sobreviure-hi) – Alzina Capital, 8 octubre 2024
Reflexió amb 17 tesis sobre decadència demogràfica, col·lapse institucional i la necessitat de sobirania personal, familiar i comunitària.Reforma de las pensiones en España: lo que nadie quiere contar – La Promesa Generacional, 23 febrer 2025
Anàlisi crítica de la reforma de les pensions espanyoles i del seu impacte a llarg termini en sostenibilitat, equitat i estabilitat fiscal.Immigration Does Not Solve Population Decline – Aporia Magazine, 25 febrer 2025
La immigració massiva no resol el declivi demogràfic i pot agreujar problemes econòmics i socials estructurals.The Tyranny of Gerontocracy - UnHerd, 7 agost 2025
Europa s’està convertint en una gerontocràcia, amb 1/4 de la població ja en edat de jubilació, reforçant polítiques amb una regla: les pensions són intocables.