Per què res no funciona? L'apagada com a símptoma del col·lapse institucional
De la fallida energètica del 28 d’abril a la crisi de competència i l'esclerosi de l’estat managerial
Fa una setmana d’un col·lapse històric de la xarxa elèctrica a tota Espanya que ràpidament ha quedat submergit en el veloç cicle de l’actualitat.
Costa aturar-se i reflexionar sobre les causes i les implicacions d’aquest episodi que s’afegeix a una llista cada cop més sovintejada de fallada sistèmica dels serveis bàsics.
Davant les narratives que assumeixen una trajectòria eternament ascendent cap a un major progrés, els esdeveniments ens demostren que el retrocés i àdhuc el col·lapse formen part del cicle històric.
Avui ja hem pràcticament passat pàgina d’aquest esdeveniment, però potser d’aquí algunes dècades mirarem enrere i hi veurem un dels primers episodis de la fallida sistèmica en l’esdevenir.
Esperem que us interessi la newsletter d’avui. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
L’apagada massiva i la resposta erràtica exposen la fragilitat d’un sistema sense inèrcia. La caiguda de la xarxa va revelar una infraestructura fràgil i una governança incapacitada davant la dependència creixent de les renovables.
De la meritocràcia a l’acció afirmativa: crònica del col·lapse institucional contemporani. La substitució de criteris meritocràtics per imperatius polítics i ideològics ha erosionat la competència institucional i afeblit sistemes clau.
Una alternativa al col·lapse: excel·lència, eugenèsia i llibertat econòmica. El model de Singapur mostra que una renaixença civilitzatòria és possible si es recuperen la responsabilitat, l’ambició i l’elitisme funcional.
1. L’apagada massiva i la resposta erràtica exposen la fragilitat d’un sistema sense inèrcia
💡 Idees clau
Una apagada generalitzada va desconnectar la xarxa elèctrica espanyola i portuguesa en qüestió de minuts, amb escenes pròpies d’una crisi d’estat.
El govern va reaccionar inicialment alimentant teories geopolítiques i responsabilitzant Europa, mirant de diluir les pròpies responsabilitats.
L’origen real apunta a la desconnexió de centrals fotovoltaiques en un sistema energètic poc preparat per la dependència respecte a les renovables.
Dilluns 28 d’abril de 2025. Són les 12.30 d’un matí bulliciós i radiant, amb aquella flaire elèctrica i hormonal que només porta el final de la primavera. Una caiguda d’internet sobtada. Però no com les habituals: aquest cop el tall afecta també l’electricitat, la xarxa telefònica i àdhuc les senyals de trànsit del carrer.
Un país incomunicat i a les fosques evoca l’escenari previ a una invasió militar o un cop d’estat. De fet, així comença la ficció insurreccional de la novel·la Nova Planta 2034. No van faltar els qui en els primers compassos es temien aquest escenari.
La seqüència era gairebé coreogràfica: primer, la foscor de l’escala; després, el silenci al bloc sencer; més tard, la constatació que ni el barri ni la ciutat tenen llum. En qüestió de minuts, es confirma que el tall afecta tot el país. Sense canals d’informació clars, enmig d’una allau de rumors, ni tan sols els més alts responsables polítics es poden fer una idea precisa del que estava passant.
La primera compareixença de Sanchez apuntava dues claus que es farien fonedisses en l’oceà d’ambigüitats posteriors:
L’èmfasi en el tall com a amenaça per la seguretat nacional. Sánchez va convocar el Consell de Seguretat Nacional, organisme de gestió de crisis que reuneix serveis d’intel·ligència i ministeris clau.
Fins ara, només s’havia activat en escenaris de terrorisme, conflictes internacionals, crisis migratòries i epidèmies, tot i que la seguretat energètica està prevista en les seves competències.
L’intent de transposar el problema a Europa. El President insistia que la ‘fluctuació’ s’havia originat a la xarxa continental, ometent l’origen espanyol, i remarcava les apagades molt més limitades del sud de França.
El reflex habitual del model de governança tecnocràtica multinivell és diluir responsabilitats en la Unió Europea per evitar rendir comptes.
El fet és que ni tan sols la ciber-guerra russa va aconseguir paralitzar del tot la xarxa elèctrica ucraïnesa en els primers instants de la guerra.
Els bombardejos estratègics, sabotatges i missils de creuer s’han centrat a desestablitzar la infraestructura en ple hivern, cercant minar la moral de combat de la població ucraïnesa. Malgrat això, l’impacte ha estat sempre a escala local. En el cas d’Espanya la fallida del sistema va ser total i absoluta.
«Ni tan sols la ciber-guerra russa va aconseguir paralitzar la xarxa elèctrica ucraïnesa en els primers instants de la guerra»
Malgrat això, aquesta fou la primera hipòtesi difosa pels mitjans oficials, gairebé per inèrcia sistèmica (la què li va faltar al sistema elèctric). Servia per activar el reflex geopolític dominant a Brussel·les i per excusar el govern espanyol. Però la teoria es va desinflar ràpidament. Sánchez no ha estat dels líders més hostils a Moscou i a més a més, el President Zelensky va oferir ajuda tècnica per restablir la xarxa.
Altres explicacions, com una possible intervenció del Marroc o dels serveis israelians —aquest país sí recentment antagonitzat pel govern espanyol— ni tan sols van fer-se un lloc en l’agenda mediàtica.
Després de la compareixença de mitja tarda, el relat oficial va virar. Una tercera explicació més prosaica va començar a expandir-se des dels perfils tècnics d’experts energètics a Twitter, i fou corroborada més tard per Red Eléctrica española.
La ràpida transició energètica espanyola, estimulada per fons europeus com el Next Generation, ha portat els últims trimestres una dependència creixent de les renovables. Fins fa poc el règim espanyol en treia pit, remarcant els primers dies en què les renovables haurien cobert completament la demanda energètica espanyola.
Però la menor inèrcia de les renovables —és a dir, la seva escassa capacitat de buffer davant d’alteracions— les fa vulnerables a oscil·lacions. Sense sistemes d’emmagatzematge robustos, qualsevol incidència pot desestabilitzar la xarxa sencera.
La fallida o desconnexió concurrent de centrals fotovoltaiques al sud-oest d’Espanya ràpidament va emergir com a hipòtesi més probable de l’apagada.
En un moment del dia en què l’energia fotovoltaica representava el 55% del subministrament i les renovables fins a dos terços, es va produir la desconnexió d’una planta fotovoltaica a l’Andalusia Occidental.
Després d’1,5 segons aquesta incidència va ser solventada pels mecanismes de control i inèrica de Red Eléctrica, recuperant el sistema. Però una nova desconnexió en la mateixa zona provocaria la saturació del sistema, generant oscilacions en la potència subministrada i disparant les proteccions de les línies.
En qüestió de segons, la xarxa espanyola —i de retruc, la portuguesa— quedava desactivada. Els ploms de la península ibèrica havien saltat. El gran somni verd, sobtadament, havia fos els circuits elèctrics de més de 50 milions de persones.
2. De la meritocràcia a l’acció afirmativa: crònica del col·lapse institucional contemporani
💡 Idees clau
L’apagada del 28 d’abril revela una crisi de competència del sistema incapaç de prioritzar funcions bàsiques, col·lapsat per objectius polítics contradictoris.
L’Everythingism en les polítiques públiques en converteix cada una en un intent de complir-ho tot alhora, bloquejant l’execució i diluint responsabilitats.
El desplaçament de la meritocràcia per criteris ideològics ha erosionat la competència i posat en risc els sistemes que sostenen la vida moderna.
L’apagada del 28 d’abril va durar només unes hores, però va il·luminar —amb una violència pròpia del col·lapse— una crisi molt més profunda: la pèrdua continuada de competència institucional, de capacitat executiva real i de cultura de la responsabilitat. No van fallar només les línies d’alta tensió, sinó els nervis mateixos d’un sistema públic que fa anys que funciona per inèrcia, incapaç de fer una sola cosa bé, en part perquè intenta fer-ne massa a la vegada.
Durant anys, Espanya ha celebrat el progrés de la seva transició verda com un èxit indiscutible. Però sota les xifres brillants i els discursos europeistes, s’hi ha anat acumulant un model energètic que sacrifica l’eficàcia en el subministrament per servir altres objectius. Les xarxes estan saturades per una implantació renovable sense prou capacitat d’emmagatzematge, la regulació energètica està més pensada per repartir els beneficis del monopoli que per assegurar l’estabilitat de la xarxa, i la gestió pública és incapaç de prioritzar el funcionament del sistema per damunt dels símbols polítics.
Més enllà dels errors tècnics, l’apagada revela un model de governança obsessionat amb objectius múltiples i contradictoris. Aquest és el dèficit que arrossega tota la gestió pública i que un assaig recent del think tank britànic Reform anomenava Everythingism (o Totologia): la creença que tota política pública ha de servir per assolir tots els objectius nacionals possibles, simultàniament.
En comptes de prioritzar funcions bàsiques —com subministrar electricitat de manera estable— cal també fomentar la igualtat, promoure el desenvolupament local, protegir la biodiversitat, estimular la innovació i crear ocupació de qualitat. El resultat són infraestructures fràgils, encotillades per regulacions inassumibles, i dissenyades més per satisfer requisits polítics que per funcionar amb eficàcia.
El cas espanyol combina el pitjor de dos mons:
Una arquitectura jurídica sobrecarregada de regulacions que exigeixen a cada projecte satisfer múltiples objectius transversals.
Una cultura administrativa, extensiva a les corporacions altament regulades com les del sector energètic, amb dèficit d’execució i absència de lideratge real.
La resposta a l’apagada —construïda sobre reflexos defensius, l’evocació d’amenaces exteriors i l’atribució final del problema a la complexitat sistèmica— reflecteix aquesta degradació institucional, que es retroalimenta amb altres factors estructurals.
Objectius interseccionals semblants als de la política energètica han guiat tot l’aparell públic. En organismes que van de la pesca submarina a la gestió forestal, passant per tots els serveis bàsics, els darrers anys s’hi han multiplicat els comissaris ideològics del règim managerial, inflant departaments sense oferir millores substantives en cap indicador rellevant.
Formalment, són funcionaris de carrera; però en la pràctica, molts tenen una activitat dedicada íntegrament a la supervisió ideològica de l’administració. La proliferació d’agents d’igualtat n’és un exemple paradigmàtic: presents en tota mena d’agències públiques, tenen com a funció garantir que l’acció institucional s’alineï amb les directives de gènere i diversitat dictades des de dalt.
Un altre exemple és la priorització de criteris de representació identitària a tota mena de places, notablement al sector públic i parapúblic, però també a les corporacions del sector privat, considerats necessaris per corregir dinàmiques estructurals de fa segles. La meritocràcia ha deixat pas a la diversitat. Prioritzar-la, implica sovint descartar els candidats més qualificats. Això no només empobreix la qualitat dels serveis públics i privats, sinó que dificulta la responsabilitat: si l’objectiu no és fer bé la feina, sinó encaixar amb una narrativa ideològica, els errors deixen de ser sancionables. És un marc en què criticar la incompetència pot ser titllat de racisme o masclisme. Com volem que les coses funcionin si constantment prioritzem que no hagin de funcionar?
«La meritocràcia ha deixat pas a la diversitat»
Aquesta lògica ha transformat estructures com el sistema universitari americà. A partir dels anys setanta, les universitats van abandonar progressivament la selecció basada en proves estandarditzades per donar prioritat a criteris de raça, gènere i orígens. La institucionalització de l’acció afirmativa —sota la premissa que qualsevol diferència estadística és prova de discriminació— ha degradat el valor dels títols, ha empitjorat la qualitat del personal mèdic, jurídic i tècnic, i ha inoculat en totes les institucions una mentalitat que avantposa la conformitat ideològica a la competència.
L’estat managerial gestiona un pressupost més gran que mai abans i té recursos i una capacitat d’actuació que deixarien en ridícul els governs de qualsevol època anterior al segle XX. No obstant això, en molts àmbits és més incapaç que mai abans.
La degradació institucional que en resulta no és un accident ni una conseqüència inevitable del canvi climàtic o la globalització, sinó l’efecte acumulatiu d’un estat managerial que ha abandonat les seves funcions essencials —com garantir seguretat, ordre i serveis bàsics— per dedicar-se a gestionar símbols, ampliar el seu radi d’acció i evitar la rendició de comptes. La mateixa narrativa política que utilitza per ampliar el seu poder li permet fer-ho sense haver de rendir comptes ni demostrar competència.
Aquest és el veritable problema que va revelar l’apagada: una crisi de competència sistèmica, en què la meritocràcia ha estat desplaçada pels imperatius polítics. Gradualment s’estan fent insostenibles els sistemes complexos que sostenen la vida moderna, com l’energia, l’aviació, la logística, o la salut.
L’efecte acumulat és una pèrdua generalitzada de capacitat, una caiguda de moral dins les organitzacions, i un augment dels accidents normals: errors catastròfics que esdevenen inevitables quan la competència cau per sota del llindar mínim.
3. Una alternativa al col·lapse: excel·lència, eugenèsia i llibertat econòmica
💡 Idees clau
Diverses crisis acumulades —de la financera a la demogràfica— han alimentat una sensació generalitzada de col·lapse i esgotament del model occidental.
Dogmes ideològics han substituït l’adaptació funcional per la rigidesa simbòlica, desplaçant la competència i bloquejant les reformes institucionals.
El model de Singapur mostra que una renaixença és possible: cal recuperar l’excel·lència, el lideratge i la responsabilitat en un nou projecte civilitzatori.
Diversos factors acumulats els darrers anys han alimentat una sensació creixent de malesa civilitzatòria i d’esfondrament imminent. El món que havíem conegut a les acaballes del segle XX definitivament està en retirada. Les ideologies del progressisme secular boomer van a la baixa a tot arreu.
Després de dècades de relativa estabilitat —o d’estancament—, episodis com la crisi financera de 2008 (mai superada del tot a Europa), l’ascens de Trump el 2016, la gestió del COVID o la substitució demogràfica de les poblacions autòctones europees han reforçat una narrativa de fi d’època, un ambient de fin de siècle.
Les emergències i accidents de tota mena s’han multiplicat els darrers anys. El problema real és la sensació que aniran irreversiblement a més. La poca capacitat de pivotar i autoesmenar-se de les institucions reforça aquesta percepció: les elits dominants a occident, àmpiament hegemòniques des del 1945, ja no tenen cap pla.
Si l’apagada del 28 d’abril es va deure a una falta d’inèrcia tècnica, la persistència de la crisi actual prové d’un excés d’inèrcia institucional: idees potser meritòries en el seu moment s’han fossilitzat en dogmes ideològics útils només per sostenir el règim.
«El col·lapse no és inevitable, però les claus del deteriorament ja són visibles en un règim burocratitzat fins a l’asfíxia»
Així doncs, assegurar oportunitats per tota la població ha acabat significant acollir tot el tercer món sota criteris humanitaris, a costa de rebentar el propi model social. Garantir l’autoexpressió personal de col·lectius com les dones en professions que històricament no han ocupat ha acabat significant prioritzar-les amb quotes absurdes encara que no arribin al llindar mínim de competència.
No falten els opinadors liberals que, curulls d’optimisme, intenten restar importància a la crisi civilitzatòria d’Occident apel·lant a indicadors que, segons ells, mostren una millora sostinguda durant les darreres dècades. Però sovint sonen com els mandarins dels últims dies de la Rússia tsarista o de l’Imperi Otomà: aferrats a l’ordre vigent, desitgen que la música no s’aturi fins al final.
El col·lapse no és inevitable —requereix esdeveniments concrets que facin caure la piràmide—, però les claus del deteriorament ja són visibles: un règim burocratitzat fins a l’asfíxia, tancat en la seva autoreferencialitat ideològica, que sacrifica funcions essencials com la seguretat o el manteniment de subministraments a canvi de sostenir-se simbòlicament.
Alhora, la renaixença nacional o civilitzatòria tampoc és descartable. L’emergència d’una nova elit amb un esperit renovat de creixement que estableixi noves fites civilitzatòries és una possibilitat.
Un exemple suggerent en aquest sentit és la reconstrucció del Singapur independent per part del President Lee Kuan Yew. De les despulles d’un imperi en retirada —el britànic— el pare fundador de Singapur aconseguiria bastir un model d’èxit. Lluny de la interpretació únicament tecnocràtica de l’acció de govern del líder conservador, que va bastir una burocràcia sòlida, ben formada i amb barreres importants a la corrupció, Lee Kuan Yew va aprofundir en altres aspectes necessaris per la virtut social:
Una cultura de l’excel·lència. Recompensant els èxits i castigant els fracassos, amb sistemes de rendiment de comptes ben establerts.
Una aproximació eugenòmica a la població. Promovent els matrimonis entre persones exitoses, evitant finançar la degeneració amb ajudes públiques.
Estimulant un marc de llibertats cíviques. Protegint l’ordre públic i estimulant l’activitat empresarial en un entorn regulat però dinàmic.
El model singapurès apunta camins per surar en el caos: superar l’Everythingism, abandonar els paradigmes identitaris i reconstruir una cultura de la responsabilitat i l’ambició col·lectiva. El repte per a Catalunya és recuperar aquesta aspiració civilitzatòria: si no volem acabar engolits per una decadència d’aroma tercermundista, cal tornar a creure en la competència, l’ordre i el lideratge.
Recull de premsa
Nova Planta 2034 - Esperit (05/05/2024)
Ressenya del llibre "Nova Planta 2034", una obra de ciència-ficció política que ha esdevingut un èxit de vendes a Catalunya, abordant temes de sobirania i alliberament nacional en un futur distòpic.Consell de Seguretat Nacional d'Espanya - Viquipèdia
Article que descriu les funcions i la composició del Consell de Seguretat Nacional d'Espanya, òrgan clau en la coordinació de polítiques de seguretat nacional.Red Eléctrica descarta un "incidente de ciberseguridad" en sus instalaciones - La Vanguardia (29/04/2025)
Red Eléctrica de España nega que l'apagada massiva del 28 d'abril fos causada per un ciberatac, apuntant a una pèrdua sobtada de generació elèctrica al sud-oest del país com a possible origen.Tantos impuestos para tener un país así - Asivaespana (30/04/2025)
Comentari crític sobre la gestió pública i la percepció ciutadana davant l'apagada, qüestionant l'eficiència dels serveis malgrat la càrrega impositiva existent.Lee Kuan Yew and Eugenomics: Lessons for Jamaica - Aporia Magazine (25/04/2025)
Anàlisi de les polítiques de Lee Kuan Yew a Singapur, centrades en la promoció de l'excel·lència i la planificació demogràfica, i la seva possible aplicació en altres contextos nacionals.Segundos fundieron plomos: cómo España produjo un apagón - El Español (30/04/2025)
Informe detallat sobre els esdeveniments tècnics que van conduir a l'apagada del 28 d'abril, destacant la rapidesa amb què es va produir la fallida del sistema elèctric.Everythingism: an essay - Reform UK (01/03/2025)
Assaig que critica la tendència de les polítiques públiques a intentar abordar múltiples objectius simultàniament, sovint en detriment de l'eficàcia i la claredat en l'execució.Ukraine offers assistance as Spain recovers from massive blackouts - Kyiv Independent (30/04/2025)
Notícia sobre l'oferta d'assistència tècnica d'Ucraïna a Espanya per ajudar en la recuperació després de l'apagada massiva, destacant la solidaritat internacional.Primera vez: el 100% de la energía en España se ha cubierto con renovables - Xataka (21/04/2025)
Informe sobre l'assoliment històric d'Espanya en cobrir tota la seva demanda energètica amb fonts renovables, i la discussió sobre la viabilitat de replicar aquest model de manera consistent.Complex systems won't survive the competence crisis - Palladium Magazine (01/06/2023)
Anàlisi sobre com la crisi de competència afecta la sostenibilitat dels sistemes complexos, alertant sobre la necessitat de lideratge i capacitat tècnica per evitar fallides sistèmiques.Delta plane crash in Toronto flips: live updates - CNN (17/02/2025)
Cobertura en directe de l'accident d'un avió de Delta a Toronto, que va bolcar en aterrar, amb informes sobre les possibles causes i l'estat dels passatgers.