Catalunya més enllà del monocultiu turístic: de parc temàtic a nació emprenedora?
El turisme ha deixat de ser només una indústria per convertir-se en un camp de batalla polític: entre el conformisme, el ressentiment i l’ambició
Catalunya ha convertit el turisme en una de les seves indústries estrella, generant el 12% del PIB i centenars de milers de llocs de treball directes, però també un focus creixent de conflicte social els darrers anys.
L’aposta de projectar Barcelona com a destinació global no ha complert les promeses de riquesa i revitalització per la ciutat. De fet, les externalitats del monocultiu turístic han generat cada cop més dubtes respecte la sostenibilitat del model.
En el marc del debat polític general, els malestars que genera el turisme s’intenten mobilitzar en sentits diferents. En parlem avui a CatalunyaTechBiz. Som-hi! 🚀
⚡ Resum executiu
El turisme a Catalunya: del miratge econòmic al conflicte social. Transformant barris en parcs temàtics, expulsant veïns i degradant la cohesió social, el turisme massiu justifica un programa intervencionista.
L’economia del monocultiu turístic: una debilitat estructural. El turisme ha inflat el negoci immobiliari i desplaçat la indústria productiva, creant un model poc competitiu i resilient, sostingut per mà d’obra precària.
Decreixement turístic, acceleració o reconversió? La batalla pel futur econòmic de Catalunya. El futur passa per triar entre un decreixentisme empobridor, una reconversió tímida o una estratègia d’acceleració.
1. El turisme a Catalunya: del miratge econòmic al conflicte social
💡 Idees clau
El turisme massiu ha transformat barris sencers en parcs temàtics, expulsant veïns, trencant el teixit comercial i social i col·lapsant l’espai públic.
L’esquerra ha instrumentalitzat aquest malestar com a nova causa política, amb una narrativa victimista que exigeix intervenció estatal i més taxes al sector.
El turisme sosté més del 12 % de l’ocupació, sovint precària i mal pagada, creant una infraclasse vulnerable i exposant el país a crisis socials i polítiques.
El 15 de juny, un grup d’unes 600 persones —convocades per l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic i altres 120 col·lectius— va recórrer el centre de Barcelona entre bengales, crits i pistoles d’aigua. La manifestació va passar per botigues com Louis Vuitton, hotels com el Generator i zones icòniques com la Sagrada Família, deixant una consigna clara: "El turisme ens roba pa, sostre i futur".
Els manifestants van ruixar turistes, enganxar adhesius a establiments i cridar “Guiris, fora!”. Però el missatge no era merament estètic, sinó que definia una visió crítica amb el model econòmic català. Reblava un dels portaveus: “Algú ha decidit que el sud d’Europa sigui el pati de vacances global. No és un problema de massificació, sinó de monocultiu econòmic.”
Els mapes d’afluència mostren la pressió concentrada en pocs barris: Ciutat Vella, Park Güell, Barceloneta. A les hores punta d’estiu, és pràcticament impossible caminar per la Rambla sense topar amb grups de creueristes. Mentre unes zones es col·lapsen, d’altres queden relativament fora del radar, tot i que la percepció que cada vegada hi ha més gent de pas a Catalunya és generalitzada. La Catalunya cosmopolita i oberta al món, capitanada per la Barcelona sempre governada per l’esquerra, està degenerant en un escenari a mig camí d’una favela brasilenya i una marina de Miami.
«Algú ha decidit que el sud d’Europa sigui el pati de vacances global»
El veïnat dels barris més saturats expressa cada cop més ràbia. L’alça dels preus provoca desnonaments de poblacions vulnerables que utilitzen els sindicats d’habitatge per engrandir llurs xarxes clientelars. En zones d’elevada demanda de lloguers turístics és la gota que fa vessar el got, provocant un èxode de barcelonins cap a l’àrea metropolitana i la sensació d’invasió als qui han de conviure amb els apartaments turístics.
La campanya BCN LOVES TURISME MASSIU denuncia amb cartells la “precarietat” i la “gentrificació” a parer seu provocades pel turisme: “Tu cobres 11€/h, el sector hoteler guanya 4.185€ cada minut”, o “Algú que no m’estima gaire té 40 AirBnbs i em vol apujar el lloguer”. Pel sentit comú progressista, aquests cartells encapsulen el malestar davant l’espai públic i l’habitatge segrestats pel turisme.
Desnonaments de residents de tota la vida, pisos convertits en habitacions turístiques per triplicar el lloguer, expulsió del comerç de barri, envelliment del teixit social i trencament de la vida comunitària són els símptomes d’una malesa inoculada pels visitants estrangers. Veïns de barris com Ciutat Vella o la Vila de Gràcia són substituïts per una rotació incessant de visitants, mentre el teixit comercial tradicional desapareix, substituït per botigues de souvenirs i franquícies globals.
La narrativa que assenyala el turisme com al principal mal de l’economia catalana, motor d’immigració, precarietat i frau fiscal, no amaga l’ús dels clitxés de l’esquerra de sempre. El tema relativament fresc del turisme serveix per evangelitzar les masses en una doctrina de progrés i igualtat en què la raó sempre la tenen les víctimes: en aquest cas, els qui pateixen les externalitats negatives de les activitats turístiques.
En aquesta lògica el mal del turisme massificat té responsables: els negocis que s’han excedit en el seu afany de lucre, ocupant un rol cada cop més central a l’economia. El sector al complet és considerat de baix valor afegit i això justifica imposar-li una càrrega impositiva més alta i tota mena de restriccions estatals a la seva activitat.
Aquesta operació política és encara més valuosa pel fet que no és una de les qüestions tradicionals abordades per l’esquerra. L’ús dels mateixos esquemes utilitzats per hegemonitzar moviments com el de l’habitatge fa més d’una dècada ara alimenten una agenda de ressentiment social que exigeix una intervenció estatal massiva per atacar el nou cap de turc dels problemes socials a Catalunya: l’excés de turisme.
Però més enllà de les narratives interessades, el model turístic no només genera problemes als veïns i exacerba les tensions socials, sinó que certament provoca una dependència econòmica estructural. El turisme i sectors associats concentren més del 12% de l’ocupació catalana, amb una precarietat elevada i sous modestos. Aquesta dependència ha propiciat l’emergència d’una infraclasse de treballadors poc retribuïts, sovint d’origen estranger i pagats parcialment en negre, que només se sosté pels recursos aportats per la fiscalitat sobre activitats més productives. Aquestes vulnerabilitats ens posen en risc davant de qualsevol sacsejada geopolítica: pandèmies, conflictes internacionals, guerres civils, sequeres.
A més, la presència de centenars de milers de turistes estrangers al país genera una sensació de minorització ambiental dels catalans i agreuja l’entorn de baixa confiança social provocat pel remplaçament demogràfic amb poblacions del tercer món. A la Catalunya cosmopolita la sensació de vulnerabilitat ètnica és extrema, i els conats de violència per part de contracomunitats estrangeres, junt amb la saturació dels serveis públics i l’augment de la delinqüència generen moltes tensions i xenofòbia.
Als interessos managerials els hi va bé un cap de turc per no assenyalar la transformació demogràfica real; molt especialment si és en la forma de gent de major poder adquisitiu i eurodescendent: la població considerada detentora del privilegi pel dogma woke. Sobretot quan demostren una ignorància supina de les particularitats locals, per molt que estiguin només uns dies de visita i després fotin el camp.
No obstant les instrumentalitzacions polítiques, el turisme que se’ns prometia que portaria prosperitat avui és percebut com una maledicció per a molts veïns. Més enllà de l’estratègia econòmica del país s’ha convertit en una qüestió política i social, que assenyala víctimes i botxins. I la paciència s’està esgotant.
2. L’economia del monocultiu turístic: una debilitat estructural
💡 Idees clau
El turisme a Catalunya pot haver generat una beach disease: inflant els béns immobles i l’hostaleria, mentre expulsa indústria i degrada la productivitat.
Tot i l’ampli consens cap a la reconversió turística i a apostar per més qualitat, les iniciatives són lentes, parcials i sovint purament cosmètiques.
El monocultiu turístic, intensiu en mà d’obra precària i poc formada, compromet el futur econòmic, afebleix la innovació i tensiona la cohesió social.
Amb més d’un milió de visitants mensuals, més del 12% del PIB i més del 14% de l’ocupació directa depenent d’aquest sector, el turisme ha passat de ser un complement a convertir-se en un dels pilars de l’economia catalana. Aquesta hiperconcentració, que fins fa uns anys es presentava com una virtut —“Barcelona, capital turística d’Europa”— és avui també una gran vulnerabilitat nostra.
El volum de visitants de l’estranger ha recuperat els nivells prepandèmia, acostant-se als 20 milions de visitants anuals en un país de 7,7 milions d’habitants. Però la qualitat d’aquests fluxos deixa molt a desitjar: la major part són estades curtes, amb despesa limitada i concentrades en pocs punts saturats on genera grans externalitats en forma d’ús de l’espai i els recursos públics. El creixement del turisme de creuers —turistes que passen poques hores a terra, col·lapsant espais públics i amb impacte econòmic marginal— exemplifica el desajust entre el cost social i el benefici real.
Aquest fenomen afecta la mateixa estructura econòmica i productiva del país. La dependència del turisme ha alimentat un efecte conegut en economia com a beach disease (una variant del Dutch disease): l’entrada massiva de divises pel turisme ha provocat una apreciació de la “renda urbana” i una concentració de capital al sector immobiliari i hoteler, expulsant progressivament la indústria productiva. Empreses manufactureres i startups innovadores es troben amb uns costos d’instal·lació i operació prohibitius, mentre la inversió flueix cap a l’hostaleria i la compra d’immobles per llogar a curt termini. Això té conseqüències a llarg termini: augment de la desigualtat, reducció de la productivitat i fragilitat davant de crisis exògenes.
«El turisme ha provocat una apreciació de la renda urbana i una concentració de capital al sector immobiliari i hoteler, expulsant progressivament la indústria productiva»
A més, és un model intensiu en llocs de treball, tot i que sovint en condicions de precarietat. Els treballadors, generalment de perfil formatiu baix i amb origen al sud global, representen una infraclasse de treballadors mal pagats que només se sostenen gràcies als serveis públics finançats per la resta de la societat.
La resta de sectors econòmics subsidien els llocs de treball poc productius a sectors relacionats amb el turisme. La prova del cotó és el fet que els treballadors d’un sector dissenyat per oferir lleure viuen sense poder accedir al mateix bé que produeixen. Cambrers, recepcionistes o netejadores pateixen salaris baixos, alta temporalitat i jornades maratonianes; a més d’alimentar una economia submergida.
Els augments del salari mínim interprofessional, per a alguns, benevolents amb els treballadors més pobres, promouen el treball en negre i generen una transferència de renda del treball més productiu cap a la infraclasse, estimulant encara més la concentració de treballadors en posicions de mà d’obra barata, contribuïnt a degradar una economia poc productiva.
Els empresaris són conscients que la corda no es pot tensar indefinidament. Existeix un consens emergent entre el sector privat, el món acadèmic i l’activisme: cal reconvertir i diversificar el model turístic per reduir-ne la vulnerabilitat. Darrerament, aquesta aproximació favorable a la reconversió turística ha estat adoptada pel mainstream polític. Més enllà de les estridències de la CUP o d’Alhora, ara fins i tot polítics del PSC aposten per una estratègia més centrada en el valor que en el volum de visitants estrangers. Si més no, en llurs declaracions.
Malgrat les proclames oficials, la reconversió avança a un ritme lent i amb iniciatives poc ambicioses. Les institucions han aprovat plans com el Compromís Nacional per un Turisme Responsable, el PEUAT i el pla per a espais de gran afluència. Però tots aquests instruments parteixen de la premissa de prioritzar un creixement “ordenat”, sense atacar les raons estructurals que ens fan dependents d’un sector de potencials retorns decreixents, altament extractiu i socialment corrosiu.
L’estratègia de branding de l’Ajuntament, substituint el vell Visit Barcelona per This is Barcelona, intenta projectar una identitat més “qualitativa” i menys massificada. El turisme és una font important de riquesa i llocs de treball, però també pot debilitar altres sectors de l’economia real, distorsionar el mercat immobiliari, i contribuir a degradar les condicions laborals. A la zona del Park Güell, la plataforma Recuperem el Park Güell denuncia que les inversions municipals només beneficien el “parc temàtic” i no el barri, acusant l’Ajuntament d’apaivagar els ànims amb mesures parcials i maquillar les xifres de visitants mentre segueixen augmentant.
En un moment en què altres regions del món competeixen pel mateix tipus de visitant i el canvi climàtic amenaça la viabilitat de moltes destinacions de sol i platja, mantenir aquest monocultiu no és una estratègia de futur. Catalunya ha arribat a un punt crític: diversificar no és una opció sinó una necessitat urgent.
Aquest és el drama d’un monocultiu: el turisme genera divises i llocs de treball, però també pot erosionar el teixit productiu, afeblir la capacitat innovadora i empobrir el capital social i urbà. És un sector que contribueix a l’economia nominal, però a costa d’una fragilitat estructural que condiciona qualsevol estratègia a llarg termini.
La pregunta que es fa avui Catalunya no és si ha de gestionar millor el turisme, sinó si pot permetre’s continuar aprofundint el monocultiu i una economia extractiva.
3. Decreixement turístic, acceleració o reconversió? La batalla pel futur econòmic de Catalunya
💡 Idees clau
El decreixentisme turístic, hegemònic en l’àmbit cultural i mediàtic, planteja restringir el turisme sense oferir alternatives econòmiques sòlides.
La reconversió pragmàtica proposa ordenar els fluxos, elevar la qualitat, maximitzar el retorn social i transformar el turisme perquè aporti.
L’enfocament acceleracionista vol reformar la fiscalitat i el mercat immobiliari, invertir en sectors productius i aprofitar el turisme com a palanca.
Després d’haver estirat fins al límit un model turístic que ha portat divises i llocs de treball però també desigualtat, dependència i un malestar creixent, avui el debat estratègic ja no és només com gestionar el turisme sinó què fer amb ell. La qüestió no és merament tècnica: és una decisió política, social i cultural sobre el tipus d’economia i societat que volem ser. Hi ha dues grans orientacions emergents.
La primera gaudeix del suport aquiescent de les elits culturals que han maldat al redós de l’autonomia. En la seva versió més radical, són grups d’activistes com l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT) i veus com Ernest Cañada, partidaris del decreixement explícit. Aquesta visió considera el turisme com un “monocultiu dependent” que condemna la ciutat a una vulnerabilitat sistèmica: malbarata espai, recursos, i mà d’obra; destrueix el teixit comunitari; infla el mercat immobiliari i relega la població local a un paper subaltern. Per això, demanen mesures radicals per frenar l’afluència de visitants amb diferents estratègies:
Tancar pisos turístics, reduir places hoteleres i regular l’accés a l’habitatge per privilegiar grups clientelars vulnerables.
Reduir infraestructures i oposar-se a la seva ampliació. Prohibir ampliacions de ports i aeroports, limitar els creuers i els jets privats
Augmentar la taxa turística i la càrrega burocràtica i fiscal sobre les empreses turístiques per assegurar el compliment de bones pràctiques.
Eliminar la promoció internacional i posicionar la ciutat com a difícil per a fer-hi turisme, dissuadint l’arribada de més visitants.
Per aquestes veus, no es tracta només d’aconseguir una gestió “més ordenada” dels fluxes, sinó de mesures per trencar completament amb el model a través d’una retallada deliberada i sostinguda del volum de turistes fins a nivells considerats compatibles amb la vida ciutadana.
Malgrat l’aproximació radical i tendenciosa a la massificació turística, aquesta és també la posició dominant als mitjans de comunicació, pensadors oficials i àdhuc polítics de la tribu; tot i que a l’hora de la veritat, tant al govern com en contacte amb els actors socials, emergeix una realitat més polièdrica i complicada de desllorigar.
Cap partit no aplicarà completament el programa decreixentista de l’esquerra radical, per molt que accepti el marc cultural que imposa un programa d’estrangulament econòmic. En la pràctica s’imposa un realisme continuista: seguir allargant la festa amb projectes com el Hard Rock. El bloc progressista dominant a Catalunya —del PSC a Junts passant per ERC, els Comuns i la CUP— defineix els marcs de possibilitat del què es pot fer amb el turisme IGUAL que l’esquerra radical.
Aquesta opció posa el focus en els costos reals del model actual, si bé distorsionadament per beneficiar una agenda política. Per això hom ho veu més com una derrota cultural i ideològica que no pas una estratègia real de modernització econòmica: suposa una acceptació conformista de l’empobriment, no aborda la necessitat d’un teixit productiu alternatiu, i pretén recolzar-se excessivament en un sector públic parasitari i escleròtic. En definitiva, un projecte de decreixement sense reconversió econòmica és condemnar Catalunya a una lenta decadència.
L’altra orientació defensa una reconversió ambiciosa però realista. Aquesta aposta no per una reducció pura, sinó per un canvi qualitatiu: millorar la rendibilitat per visitant, desestacionalitzar les estades, descentralitzar els fluxos per treure pressió a Ciutat Vella i al Park Güell, i atreure un perfil de turista més alineat amb els valors culturals i ambientals locals.
Aquesta via també advoca per una fiscalitat més agressiva, com l’ús dels impostos turístics per finançar la regeneració d’espais públics i serveis socials. Només si la població percep un retorn clar i tangible del turisme —en forma de dinamisme econòmics, serveis públics i infraestructures— serà possible reconciliar-lo amb la societat catalana. És, en definitiva, una aposta per transformar un sector avui extractiu en un de contributiu, que faci una aportació netament positiva.
Però fins i tot dins aquesta opció, molts assenyalen que en la pràctica les mesures continuen sent tímides i cosmètiques: canvis d’imatge, retocs normatius i una retòrica sobre la qualitat que no es concreta en polítiques valentes que abordin les raons estructurals del problema. Si la posició decreixentista proposa canvis radicals en polítiques clau —com l’habitatge o les infraestructures— el consens institucional i empresarial per la reconversió es proposa fer una truita sense trencar els ous. Comissions, estudis i campanyes permeten justificar despesa, però tenen un impacte molt menor que els aspectes estructurals que afavoreixen la massificació i que mai no s’aborden en el marc del debat turístic, deixant la porta oberta a la demagògia decreixentista per proposar les úniques solucions directes al problema.
En els casos més extrems de degradació turística l’administració ha d’actuar. Mesures com incrementar la taxa turística o limitar les llicències d’activitat a zones concretes poden alleugerir situacions complicades mentre se cerquen solucions més permanents. Una mesura com bonificar els impostos a la compra d’habitatge per part de la població local pot afavorir la resiliència autòctona en el magma multicultural.
Les arrels de la dependència turística, però, les trobem en aspectes de les polítiques públiques ben allunyats de les narratives calculades de les fires del sector. La lògica extractiva del model espanyol converteix l’immobiliari en el principal vehicle d’inversió de les famílies, distorsionant el mercat: la possibilitat d’obtenir grans rendiments amb la revalorització del sòl promou inversions especulatives en béns immòbils, i promou la mena de projectes de desenvolupament vinculats al turisme—com el Hard Rock. La política del país està segrestada per un mercat immobiliari destruït, en què les regulacions al lloguer només afegeixen més benzina al foc.
Aquest problema endèmic es podria mitigar reformant la fiscalitat per penalitzar l’acaparament especulatiu del sòl: prioritzar els impostos a la propietat de la terra per damunt dels que graven el treball o la inversió. Cal liberalitzar i desregular l’oferta d’habitatge i sòl per millorar-ne la disponibilitat, alliberant impostos i canalitzant l’estalvi i inversió cap als mercats de capital i projectes productius.
«La millor proposta per superar el monocultiu turístic pot no ésser fer-ne l’ase dels cops de la intervenció pública, sinó estimular l’activitat privada en indústries d’alt valor afegit»
Paradoxalment, la millor proposta per superar el monocultiu turístic pot no ésser fer-ne l’ase dels cops de la intervenció pública, sinó estimular l’activitat privada en indústries d’alt valor afegit mentre s’orienta el turisme cap a l’exportació dels nostres productes i la nostra cultura, complementant la producció nacional i establint una Marca País atractiva per les nostres exportacions. Barcelona i el país es beneficien d’un entorn econòmic dinàmic en què l’arribada de capitals i l’establiment a la ciutat per servir clients del món sencer està facilitada per la bona comunicació i ser una destinació on a tothom li agrada venir a passar uns dies, encara que sigui per feina.
Això és terreny propici per un sector empresarial potent i autocentrat. Els èxits econòmics del país dels darrers anys, com poder-nos posicionar en el TOP 5 de ciutats europees en inversió en start-ups, demostren la capacitat de generar sinèrgies entre sectors econòmics del país. La indústria turística no pot quedar-se’n al marge en nom d’un dogmatisme d’arrel decreixentista sinó que ha de prioritzar els visitants de major impacte econòmic i proposar mesures per accelerar la conversió. L’administració ho pot estimular facilitant la implantació de noves empreses o prioritzant la creació de hubs tecnològics en els plans d’urbanisme.
Aquesta hipòtesi d’un turisme endreçat, educat i d’alt standing en sintonia amb la resta d’activitats del país terroritza les elits culturals managerials. El model suís, en què les activitats turístiques no limiten el creixement d’altres sectors punters, suposa un contrapunt perillós per als moralistes que volen imposar una agenda ideològica decreixentista amb l’excusa del turisme.
No és d’estranyar que el turisme de congressos hagi rebut crítiques dels mitjans del règim i fins i tot algunes agressions i assenyalaments en accions polítiques de protesta. Se’n dramatitza l’impacte en el turisme sexual o en el mercat de la droga (imaginem que a Barcelona no hi ha putes i coca la resta de l’any) i s’inventen tota mena de justificacions, des de Palestina, al feminisme, el turisme o el preu de l’habitatge per oposar-se a congressos i reforçar la narrativa que les empreses privades són responsables dels mals de la nostra societat i manifestació de l’enemic metafísic burgès.
Fins i tot veus molt més educades i ponderades que les de l’esquerra radical accepten en última instància la narrativa tramposa que assimila el desenvolupament econòmic amb tots els mals de la nostra societat, en una visió infantil i oportunista que atribueix els desastres urbanístics del país o la massificació turística a un excés de lucre. No: ni el tipus de turisme que rep Catalunya, ni l’arribada de mà d’obra barata de l’estranger per servir-lo no és resultat d’un afany de profit desmesurat, sinó d’incentius concrets en relació a altres activitats econòmiques.
«Hi ha diferents models de desenvolupament, però només un model de subdesenvolupament: la fam, la pobresa, l’enveja i el ressentiment»
És mentida que el turisme atregui immigració. Si de cas, les polítiques migratòries laxes han propiciat l’arribada de treballadors de baixa productivitat que amb prou feines si poden treballar al turisme. Igual que la sinèrgia entre el sector negocis i el turisme és evident, la que existeix entre l’arribada d’immigració i el turisme també ho és. Barcelona és casa d’una creixent població flotant cosmopolita, que pel seu estàtus passatger té poc interès en la política més enllà del virtue signaling, però que és econòmicament determinant.
El fet és que hi ha diferents models de desenvolupament, però només un model de subdesenvolupament: la fam, la pobresa, l’enveja i el ressentiment. Catalunya no té una economia prou dinàmica com per permetre’s afegir encara més impostos, traves i impediments a la iniciativa privada. L’única cosa que sostindrà millor prosperitat són millores consistents en la productivitat, cosa que requereix I+D i inversions productives. La baralla cultural contra l’espantall del turisme desvia l’atenció del camí cap al desenvolupament econòmic per resituar el debat en termes d’opressors i oprimits.
Només una administració que abordi els problemes endèmics del model econòmic català i espanyol tindrà la legitimitat moral de mitigar els excessos turístics allà on es produeixin i afavorir la transformació d’un sector potent a casa nostra.
Sobren moralistes que són ràpids a considerar sectors econòmics sencers com a depredadors del país, per exemple el turisme o les càrniques, i falta gent disposada a arremangar-se, innovar, emprendre i promoure empreses que aportin valor afegit al país. L’enginy dedicat a concebre nous problemes socials que exigeixen més funcionaris i més impostos podria ser dedicat a reforçar la base industrial afeblida del país. La inèrcia managerial ens arrossega a un precipici de decadència econòmica.
Més enllà de la dicotomia entre créixer i decréixer, la pregunta que plana és si estem disposats a fer les reformes institucionals, industrials i demogràfiques necessàries per deixar de ser un pati de vacances global i convertir-nos en una societat sobirana, amb una economia diversa i robusta. O seguirem administrant el monocultiu fins a resignar-nos al col·lapse?
Recull de premsa
Catalunya ha de reconvertir el turisme per ser menys vulnerable a crisis com la Covid o el canvi climàtic — Nació Digital, 06/07/2024
Acadèmics, empresaris i activistes coincideixen que cal diversificar el model turístic per reduir la seva fragilitat davant xocs externs.Ernest Cañada: «Cal tancar pisos turístics i limitar els creuers» — Betevé, 20/05/2025
L’activista defensa mesures dràstiques per reduir el turisme i prioritzar la vida veïnal i el medi ambient.L’Ajuntament aposta per la qualitat turística més que pel volum — Ara, 07/05/2025
Barcelona anuncia un gir estratègic cap a un turisme més selectiu i menys massificat.Catalonia shifts tourism strategy from volume to value — Catalan News, 2024
Catalunya pretén atreure visitants amb més despesa i menys impacte, posant fi a la lògica del volum.La España que no puede vacacionar: “Con los gastos y los sueldos que tenemos, es impensable viajar” — El País, 20/07/2025
Un terç dels espanyols no es pot pagar vacances; el turisme genera precarietat i feines poc estables.The protesters and residents pushing back on tourism in Barcelona — BBC, 2024
Barcelona es converteix en escenari de protestes contra la massificació turística i les seves conseqüències socials.Distribució del turisme per zones i mesos — IDESCAT, 2024
Estadístiques oficials que mostren la forta concentració geogràfica i estacional del turisme a Catalunya.Una Catalunya rica i plena contra el decadentisme nacional — Miquel Vila & Arnau Valdovinos, Esperit, 20/04/2025
Crítica al decreixentisme per considerar-lo una opció derrotista que no planteja alternatives productives.La reconversió turística — Bernat Mallén, Esperit, 22/12/2024
Reclama que el turisme retorni més valor social mitjançant fiscalitat i inversions estratègiques.Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050 — Miquel Puig, Departament d’Empresa — 2023
Informe de l’Observatori de la Indústria que destaca la necessitat de diversificar l’economia catalana més enllà del turisme per reforçar la seva competitivitat i resiliència.