Catalunya 2056 (II): Crònica de la propera guerra civil catalana
De la decadència gestionada a la fragmentació multicultural, i de la guerra d’enclaus urbans a una Catalunya-fortalesa capaç de resistir el desordre continental
Moltes de les transformacions que vivim intensifiquen amenaces per la seguretat i el benestar dels catalans: arreu d’Europa, ressona el fantasma de la guerra civil que semblava abandonat des de la fi de la segona guerra mundial.
A la base de tot plegat hi són canvis demogràfics estimulats durant dècades per les elits polítiques del continent. El caos inoculat a les societats europees per la immigració del tercer món en combinació amb un control managerial creixent anticipa un segle XXI efervescent de tota mena de conflictes: alguns d’ells balístics i virulents, presentant riscos existencials per la supervivència dels catalans.
Podem modelar tres escenaris possibles per les properes dècades, si bé la realitat podria contenir elements de tots tres en contradicció:
El primer que hem tractat és l’escenari central que considerem més probable: una degradació tecnocràtica sostinguda, marcada per la inflació burocràtica, l’estancament econòmic i la paràlisi institucional.
A l’edició d’avui tractem el més perillós: una fragmentació multicultural, amb contracomunitats ètniques enfrontades, conflicte civil i un Estat capturat sectàriament.
El més ambiciós és una acceleració sobiranista per reconstruir la nostra prosperitat, servant gelosament un model català d’excel·lència per superar els grans problemes que ens aguaiten.
No sabem si les prediccions més funestes s’acompliran, però simplement albirar-les a l’horitzó ja redefineix la nostra acció. Ens tempera amb la prudència i determinació de les apostes fortes.
Alguns dels perills que discutim no són tan llunyans com hom preferiria pensar: ens sotgen a l’aguait, esperant una equivocació o passa en fals que desencadeni una espiral de destrucció.
Avui, a CatalunyaTechBiz, posem noms i dades al pitjor escenari: la propera guerra civil catalana. Som-hi!
⚡ Resum executiu
Anatomia d’una pre-guerra civil: de la decadència gestionada al col·lapse multicultural: la inèrcia demogràfica, la captura ideològica i la fallida de la governança generen una inestabilitat estructural sostinguda.
Arquitectura del conflicte civil: de la fragmentació multicultural a la guerra d’enclaus: la fractura s’articula en forma comunitària, territorial i de lleialtats, amb enclaus urbans i una erosió progressiva del monopoli de la força.
Fortalesa o dissolució: preparar Catalunya per sobreviure al desordre civil europeu: la supervivència depèn de capacitat executiva real, control territorial i cohesió nacional, convertint el país en un espai d’ordre i continuïtat.
1. Anatomia d’una pre-guerra civil: de la decadència gestionada al col·lapse multicultural
💡 Idees clau
Una guerra civil es cou durant anys: greuges acumulats, fractura identitària i decadència institucional creen la llenya seca que una guspira pot encendre.
Els avalots, guetos, zones no-go i la inseguretat creixent poden dibuixar els primers compassos d’una guerra civil freda de baixa intensitat.
Molts països d’Europa i Catalunya comparteixen indicadors de pre-conflicte civil: cal entendre’n la lògica per preparar una estratègia pròpia fins al 2056.
Una guerra civil no comença sobtadament, amb la decisió d’una part de la població d’usar la violència contra l’altra; sinó que es cova durant anys en les tensions estructurals de la societat.
L’acumulació de greuges per part d’algunes comunitats, l’afebliment de l’autoritat i la legitimitat del règim, l’ascens de narratives justificadores de la violència política, o la disponibilitat de recursos humans i materials per viabilitzar una insurgència armada són factors necessaris que normalment han de ser-hi presents abans de l’esclat d’una conflagració. Així doncs, convé separar la matèria en tres nivells:
Quins factors podrien portar a l’esclat d’una guerra interna
Quines faccions hi prendrien part i com es lliuraria el conflicte civil
Quines vies d’actuació estratègiques presenta pels catalans
La sequedat de la llenya provoca més incendis que la virulència de la guspira que l’acaba encenent. Hom imagina sempre un desencadenant en forma d’esclat social, cop revolucionari o militar, que marca un abans i un després i legitima l’ús de la força pels dos bàndols del conflicte: un escenari de sobirania disputada entre grups inicialment sota el mateix sobirà és el què anomenem guerra civil.
Però un escenari menys contemplat és que la guerra civil comenci de manera més lenta i insidiosa, com una guerra civil freda al llarg de generacions: amb una explosió continuada de contradiccions que ja vivim avui dia, augmentant quantitativament, de manera més gradual que sobtada, per generar un escenari qualitativament diferent.
Tensions que poden semblar gestionables avui —avalots aïllats, zones no-go puntuals, inseguretat creixent, atemptats periòdics— poden ser, en realitat, les primeres fases d’una fractura civil que s’anirà coent fins a esclatar puntualment o generalitzada en violència oberta. Estem preparats per un atemptat 10 cops tan mortal com el de la Rambla? Podem assumir un avalot 100 cops més estès i virulent que el de Salt? Quina efectivitat té el discurs de la diversitat i la tolerància davant de greuges que s’articulen primer de tot en clau ètnica o identitària?
Més enllà de la malesa demogràfica, econòmica i de seguretat, a la base de la crisi estructural que travessa Catalunya i tot Occident hi ha la transformació profunda del contracte social de la postguerra europea. Aquell model polític, considerat encara avui el mainstream —social-demòcrata, liberal o democristià—, va garantir estabilitat, mobilitat social i prosperitat durant dècades. Però la pròpia lògica d’enginyeria social globalista amb fins utòpics l’ha dut a alterar irreversiblement, via immigració massiva, no només la constitució econòmica-material o les premisses culturals de les societats europees, sinó la seva mateixa base biològica.
L’ocàs del sistema globalista-liberal està caracteritzat per l’ascens de tensions interètniques que aquest mateix ha alimentat, promovent un desplaçament poblacional massiu mai experimentat en els darrers 1000 anys i que, si bé avui pren forma sobretot amb l’arribada invasiva de tercermundistes, ben aviat podria tenir altres derivades d’èxode massiu o intercanvis de població. La guerra de civilitzacions que alguns pronosticaven que seguiria a la victòria liberal durant la Guerra Freda no ha arribat necessàriament en forma de blocs geopolítics civilitzatoris estancs. Ha aterrat al bell mig de la política europea i occidental, com una guerra civil fantasmal.
La immigració massiva ha inoculat disputes teològiques alienes de milers d’anys d’antiguitat, i un ressentiment ètnic covat durant generacions al bell mig de les societats europees. Els riscos internacionals són avui també un tema de política domèstica, com el conflicte Israel-Palestina ha demostrat. El 2056 tot apunta que seran temes encara més importants i Europa serà susceptible a la desestabilització intencional o derivada de disputes polítiques internacionals: necessàriament, i ja està passant, les polítiques internes dels països amb problemes similars s’aniran homologant.
Europa va viure trenta anys convençuda que el conflicte intern era una patologia del passat, una rèmora d’un món premodern que la prosperitat, el benestar i l’estabilitat institucional havien conjurat definitivament. Era un miratge. I com tots els miratges, n’hi ha prou amb una nova mirada, estimulada per tots els senyals de crisi profunda, per dispersar-lo i que aflori la realitat de fons. No gaire més que les paraules màgiques del règim —diversitat, integració, inclusió— aguanten avui el miratge d’estabilitat social.
La societat en què ha derivat l’utopisme liberal encimbellat pels vencedors de la guerra freda presenta profundes línies de fractura que estan explotant amb:
Institucions escleròtiques, tan mastodòntiques com incapaces de solucionar problemes reals que només s’intensificaran.
Piràmide demogràfica invertida, model econòmic managerial, rentista i extractivista que descapitalitza i penalitza el jovent autòcton.
Identitats nacionals erosionades i contracomunitats que no comparteixen passat, futur, ni cap mena de lleialtat política entre elles.
Nacions mil·lenàries s’enfrontaran les properes dècades a riscos a la seva mateixa supervivència. La possibilitat de guerra civil freda no és un simple futurible, sinó que molts esdeveniments dels últims mesos es podrien catalogar ja com la fase preliminar d’un conflicte civil. Si ens haguessin dit fa 31 anys que Catalunya seria com és el 2025 hi trobaríem molts elements distòpics. Hem disminuït en tots els indicadors relatius i, políticament, a la posició més precària en 80 anys. La trajectòria que marquem avui determinarà la Catalunya de 2056: la gravitas domina el moment. No són temps de frivolitats ni de naïvetats. Les apostes són fortes, de vida o mort.
Catalunya no és el país que ho té pitjor del continent, però no és ni de bon tros dels que ho té millor. A més dels mateixos problemes de demografia adversa, insostenibilitat fiscal, ineficàcia institucional i fractura política de tota Europa, la precarietat derivada del marc autonòmic i la minorització nacional suposa un repte afegit pels catalans. Tot i que tenim també algunes oportunitats úniques.
«L’utopisme liberal d’arrel globalista, als catalans, sempre ens ha sortit a pagar»
Cal reconèixer que en allò que depenia sobretot de nosaltres, sovint no hem estat a l’altura de les circumstàncies. Els catalans hem combinat el caràcter passional i mediterrani amb la capacitat d’abstracció dels nord-europeus per posar-nos sempre al capdavant de totes les avantguardes i utilitzar-les per lluitar vicàriament per la nostra causa. El processisme somniava una primavera de colors que esgarrapés concessions als espanyols, però fins i tot es va arribar a creure les seves pròpies mentides sobre l’efectivitat política dels principis democràtics i el no-nacionalisme. El món que ens mirava, però, va restar impassible, sense cap incentiu real a assistir-nos. La manca de realisme polític es va reproduir també en clau interna, en la confiança que una votació seria el desllorigador de tot, o en la fake-DUI de 2017.
L’únic govern efectiu que el processisme ens ha deixat és una Catalunya més pobra, dividida, fiscalment ofegada i políticament aïllada de la que van agafar. L’utopisme liberal d’arrel globalista, als catalans, només ens ha sortit a pagar. No hem tingut autodeterminació, ni tan sols respecte als nostres drets culturals com a autòctons. Però sí que hem hagut d’assumir les culpes col·lectives del colonialisme, el canvi climàtic i el privilegi blanc, desindustrialitzant-nos i acollint amb gran dispendi una immigració massiva inassimilable que serà un greu problema les properes dècades. El preu de la frivolitat, quan no actituds directament col·labos i suïcides, pot ser molt més alt del què ens podem permetre pagar. Alguna cosa es pot trencar aviat. Les posicions que cerquen fer mitjana entre el món d’ahir i el què ens aguaita les properes dècades poden resultar insostenibles en el futur immediat.
David Betz, professor al departament d’Estudis de Guerra de la King’s College London, va ser recentment a Catalunya com a ponent de les Terceres Jornades de Política Internacional i Defensa de Catalunya, co-organitzades per la Societat d’Estudis Militars i el Catalonia Global Institute. Un dels majors estudiosos mundials en insurgència, contrainsurgència, i guerra urbana; Betz considera un perill imminent la fractura interna de les societats occidentals.
Per Betz les guerres importants no les triem, sinó que ens trien a nosaltres. I tots els elements estan en joc per un retorn de la violència política a gran escala al cor de l’afeblida i decadent Europa. Els mateixos factors que Betz identifica com a recurrents als països que han patit conflictes interns —fractura identitària, deteriorament econòmic, pèrdua de confiança institucional, polarització política, presència de minories cohesionades i majoria atònita— són avui presents, de forma simultània, a una dotzena de democràcies occidentals.
El seu càlcul és tan fred com contundent: quan apareixen aquests indicadors, el risc anual de guerra civil se situa al voltant del 4%. En un període de cinc anys, la probabilitat acumulada s’acosta al 20%. I quan més de deu països exhibeixen aquests mateixos indicadors alhora, la probabilitat que almenys un d’ells entri en conflicte intern supera el 80%, multiplicant el risc de contagi internacional o paneuropeu.
Anglaterra potser és dels països que es troba en una situació més avançada que la nostra pel què fa a l’emergència de contracomunitats amb capacitat de disputar la sobirania de la nació anglesa. Alguns dels elements que David Betz assenyala per justificar la seva anàlisi inclouen l’organització militant de grups islàmics als seus enclaus ètnics, normalitzada a partir dels avalots de Southport l’any passat; o l’acció policial negociada amb els líders comunitaris per intervenir a molts barris de majories ètniques. Betz considera aquests com elements característics del començament de la fase 2 d’una insurgència.
Si bé a menor escala, a Catalunya ja s’han vist avalots a Salt o Salou que han acabat amb mediació comunitària, que correspondrien als primers símptomes d’un problema de tensió social persistent. El propi temor del règim a enquistar un problema de conflictivitat ètnica actua com a motor del conflicte: després de cedir-li un pis públic a l’imam de Salt o de pactar zones d’influència amb el comerç il·legal, és només qüestió de temps que hi hagi una explosió major amb demandes encara més altes. L’impuls demogràfic i l’extensió com una capa d’oli de les zones del país convertides en guettos incrementarà aritmèticament el perill de noves eclosions, i podria fer un salt qualitatiu adoptant un caràcter d’avalot i pillatge general com es veu periòdicament a les banlieues de ciutats franceses, als barris populars del Regne Unit, o a les zones urbanes dels EUA amb major presència d’afroamericans. La diversitat ja és aquí, i anirà erosionant les bases de la confiança social i la civilitat construïdes durant el darrer mil·leni.
Betz distingeix —i és clau per al nostre cas— entre guerres contingents (les que s’haurien pogut evitar amb decisions encertades) i guerres orgàniques (les que emergeixen per forces estructurals que cap govern pot revertir). A Catalunya, són tants els factors estructurals adversos que sembla difícil que cap govern pugui mitigar-los dins dels marcs d’actuació convencionals. La fractura és massa profunda i neix de:
una demografia invertida,
un estat managerial inflat,
una identitat autòctona exhausta,
una immigració massiva cohesionada per origen,
i una elit política que no creu en el país.
La primera força que impulsa aquest deteriorament és demogràfica, i per tant inexorable, amb impactes en el molt llarg termini. Les projeccions de l’INE i d’Eurostat fa anys que apunten cap al mateix horitzó: sense un canvi radical, les poblacions eurodescendents esdevindran minoritàries abans de finals de segle. A Catalunya, aquesta realitat pot avançar-se una generació respecte a la resta d’Europa: per a molts lectors, suposaria morir envoltat d’estranys, a una terra completament diferent a la què va nèixer. Però és il·lusori suposar que, reemplaçada la base biològica del país, tot seguirà funcionant com abans, només que ara amb diversos nous catalans. El sistema és insostenible i haurà de cedir molt abans.
La combinació de natalitat autòctona enfonsada (1,1 fills per dona—cada generació es redueix a la meitat respecte l’anterior) i fluxos continuats d’entrada de població extracomunitària transforma el país a un ritme que cap govern sembla disposat a assumir públicament. La narrativa oficial —que cada nova arribada és una necessitat laboral o un enriquiment cultural— actua com a sedant polític, però no altera la dinàmica de fons d’envelliment i decadència demogràfica, en contrast amb una població forana que creix ràpidament i s’organitza al marge dels marcs culturals i normatius de la població autòctona.
Les tensions que veiem ara —conflictes escolars, guetos urbans, xocs culturals, augment de la criminalitat— no són anomalies en el camí a una integració impracticable, sinó símptomes d’aquesta gran transformació demogràfica que està agafant embranzida. Els símptomes continuaran aprofundint-se al mateix ritme que l’augment de poblacions no-europees, i fins i tot podrien haver-hi salts qualitatius en la normalització de comportaments tercermundistes a casa nostra. La lletania oficial és cada cop menys convincent. Veiem els perjudicis i de beneficis no en veiem cap.
Aquest procés s’ha vist accelerat per una arquitectura fiscal i institucional que ha convertit la immigració en un mecanisme de finançament d’un estat del benestar dissenyat per un món que ja no existeix. Pretendre deslocalitzar la falta de natalitat pròpia crea una dependència de la mà d’obra estrangera, barata i sovint poc qualificada. Si sense nouvinguts el sistema ja estava destinat a la fallida; amb nouvinguts de baixa productivitat, el sistema accelera cap al col·lapse.
La productivitat dels treballadors extracomunitaris es manté de forma persistent entre un 30 i un 40% per sota dels nacionals, resultat d’un model migratori altament intensiu en mà d’obra poc qualificada procedent de països extracomunitaris i no pas capital humà especialitzat. Si bé a curt termini, ocupant feines de baixa productivitat, l’arribada d’estrangers podria afavorir un mercat laboral més dinàmic alliberant el talent local per activitats més productives, en la pràctica només arrossega els sous a la baixa; concentra les activitats econòmiques en els sectors menys productius, efectivament subvencionats; i genera una pressió constant sobre els serveis públics.
A mig termini, això erosiona la classe mitjana productiva que subvenciona fiscalment aquesta gent a canvi de pitjor seguretat i serveis; augmenta la càrrega fiscal sobre els joves; i alimenta un malestar que es tradueix en polarització, vot de protesta i desafecció institucional. El sistema crea dependents entre els nous ciutadans, però no integració. Crea més volum de negoci, però una destrucció de valor agregat persistent.
El problema no és només la quantitat d’immigració, sinó la seva qualitat, i cal deixar de fer-se trampes assumint que tant hi fa l’origen. Tot i el desinterès oficial —quan no censura— per aquesta mena d’estudis, són evidents les disparitats entre països d’origen pel què fa als resultats en tota mena d’indicadors socials. Si bé el wokisme justificava inicialment les disparitats de resultats en el racisme estructural, és cada cop més evident per a tothom que hi ha característiques inherents a diferents comunitats d’origen que les porta a adaptar-se de manera diferent a Catalunya. Mentre els holandesos o japonesos són contribuents nets de mitjana des del moment que arriben, comunitats com la marroquina o la pakistanesa presenten una dependència estructural elevada dels sistemes d’ajuts públics, generen un retorn negatiu quant a criminalitat, i s’organitzen políticament per influir a les institucions amb agendes pròpies de manera diferent a com ho fa la immigració europea.
Els mites globalistes s’ensorren davant una realitat en què és 60 vegades més possible que et robi, t’apunyali o et violi un marroquí a què ho faci un aborigen, com han demostrat recentment dades publicades per l’Ertzaintza al País Basc. No hi ha cap factor socioeconòmic, trauma generacional o prejudici racial que aconsegueixi explicar això. És clarament l’efecte d’alguna qualitat diferent en el contingent d’immigrants marroquins: la igualtat, en aquest cas, és empíricament mentida. El col·lapse epistemològic de tota la ciència social que ha banalitzat la substitució demogràfica de les poblacions originàries d’Europa queda totalment en evidència per estadístiques que fan de mal amagar. Les metodologies qualitatives ad hoc o els números cuinats de la ciència social woke resulten cada cop menys creïbles.
Pensar en els condicionants socioeconòmics i l’índex de vulnerabilitat que ha portat un MENA magrebí a atracar la seva vintena àvia del mes ja no interessa ningú. La neollengua oficial del règim i els seus peons de serveis socials és a ple 2025 una lletania oficial només suggerent per qui cobra del sistema públic. Sobretot quan desapareixen 160M€ de la DGAIA amb impunitat: som capaços de copsar fins a quin punt s’han estat lucrant del sistema assistencialista a costa del sofriment de molts catalans; i com d’influïts per avantatges personals estan els discursos aparentment humanitaris. A 2056 no quedarà ningú que cregui en aquests sopars de duro. La segona i tercera generació farà evident la quimera de la integració. Però tampoc quedarà ningú a qui això li importi, si llavors estem immersos en un conflicte interètnic de baixa o alta intensitat.
La trampa fiscal on estem atrapats combinada amb l’estancament de la productivitat converteix l’economia política de les properes dècades en un joc redistributiu de suma zero. Això es tradueix políticament en polarització, captura ètnica d’institucions i rendes, i una ruptura generalitzada del contracte social, en múltiples vectors: entre locals i foranis, aportadors i receptors fiscals, capitalistes i treballadors, propietaris i llogaters, etc. La gestió d’aquests conflictes és més fàcil en una societat dinàmica, cohesionada i en creixement: en les condicions actuals exerceix una pressió sempre favorable a una major despesa pública que NO és matemàticament viable.
La qüestió de la redistribució de la riquesa serà un tema que guanyarà rellevància en les societats multiculturalitzades d’Europa de les properes dècades. Per aconseguir la seva part del pastís, algunes comunitats instrumentalitzaran els bells ideals de la justícia social o mobilitzaran la pobresa entre els seus coètnics per exigir transferències, pisos públics, càrrecs, i àdhuc poder institucional. Des de l’esquerra alguns veuran en això tant la senyal d’integració política que anhelaven, com la mobilització del proletariat global que els podria permetre fer realitat els seus programes de transformació social radical. El tokenisme d’astroturfejar un subsaharià o una senyora amb vel islàmic a llocs de rellevància deixarà pas a un escenari on noves comunitats podran organitzar-se de manera més autònoma i independent. Les seves demandes seran cada cop més cares i més insostenibles políticament.
Si bé semblaria que el més fàcil pel règim seria frenar la immigració per fer front al rebuig creixent de la població, l’establishment l’ha promoguda deliberadament i té incentius a clientelitzar les noves comunitats diverses. Fins i tot en el cas del perillós matrimoni polític amb l’islamisme, un càlcul fred pot veure-hi l’oportunitat d’assegurar una majoria alternativa al nativisme, cada cop més hegemònic entre els autòctons, però considerat el principal enemic dels règims polítics liberal-globalistes.
L’esquerra podria acabar entregant el país a l’islamisme, veient-lo —igual que hi veuen Hamas— com l’avantguarda militant d’un moviment de resistència global que també els inclou a ells. De moment. La fórmula política islamogauxista ha estat assajada amb èxit relatiu amb motiu de la causa palestina, però coneixerà iteracions més massives i sofisticades els propers anys, com la representada per Mamdami a Nova York, que canalitza tant el ressentiment social provocat per la sobreproducció d’elits entre Americans urbans, com l’oportunisme ètnic de grups nouvinguts.
La degradació institucional s’agreujarà quan la fragmentació identitària multicultural no estigui reduïda a alguns barris problemàtics del país sinó que s’hagi convertit en estructures permanents amb control de barris i eventualment poblacions senceres. Els enclavaments comunitaris amb normes pròpies podrien obtenir l’aquiescència de les autoritats, sense moral o capacitat de fer-hi front, preferint actuar sempre negociadament amb els líders comunitaris i encimbellant-los com a representants legítims dels diversos.
Els privilegis comunitaris de certs grups protegits per l’estat establiran jurisprudència legal i podrien arribar a la inclusió del dret islàmic al codi civil i altres normes legals, o a incorporar jutges, policies i educadors socials comunitaris en alguns àmbits: per uns, això representarà una passa més en la suposada multiculturalitat; pels afectats, serà un pas més aprop de la xària o en l’avenç dels interessos privatius de la seva comunitat. Un win, win. Aquesta mena d’equilibris que avui semblen impossibles podrien esdevenir part imprescindible de qualsevol governança d’esquerres, combinant protecció social amb identitarisme ètnic explícit del tipus cada cop més assajat als països anglosaxons. La fallida del melting pot podria replicar-se a les societats europees, modelades demogràfica i culturalment durant dècades pels principis globalitzadors liberals impulsats durant el moment d’hegemonia nord-americana unipolar.
En qualsevol escenari, és esperable que la convivència intercomunitària es pugui mantenir durant la major part del temps—com sempre ho fa, si àdhuc en la foscor de la guerra hi trasllueixen rastres d’humanitat. Fins i tot hom podrà afirmar que les no-go zones no existeixen, perquè ell hi ha pogut anar. Però el tribalisme i la fractura civil s’hauran instal·lat no només a les ments de bona part de la població, sinó directament en el control de l’espai físic del nostre país, en alguns casos fent-se imprescindibles en la gestió dels afers comunitaris i fins i tot disputant parcialment la sobirania estatal. Un mosaic d’enclavaments ètnics semiautònoms serà susceptible a tota mena d’enfrontaments interètnics que implicaran una gestió política d’equilibrits complexos quan no impossibles.
En aquest escenari, la distinció entre esquerres i dretes hereva de la revolució francesa continuarà col·lapsant degut a l’emergència política del nativisme, un corrent de fons que s’articula també en forma populista: entre poble arrelat i elits desarrelades, comunitats que veuen desaparèixer el seu país i tecnòcrates que consideren la identitat nacional una nosa reaccionària.
La suma de tots aquests elements —demografia adversa, estat social en fallida, polarització, anarcotirania, fractura identitària, decadència institucional— no és un caos aleatori, sinó el patró típic previ als conflictes interns que han estudiat politòlegs i historiadors arreu del món. Les condicions estructurals associades a l’esclat de guerres civils no són patrimoni d’Àfrica o de l’Orient Mitjà, són exactament el que tenim a casa: societats ultraregulades però amb baixa legitimitat, minories cohesionades que guanyen espai mentre la majoria es dispersa, institucions incapaces, i una economia que ja no pot garantir expectatives de futur.
Catalunya s’inscriu de ple en aquest diagnòstic que podria anar-se materialitzant a base de petites esquerdes que es multipliquen, d’avalots locals que es normalitzen, de punts calents que l’administració etiqueta com a incidents aïllats fins que un dia descobreixes que el mapa del país és ple de punts vermells. El que hem vist a Salt, a Torelló o a tants barris de l’àrea metropolitana —baralles massives, agressions, motins juvenils, incapacitat policial— no són anècdotes, sinó assajos generals de fenòmens que poden anar encara a molt més i tensionaran la societat els pròxims anys.
Una successió de violència de baixa intensitat i segregació urbana que composa la coreografia prèvia d’una guerra civil moderna. El que avui semblen tensions per la convivència, demà pot ser guerra freda intercomunitària, i més endavant un enfrontament obert. Les condicions objectives per un conflicte civil hi són presents, la confiança mútua i el tabú sobre la violència política es van afeblint. El lideratge polític del país —partits, administració, intel·lectuals— ens ha abocat de ple a aquesta situació i estupefacte segueix evitant mirar de cara la realitat. La propera guerra civil catalana no és un escenari llunyà: ens mira de fit a fit, ordint plans funestos pel nostre avenir. Entendre com pot començar, es lliurarà i com la podrem guanyar és doncs una tasca fonamental que tenim el deure de començar a explorar.
2. Arquitectura del conflicte civil: de la fragmentació multicultural a la guerra d’enclaus
💡 Idees clau
La fallida de l’ordre estatal obre espai a actors disposats a emprar la força com a eina política legítima, redefinint qui exerceix el poder real sobre el territori.
El conflicte s’articula en tres pols: contra-comunitats ètniques, reacció nativista organitzada i un règim managerial que actua per preservar el control.
Predomina la guerra urbana de posicions: control d’espais, recursos i símbols, violència de senyalització i consolidació d’enclavaments per forçar concessions.
La majoria de guerres civils no comencen amb un tret, ni amb una declaració solemne, ni amb un cop d’estat. Comencen amb una sensació compartida de pèrdua de control i el reconeixement de l’ús de la violència com un mecanisme legítim d’acció política per les parts. Catalunya viu condicions que podrien precipitar-la en aquesta direcció: les tensions disperses i estructurals de la societat poden articular-se en un model de conflicte civil modern: possiblement no un xoc entre exèrcits uniformats, sinó una guerra policèntrica, fragmentada i amb múltiples capes de conflicte simultanis.
Per una banda, si bé no en una escala general i massiva, és evident que la violència ja és aquí, tot i que és lluny de consolidar un ordre alternatiu al vigent. Atemptats islamistes des de fa dècades, avalots racials a poblacions com Salt, agressions i intimidació en clau ètnica no són anomalies, sinó microconflictes que indiquen un deteriorament de la confiança social, l’ebullició de contradiccions cada cop més difícils de gestionar, i la incapacitat estatal d’assegurar un ordre legítim en alguns territoris, actuant-hi de manera parcial o negociada amb autoritats ètniques amb major ascendència sobre les comunitats. El què avui són problemes cada cop més recurrents d’ordre públic poden esdevenir punts d’ignició d’una escalada del conflicte latent. Aquests episodis revelen un patró emergent que Betz identifica com a previ en la majoria de conflictes civils del món post-1990: la incapacitat estatal combinada amb la capacitat d’exercir poder real per part d’actors alternatius.
I quins són, doncs, els possibles actors que acabarien enfrontant-se en aquest conflicte? Sense voler simplificar massa un escenari contingent i potencialment fragmentari, ja es poden identificar els principals eixos de fractura social al voltant dels quals s’organitza la confrontació. Es tracta de vectors profunds que estructuren incentius, lleialtats, mecanismes de mobilització i podrien implementar formes específiques d’acció i violència política més enllà de la fragmentació identitària: camps de força persistents que, a mesura que s’aguditzen les crisis econòmiques, institucionals i demogràfiques, tendeixen a polititzar-se, a dotar-se de formes d’organització pròpies i a disputar de manera creixent la sobirania efectiva sobre el territori, les institucions i la població:
El conflicte interètnic creixent, capitanat per l’islamisme.
La revolta nativista anti-elit de les poblacions autòctones.
El replegament autoritari del règim managerial-globalista.
Una qüestió rellevant en aquest triangle de tensions polítiques és què pot fer saltar l’espurna que transformi la violència dispersa de baixa intensitat en un conflicte obert i sostingut. La major part del temps, les societats conviuen amb un cert nivell de desordre: baralles, avalots ocasionals, fins i tot terrorisme. Però alguns xocs culminants poden desbordar la normalitat del caos gestionable i trencar definitivament la lleialtat cap a l’Estat i les seves institucions per part de grups amb capacitat i voluntat de disputar elements claus de la sobirania estatal. El pas de la tensió latent a la conflagració oberta es podria produir per tres tipus de detonants:
Esclat econòmic: Tradicionalment, motins socials han estat precedits per canvis importants en la constitució material, sovint per la incapacitat fiscal de sostenir-los: canvis en el preu de subministraments bàsics, anuncis de nous impostos, o cancel·lació de subsidis podrien alimentar una revolta econòmica amb derivades polítiques d’alt impacte. Les transferències socials han mitigat fins ara les accions més desesperades, però d’aquí a 2056 és difícil imaginar com es mantindran sota control les taxes de pobresa importada creixent. L’existència d’una elit activista amb voluntat d’instrumentalitzar el descontentament podria implicar un deteroriament ràpid de l’ordre des del caos inorgànic a formes més focalitzades d’insurrecció política, amb els problemes econòmics com a motor de tensió. Una crisi de la magnitud de la de 2008 tindrà un caràcter molt diferent les properes dècades en la mesura que s’articularà en un substrat de contra-comunitats sense cap lleialtat cívica compartida amb la resta de ciutadans.
Els “rebomboris del pa” han estat històricament una font poderosa de conflicte fruit de l’escassedat d’aliments, preus elevats o el control monopolista de la distribució. En les condicions polítiques apropiades les revoltes econòmiques pel cost de la vida poden suposar un germen insurreccional Viquipèdia
Atemptat o crim polític d’alt impacte: L’ús del terrorisme com a arma política a Catalunya i Occident per part de l’islamisme ha donat bons fruits tot i la insignificància demogràfica dels musulmans fins al moment: s’ha demostrat com una tàctica efectiva tant a l’hora de desmoralitzar les societats europees com d’encimbellar l’Islam com una identitat protegida. L’atac a símbols cristians rellevants, com els mercats de Nadal, genera un diferencial de tolerància en què els musulmans poden exercir plenament la seva fe religiosa —també a l’espai públic europeu— mentre els autòctons la viuen sota amenaça. En el moment que una comunitat percep que l’Estat no la protegeix i que fins i tot facilita l’activitat dels agressors, la lleialtat institucional es trenca i cadascú es pren la justícia pel seu compte. La justificació d’assassinats polítics com el de Charlie Kirk apunta a un futur on grups radicals podrien optar per l’eliminació física d’enemics o la violència indiscriminada contra comunitats adversàries que podria obrir la porta a una escalada de violència mútua. Fou la gènesi de la guerra civil libanesa.
Fallada sistèmica d’infraestructures clau: Contextos de crisi en què l’autoritat estatal es veu afeblida són caldo de cultiu d’esclats socials aprofitant el buit de poder i generen obertures perquè grups amb lleialtat sòlida estableixin ordres alternatius assumint funcions para-estatals. El col·lapse sistemàtic d’infraestructures clau estimulat per factors estructurals de llarg abast ja ha començat amb formes com l’apagada d’abril de 2025, la fallida de serveis públics com l’educació i la sanitat, la darrera sequera, o el deteriorament del transport públic. Escenes de pillatge general encara no han arribat al nostre país més que de manera localitzada, però són inevitables en un futur de degradació managerial i reforçament d’enclaus ètnics multiculturals, que podrien desencadenar escalades de violència intercomunitària. Betz insisteix que la guerra civil del futur no es jugarà en trinxeres, sinó en nodes de telecomunicacions i xarxes de distribució energètica. La capacitat d’actors alternatius per proveir serveis bàsics, com energia, aigua, alimentació, educació i sanitat, suposarà un factor clau de l’articulació de contra-comunitats amb capacitat de disputar el poder localment i eventualment a escala general.
Aquests detonants no operarien en el buit sinó que precipitarien un conflicte estructurat al voltant de tres vectors principals. D’una banda, una coalició dels ressentits formada per contra-comunitats ètniques, xarxes clientelars i activisme islamogauxista que buscarà capitalitzar qualsevol crisi per ampliar el seu poder polític i material. De l’altra, una reacció nativista creixent entre amplis sectors autòctons que, davant la percepció de despossessió i abandonament institucional, tendiran a organitzar-se al marge de l’Estat per defensar territori, recursos i continuïtat cultural. Entre ambdós pols, el règim managerial-globalista intentarà preservar el seu control mitjançant una combinació de repressió selectiva, gestió improvisada del desordre i protecció prioritària dels seus propis enclaus institucionals. Entendre com s’articulen i interactuen aquests tres bàndols és clau per anticipar la forma concreta que podria adoptar un conflicte civil a Catalunya les properes dècades.
Pel que fa a les tensions interètniques, els primers compassos d’aquest tipus de conflicte rarament adopten una forma explícitament política o ideològica. Al contrari, solen presentar-se amb una aparença inorgànica, fragmentària i aparentment apolítica: accions d’intimidació quotidiana a l’espai públic, baralles entre “joves”, enfrontaments entre bandes, disputes pel control del tràfic de drogues o per l’ús informal de places, carrers i equipaments. Lluny de ser episodis aïllats, aquests microconflictes tenen un efecte estructurant: imposen una lògica de control espacial que erosiona la neutralitat de l’espai urbà i que afavoreix la demarcació ètnica de la geografia física del territori.
En aquesta fase inicial, la violència no busca encara substituir l’ordre existent per un de nou, sinó condicionar-lo. És una violència de senyalització: serveix per marcar límits, testar la resposta institucional i transmetre informació tant als propis com als altres —qui mana aquí, qui pot circular amb seguretat, quins comportaments són tolerats i quins no. Així, l’autoritat estatal no desapareix de cop, però comença a actuar de manera selectiva, negociada o reactiva, cedint sobirania de facto en determinats barris o franges horàries a actors amb més ascendència real sobre el terreny, en particular en moments de fallida d’infraestructures essencials com es va veure en el cas de la DANA.
La major part del temps el conflicte no consistirà en una guerra principalment de maniobres, sinó de posicions urbanes, puntuada de moments de violència extrema en una normalitat que altrament podria semblar sostenible. Partint d’enclaus no necessàriament contigus però sí defensables, les zones mixtes no controlades per cap comunitat poden esdevenir llocs nodals del conflicte. Objectius tàctics fonamentals en una guerra urbana de posicions podrien incloure assegurar subministraments clau, com l’aigua i l’energia; ocupar creuaments estratègics que permetin supervisar el trànsit; desafiaments simbòlics com guerra de banderes i destrucció de tòtems rivals; o infiltració institucional i de la provisió de béns públics.
Amb la població importada hem adquirit també els conflictes interns i rivalitats sectàries d’altres continents, que podrien desencadenar escalades de rendiment de comptes com les que la Mocro Maffia ha convertit en la nova normalitat de Bèlgica i Holanda. Les xarxes d’immigrants marroquins de segona i tercera generació aparegudes amb el narcotràfic d’haixix dels anys 90 han escalat fins arribar a assassinar advocats i periodistes. Aquestes màfies establertes suposen un model clar de cap a on podrien evolucionar alguns barris del nostre país, estimulats per la legitimació social del gamberrisme de rapers com el Morad, però també per formes específiques d’estructuració de l’activitat econòmica a partir de clans familiars amb predisposició a prendre’s la justícia pel seu compte.
En aquest context, l’islamisme polític fins i tot podria adoptar un paper moderador, com a única autoritat legitimada per controlar les bandes criminals de la població musulmana, esdevenint un mal menor davant del caos. Fins i tot podria aplicar polítiques socials i de control de preus molt atractives per a l’esquerra. És l’escenari islamogauxista que descriu Michel Houellebecq a Soumission.
La interacció entre les bandes criminals i els elements militants de cada facció ètnica serà una característica notable de les primeres passes d’una insurgència ètnica, com sol passar a bona part dels conflictes civils. Els grups militants necessiten cash que només les activitats il·lícites poden proporcionar; les màfies necessiten la cobertura política i social de líders comunitaris. Les diàspores han estat durant dècades una font de finançament clau per moviments polítics de llurs terres d’origen: ara, alguns d’aquests països podrien donar suport polític i financer als seus expatriats a Occident en el push per majors quotes de poder. Les tensions geopolítiques latents entre Espanya i el Marroc podrien prendre un caire molt diferent amb la puixança de la comunitat marroquina, complicant també la posició estratègica d’Europa respecte a països com Turquia, Qatar, la Índia o la Xina de manera molt més intensa i estratègica que les maniobres militars al Donbàs.
Un salt qualitatiu important que alguns grups radicals estan començant a assajar és cercar d’articular políticament les demandes econòmiques espontànies de grups ètnics concrets. Mirant de dirigir-los o apropiar-los políticament, la part de l’activisme d’esquerres més entregada a la revolució mundial dóna una plataforma política a grups altrament només preocupats pel seu interès immediat, com que els hi donin un pis o una ajuda social.
Relacionar condicions materials com l’accés a l’habitatge amb la identitat d’origen de grups immigrants suposa alimentar el ressentiment ètnic i cerca entroncar amb l’ebullició orgànica de violència interètnica latent que es dóna als barris i que han experimentat els veïns de Badalona en contacte amb els 400 subsaharians del B9. Cercant capturar el capital polític dels nouvinguts per a la transformació social radical, asseguren que la justícia social sigui un vehicle per avançar interessos ètnics exclusius. Això generarà un rebuig creixent dels autòctons cap a polítiques que mai no els beneficien però que sempre els toca pagar.
«Una coalició dels ressentits entre esquerra globalista, racialitzats, i musulmans és una articulació política previsible en el conflicte civil dels propers 30 anys»
El simple creixement quantitatiu de la pobresa importada alimentarà l’auge de les tendències islamoracialistes dins de grups militants d’esquerres que podrien decidir-se a emprar tàctiques més disruptives en el marc de revindicacions sectorials o generals, arriscant una dinàmica d’escalada des dels repertoris polítics de masses fins a accions d’intimidació violenta. Actualment les vagues, motins, aldarulls, ocupacions d’edificis o de de l’espai públic són mètodes assajats només performativament pels sindicats afectes al règim i alguns moviments socials cooptats per l’esquerra institucional, però podrien generalitzar-se com a eina de pressió per aconseguir concessions i transferències a les contra-comunitats; encardinant-se en una dinàmica més ampla de conflicte social.
El marc de desconfiança general garanteix un futur on els greuges s’articulen ètnicament, i per tant les respostes polítiques tendiran a respondre-hi amb actuacions que alimentaran un sistema de múltiples velocitats a favor de grups privilegiats. El mite republicà de la igualtat política ha estat esberlat pel multiculturalisme i continuarà dessagnant-se les properes dècades.
De moment, els activistes ètnics no crearan els seus propis partits. S’infiltraran a les esquerres globalistes nostrades, desitjoses de veure representat físicament el concepte de ciutadania postnacional on els ha menat l’internacionalisme liberal. I els arribistes ètnics correspondran els seus desitjos, amotllant-se a la doctrina progressista del partit i presentant-se com els més fervents defensors de les causes de justícia social, àdhuc de desvetllament nacional. Seran sempre partidaris de la tolerància i una identitat oberta… pels catalans, de redistribuir la riquesa i apujar els impostos… als catalans, i de renunciar al nacionalisme i a defensar la terra… dels catalans.
«Tothom és nacionalista de sang i terra per la seva lleialtat ètnica real»
Evidentment, aquesta identitat esponjosa no aplica a les seves pròpies comunitats: tothom és nacionalista de sang i terra per la seva lleialtat ètnica real. Algú hauria de gosar preguntar a la Najat Drouecht què en pensa del Sàhara Occidental, o a la Basha Changue de la col·laboració de l’ètnia Bubi amb la colonització espanyola a Guinea Equatorial. Tots hi podem jugar a les identity politics i les culpes històriques.
Aquesta doble cara de l’esquerra racialitzada generarà tensions no sempre fàcils de digerir. La hipocresia del discurs integrador que estableix obligacions només pels catalans, mentre els nouvinguts poden defensar religions que ens consideren infidels i ciutadans de segona o mantenir pràctiques incompatibles amb els nostres valors, tendirà a esclatar en forma d’escàndols públics la propera dècada. L’oportunisme dels suposats antiracistes moguts pel més pur etnonarcissisme, mobilitzant la tolerància per beneficiar el seu grup ètnic a costa dels catalans, serà una font de ressentiment nativista que anirà convencent una part cada cop més gran de la població autòctona dels riscos evidents i imminents del reemplaçament demogràfic.
Una passa més en l’escalada seria la coordinació de les peticions econòmiques comunitàries amb elements militants per adoptar un repertori de violència selectiva, orientat no tant a generar terror indiscriminat —tot i que pot incloure’l— com a condicionar conductes, disciplinar l’adversari i alterar els càlculs de cost–benefici de les institucions i la població. En aquesta fase, la intimidació sistemàtica, les agressions selectives, els assassinats puntuals i atacs simbòlics no són ja episodis criminals aïllats sinó que esdevenen missatges polítics d’advertència, encara que qui en gestioni el capital polític sigui un activista ètnic moderat. No cal una capacitat militar significativa sinó la capacitat assimètrica d’infligir danys: accions esporàdiques, imprevisibles i comunicativament eficients poden erosionar el tabú de la violència política i demostrar que l’ordre vigent ja no pot garantir seguretat ni justícia de manera general, accelerant la insurgència.
El valor d’aquestes accions rau en la seva funció d’assenyalament estratègic: indiquen quins grups són vulnerables i quins intocables, quins discursos tenen cost personal, quins territoris no són neutres i fins on arriba la protecció institucional. Periodistes que trenquen tabús, professors que s’atreveixen a ensenyar continguts “incorrectes”, policies que fan la seva feina en zones sensibles, càrrecs locals que s’oposen a concessions comunitàries, jutges poc conciliadors— tots ells esdevenen objectius potencials per enviat un missatge col·lectiu d’intimidació. Així, una minoria organitzada pot alterar de manera desproporcionada el comportament d’una majoria atònita, fomentant l’autocensura, el replegament i la delegació de facto del control territorial a actors para-estatals. Així s’explica la infiltració islamista, vista per l’establishment com un mal menor en la gestió dels afers comunitaris.
Aquest gir marca el pas d’un conflicte social difús a una insurgència urbana de baixa intensitat, on la violència és calibrada, persistent i integrada en una estratègia més àmplia de captura d’espai, recursos i legitimitat. No busca encara la substitució formal del règim, sinó fer-lo governar sota coacció, forçant concessions, tolerància selectiva i excepcions permanents que, acumulades, buiden de contingut la sobirania efectiva. És en aquest punt quan la frontera entre ordre públic i guerra civil freda comença a esborrar-se, i quan la possibilitat de dur a terme accions insurgents de major escala amb objectius polítics més agosarats es magnifica.
Si el primer eix del conflicte neix de la competència intercomunitària pel control de territori, recursos i legitimitat, el segon emergeix com una reacció a la descomposició del vincle entre la població autòctona i l’Estat que afirmava representar-la—de manera ja clarament imperfecta a Catalunya. David Betz conceptualitza aquest fenomen com una “revolta pagesa” del segle XXI: no una insurrecció ideològica coherent ni un moviment revolucionari clàssic, sinó l’esclat difús d’un malestar profund d’aquells que perceben que han estat desposseïts políticament, demogràficament i simbòlicament del seu propi país. És la resposta d’una majoria dispersa que descobreix, potser massa tard, que les elits han signat un nou contracte social sense el seu consentiment, on els nadius passen de ser el subjecte nacional dipositari de la sobirania a població gestionada dins d’un règim postnacional aliè.
La revolta nativista comença com una crisi de legitimitat del règim, amb la sensació compartida que les regles ja no són les mateixes per a tothom i que l’Estat ha deixat de complir la seva funció elemental de protecció dels seus ciutadans o súbdits. Pel liberal centrista David Goodhart, les articulacions polítiques que haurien conduït a fenòmens com el Brèxit i a l’emergència de la dreta populista arreu d’Europa, tindrien a veure amb l’oposició política generada per la globalització entre dos grans blocs culturals: els Anywheres, cosmopolites educats, desvinculats del lloc, que s’identifiquen amb el seu bagatge formatiu i professional; i els Somewheres, la majoria arrelada al territori, vinculada a comunitats locals, identitats estables i que percep els canvis globals com una amenaça al seu ordre moral, econòmic i comunitari. Una oposició que per Goodhart implica tres dinàmiques clau:
El domini cultural i institucional dels Anywheres genera ressentiment entre els Somewheres, que senten el seu món ignorat o menystingut.
La fractura econòmica es reprodueix a la pèrdua d’estàtus polític dels Somewheres i el silenciament de la veu democràtica dels grups arrelats.
La revolta identitària dels Somewheres s’expandeix amb la percepció que les elits cosmopolites imposen projectes globals sense legitimitat ni consentiment.
El conflicte polític del segle XXI no s’explicarà principalment per classe o per ideologia, sinó per xocs identitaris, civilitzatoris i racials. Igual que en mutacions polítiques anteriors, la recombinació del tauler polític travessarà les divisòries tradicionals entre esquerra i dreta. L’intent de categoritzar la reacció nativista com a d’extrema-dreta és un intent de reinterpretar el mite fundacional de l’ordre liberal per excloure’n els nacional-populismes que pretenen restaurar un ordre que era d’allò més comú arreu d’Occident fa tan sols 30 anys: coses com vigilar les fronteres, o que l’Estat s’identifiqui i pertanyi simbòlicament a la nació que diu representar.
Quan l’ordre jurídic es percep sistemàticament esbiaixat; quan la contundència policial en alguns casos topa amb una prudència paralitzant davant grups protegits pel règim; quan serveis socials, ONG i administració local semblen operar com una infraestructura clientelar aliena a la població que la finança; i quan els mitjans construeixen un relat on només unes víctimes mereixen empatia, el resultat és una crisi de representació política que cristal·litza en dues dinàmiques concurrents i seqüencials:
D’una banda, emergeix l’intent de recuperar el control a través de les institucions, exigint que compleixin la seva part del contracte social i alineïn l’acció de l’Estat amb la identitat nacional majoritària.
Tant el procés català en la seva fase inicial (2009-2012) com el Brèxit corresponen al primer estadi de la revolta nativista, exigint al règim que estableixi una coherència entre la sobirania nacional i l’acció de l’estat. En tots dos casos el resultat fou una victòria democràtica neutralitzada per l’establishment: el push de les Consultes i el Referèndum de l’1O foren ignorats; mentre un Brèxit que havia de restablir el control fronterer va derivar en la major onada migratòria de la història britànica.
La conseqüència és que, en una segona fase, la desconfiança generada per la percebuda traïció dels partits del règim porti a una estructuració política més sòlida a través de partits nacional-populistes, que tot i ser titllats d’extrema-dreta no basculen tant sobre principis ideològics com sobre la demanda bàsica de restaurar el control polític del país per part de la població autòctona. Amb posicions ambivalents respecte al paper de l’estat en l’economia o el conservadurisme social, la demanda central que articulen aquestes formacions és evitar la minorització política dels locals i el buidatge de sobirania cap a institucions internacionals no escollides.
Ni una eventual arribada al poder d’aquestes formacions arreu d’Europa ni una hipotètica il·legalització o expulsió del debat polític garanteixen el final de la revolta nativista. D’una banda, la seva capacitat d’assolir objectius reals sense un canvi de règim que desmunti l’Estat managerial és, com a mínim, dubtosa: deportacions selectives de delinqüents forans o criteris més restrictius d’accés a l’habitatge, serveis socials i les ajudes difícilment alteraran les tendències sociodemogràfiques de fons, i fins i tot podrien ser factors d’ignició de revoltes de la població nouvinguda. De l’altra, una repressió oberta empenyeria el moviment cap a la clandestinitat, alimentant dinàmiques d’acció–reacció susceptibles de degenerar en violència política, tant contra institucions i càrrecs del règim com en forma d’espirals de confrontació interètnica.
Tot i que múltiples actors polítics intentaran canalitzar-la o instrumentalitzar-la, la revolta nativista no necessita una direcció central ni un programa articulat per escalar: opera com un procés emergent, descentralitzat i reactiu, alimentat per l’experiència acumulada de fallida d’autoritat. N’hi ha prou amb la percepció sostinguda que l’Estat ha deixat de protegir els seus perquè milers de microdecisions individuals de resistència —romandre al territori, defensar l’espai propi, organitzar-se al marge de canals oficials, imposar límits informals, negar-se a normalitzar l’abús o respondre amb fermesa— vagin sedimentant espais polítics paral·lels, difícils de cooptar pel règim. En aquest estadi, la revolta deixa de ser una demanda frustrada de representativitat i esdevé un segon pol estable del conflicte civil: un actor col·lectiu difús però persistent, amb capacitat real d’entrar en col·lisió directa tant amb les contra-comunitats ètniques com amb el règim managerial que les ha habilitat. És aquí on el conflicte deixa de ser latent i esdevé estructural, i on qualsevol espurna pot transformar una decadència administrada en confrontació oberta en clau de salvació nacional.
La tercera capa del conflicte és la repressió del règim managerial amb lògica tant de preservació de l’ordre públic com d’avenç d’una agenda favorable als seus interessos cada cop més desconnectats del país real. La fallida estructural de l’Estat en alguns àmbits parteix d’una redefinició explícita de prioritats: de representant de la nació a servidors de la doctrina globalista dels drets humans. En aquest marc, observem un deteriorament de l’estat de dret, en què per una banda el dret penal i administratiu esdevenen mecanismes de disciplina contra la dissidència política; mentre per l’altra s’apliquen estàndards extremament garantistes a grups vulnerables privilegiats per l’estat. Un escenari que hom ha definit com a anarcotirania que implica un ús sistemàticament esbiaixat, selectiu i limitat de la capacitat estatal en un context de desordre creixent, que genera obertures per actors alternatius amb la capacitat i la voluntat d’estructurar ordres coherents al marge de les institucions.
Les pròpies institucions jugaran un paper ambivalent: suara capturades per interessos ètnics, primer de tot a nivell local; suara mediadores i moderadores del conflicte: un rol difícil atenent a l’estat de les finances públiques. En ocasions l’estat podria intervenir de manera autoritària, amb grans operacions de desfavelització com les assajades a l’Amèrica Llatina, que podrien aconseguir èxits locals, però difícilment alterar per si soles l’emergència d’una underclass criminal d’origen importat. La gestió de tot plegat serà molt complicada i difícilment reduïble a clitxés polítics bonistes. S’imposarà cada cop més per a tothom un realisme descarnat, només compensat pel fanatisme ideològic estimulat per la degradació social. És un escenari que dibuixa pel 2056 una Catalunya llatinoamericanitzada, on la incapacitat d’alterar les causes estructurals de la fallida sistèmica genera un campiquipugui d’incompetència institucional i creixent voracitat extractivista d’unes elits corruptes, enmig d’una polarització econòmica i ideològica traduïda a guerra civil de baixa intensitat. Potser no comença ja a semblar això, en una fase inicial, la Catalunya actual?
«Les eleccions, en una societat multicultural, són un recompte ètnic»
La mobilització política de la identitat que ha debutat a Catalunya amb la tokenització de candidats ètnics anirà transformant el caràcter mateix de la procedimentalitat democràtica. Les eleccions, en una societat multicultural, no decideixen el pes de diferents faccions ideològiques, sinó que prenen un caràcter cada cop més acusat de recompte ètnic: si ja ha estat així en la política catalana post-transició, amb vot dual però lleialtats ètniques clares en moments crucials, què podem imaginar d’una Catalunya fragmentada en divisòries encara més profundes que les que separen catalans i castellans? El debat públic anirà cada cop més marcat per la competició entre blocs amb interessos contraposats en l’accés a recursos escassos. L’aplicació d’una llei de l’embut sistemàtica o sistema de dues velocitats per afavorir grups especialment vulnerables cercarà mobilitzar categories polítiques generals (llibertat, igualtat) per a benefici privatiu dels seus coètnics.
La deliberació racional, a 2025 ja no gaire practicada, el 2056 podria ser la relíquia d’un racionalisme superat per la teoria crítica identitària. Si el vot és en clau de blocs identitaris hi ha poc marge per transaccionar o resoldre disputes: s’espatlla el model de rendiment de comptes. Això, de fet, ja ho hem viscut a Catalunya: els processistes han pogut devastar el país i entregar-lo al PSOE justament perquè els catalans no tenien cap alternativa de vot. No cal esperar a una substitució demogràfica completa: amb una minoria cohesionada del 30% dels vots n’hi ha prou per condicionar la resta, fent impossible cap alineament que no passi per estar al teu favor o en contra.
A més a més de tots els problemes descrits anteriorment, la Catalunya del reemplaçament demogràfic serà difícilment governable, especialment amb pretensions democràtiques.
Per una banda, l’estat continua funcionant com a mediador en el paradigma multicultural integracionista: interlocuta amb associacions comunitàries, desplega dispositius socials i programes d’atenció específica, finança mediadors, tècnics i entitats amb l’objectiu declarat de mitigar situacions d’alta complexitat i evitar l’esclat obert del conflicte. L’Estat es presenta com a garant neutral que administra recursos, reparteix ajuts i fa de pont entre actors amb interessos potencialment enfrontats.
Alhora, però, defensa un ordre propi. Malgrat dècades de degradació woke, conserva institucions encara capaces i lleials —cossos policials, serveis d’intel·ligència, segments de la judicatura, administracions professionals— disposats a actuar com a braç executor del règim. Aquest aparell, tot i estar sotmès a constriccions polítiques i a una pèrdua progressiva de capacitat relativa davant la magnitud creixent del desordre, continua essent l’última línia de contenció davant escenaris percebuts com a existencials per al sistema.L’absència de capacitats militars pròpies i ni tan sols d’una cultura militar en el marc espanyol pot representar una debilitat estratègica de Catalunya en un escenari geopolític i de política interna més convuls que cal començar a abordar com abans millor
El control de la violència de baixa intensitat també per part d’actors estatals pot ser clau per alterar les estructures d’incentius d’actors en pugna a favor del govern, tot i que difícilment pot, per si sola, desactivar l’activitat insurgent. N’és mostra la resolució, encara no completament païda, de l’activitat armada de grups nacionalistes europeus d’inspiració tercermundista: si bé al País Basc ETA atura l’activitat armada el 2011 i es dissol el 2018, en casos com Irlanda del Nord o Còrsega els projectes de resolució del conflicte no han enterrat definitivament l’ús de la violència política. El sabotatge a objectius o institucions específiques, o les accions contra traficants de drogues, segueixen formant part de la geografia social d’aquestes nacions europees sense estat, més petites i cohesionades que la nostra.
Des de la perspectiva de les forces d’ordre públic això requereix una gestió política complexa, sovint en tensió amb criteris tècnics policials o militars, amb risc de provocar escàndols polítics i àdhuc repercussions judicials. Per això les operacions d’intel·ligència, els mètodes policials i la censura administrativa poden representar la part central de la resposta estatal als reptes creixents en l’escenari que s’obre. Amb la repressió selectiva d’algunes comunitats, establint bones relacions amb d’altres, amb el respecte a pactes tàcits i informals amb sensibilitat identitària… les institucions i les forces d’ordre públic adopten un rol parcial en els conflictes que en mina la legitimitat com a actors garants d’un ordre equànim pel què fa a l’aplicabilitat de la llei i que els aïlla cada cop més com a bàndol propi en el conflicte.
Això es pot veure reforçat per la defensa d’interessos corporatius en un context de violència fragmentària. Les forces de seguretat poden esdevenir el seu propi pol polític del conflicte i podríem tornar a veure a alguns llocs d’Europa les pròximes dècades la intervenció militar en assumptes civils o àdhuc el retorn del cop d’estat: una tàctica política desapareguda a Europa les 4 últimes dècades podria tenir el seu retorn estelar en les contradiccions polítiques creixents del règim managerial, com una solució d’últim recurs per servar aspectes clau de la sobirania del règim amb mètodes més expeditius que els sostenibles en un govern civil que es pretén democràtic.
Tot i mantenir una branca cohercitiva, l’Estat funciona com un node més de la Catedral managerial, una xarxa capturada per grups d’interès que han fet de l’assistencialisme un model de negoci. El sistema de benestar actual buida de recursos la comunitat nacional i encimbella una elit que viu de gestionar la pobresa i el conflicte identitari amb diner públic. La cooperació internacional n’és la versió més obscena, però la mateixa lògica s’estén a serveis socials, polítiques d’acollida o programes de “lluita contra l’odi” vehiculats pel tercer sector en una clau depredadora dels recursos públics, i amb un interès evident de convertir cada demanda social en un dret garantit pels pressupostos públics i gestionat per aquesta elit managerial. Aquesta tendència no desapareixerà amb la crisi del sistema, sinó que mirarà de preservar i ampliar els fluxos de transferències al preu que sigui, mentre les contra-comunitats s’infiltren gradualment en el propi aparell para-estatal mitjançant representants ètnics i brokers comunitaris incrustats en partits catalans, associacions, mitjans de comunicació i institucions públiques clau.
![[136] ERC-PSC-Comuns acusen la Sindicatura de Comptes de "fer el joc a l'extrema dreta"](https://substackcdn.com/image/fetch/$s_!Rcg0!,f_auto,q_auto:good,fl_progressive:steep/https%3A%2F%2Fsubstack-post-media.s3.amazonaws.com%2Fpublic%2Fimages%2Ffcb1e56c-4202-44ea-90bd-fc1650815754_1280x720.jpeg "[136] ERC-PSC-Comuns acusen la Sindicatura de Comptes de \"fer el joc a l'extrema dreta\"")
Finalment, cal considerar l’escenari on el mateix Estat és, almenys formalment, dirigit per forces partidàries d’un gir nativista: control de fronteres, enduriment d’estrangeria, restricció de permisos i ajuts, priorització dels autòctons, a l’estil de Polònia, Hongria o, els últims anys, parcialment, també Suècia o Dinamarca. Fins i tot els estats centrals de la Unió Europea i la mateixa institució transnacional comencen a mostrar-se oberts a moderar alguns aspectes de la doctrina humanitarista de portes obertes. Però fins i tot en un cas de generalització d’aquestes posicions al mainstream polític europeu, les resistències internes seran majúscules: segments fortament implantats a les institucions i al món cultural seguirien operant com a frens estructurals i cercant desballestar els plans de restauració sobirana des de dins. Si bé el control institucional pot considerar-se una condició necessària d’un gir estratègic que eviti la degradació i els pitjors escenaris de conflicte civil, no n’és segurament ja condició suficient: desplegar el programa als diferents nivells d’acció política —incloent la de masses i la de quadres— més enllà de les institucions serà clau.
Malgrat això, l’arquitectura institucional europea, el marc de drets humans i el propi habitus ideològic de les elits administratives dificulten un escenari en què el règim, després de quaranta anys d’animar el multiculturalisme, giri com un mitjó i comenci a aplicar lògiques inverses fàcilment. En la pràctica, el més probable no és una reconversió sobirana del règim —ni tan sols el seu simulacre en forma d’integració econòmica i fiscal à la Draghi en oposició a Rússia—, sinó que els règims evolucionin per representar obertament el seu propi bàndol dins del conflicte, renunciant a la pretensió d’arbitratge neutral de les tensions interètniques, i reforçant algunes funcions clau mentre n’abandonen d’altres.
En aquest esquema, la dissidència nativista és sovint conceptualitzada com un risc sistèmic —una amenaça a la legitimitat del règim— mentre que la violència o intimidació provinent de minories cohesionades és reinterpretada com a “tensió social” que requereix més intervenció estatal per ser mitigada. El resultat és una aplicació selectiva del poder coercitiu: qui protesta contra un macrocentre de migrants és sancionat; qui alimenta contracomunitats amb reivindicacions econòmiques ètniques és incorporat al catàleg de col·lectius vulnerables. L’Estat no deixa d’actuar: actua contra uns i protegeix, activament o passivament, uns altres.
El Regne Unit funciona avui com a laboratori avançat d’aquest model: el Home Office i les forces policials mostren una diligència extraordinària per perseguir jubilats que pengen banderes, activistes que critiquen la immigració o usuaris de xarxes socials que qüestionen el multiculturalisme, mentre toleren o gestionen amb una prudència extrema manifestacions islamistes que glorifiquen la jihad o amenacen obertament professors, periodistes i dibuixants. L’objectiu és blindar un règim ideològic en crisi mitjançant el control narratiu i la repressió selectiva. Sota el llenguatge moralitzador del respecte, la convivència i la protecció de col·lectius vulnerables, l’Estat desplega eines tecnopolítiques de vigilància —plataformes de detecció, monitoratge semàntic, coordinació administrativa— orientades a criminalitzar la dissidència nativista i a desactivar preventivament qualsevol discurs que qüestioni el pacte multicultural vigent, fins i tot a costa d’alimentar la violència contracomunitària.
El missatge de “qui la fa la paga” aplicat explícitament a les xarxes no persegueix tant conductes delictives com delimitar l’espai del pensable, redefinint la crítica al model migratori, a la inseguretat o al pacte multicultural com a risc democràtic incompatible amb el sistema. Aquesta arquitectura no restaura l’ordre ni afronta les causes materials del deteriorament social; blinda un règim ideològic en crisi mitjançant una aplicació selectiva del dret penal i administratiu que criminalitza preventivament la dissidència nativista mentre reinterpreta violències reals com a “tensions” gestionables. El resultat és una erosió addicional de legitimitat: quan l’Estat prioritza vigilar discursos abans que garantir seguretat i igualtat davant la llei —fins i tot una de tan esbiaixada com l’espanyola—, deixa de ser àrbitre i es consolida com a actor partidista del conflicte.
No és plausible parlar d’errors puntuals o biaixos ideològics marginals. La repressió asimètrica esdevé estructura, i la imparcialitat institucional que pot estructurar un ordre polític estable—fins i tot un de disputat com a Catalunya fins ara— es dissol. A Catalunya això es tradueix en patrons cada cop més reiterats: persecució jurídica de l’autodefensa de petits propietaris, pagesos o botiguers, i tolerància sistemàtica davant infractors multireincidents; criminalització del discurs nativista, i impunitat pràctica per a ONG, fundacions i aparells de serveis socials ideològicament capturats. En aquest marc, tota reacció autòctona és qualificada d’“extrema-dreta” i reprimida, mentre que les violències provinents de minories cohesionades són minimitzades, contextualitzades o literalment invisibilitzades.
El resultat és demolidor per a la legitimitat de l’Estat. La població deixa de percebre les institucions com a mecanismes de protecció neutral i comença a veure-les com a instruments d’un projecte aliè. Quan la llei es percep com a arma política, el consentiment s’ensorra. Aquesta erosió no és gradual sinó acumulativa: cada cas tolerat, cada agressió impune, cada decisió aparentment arbitrària reforça la sensació que el règim ja no juga amb les mateixes regles per a tothom.
Quan aquests episodis coincideixen amb la percepció de debilitat institucional, es produeix un desplaçament psicològic clau: la societat deixa d’esperar protecció estatal i comença a organitzar la seva pròpia seguretat. Apareixen patrulles veïnals, xarxes d’avís, sistemes informals de vigilància i autoprotecció. No com a projectes revolucionaris, sinó com a respostes adaptatives al buit de poder. És el pas decisiu cap al feudalisme urbà: territoris governats no per la llei comuna, sinó per equilibris de força locals. Quan aquest punt s’assoleix, el conflicte ja no és latent. Només espera el detonant adequat per fer-se obert.
«La violència de baixa intensitat accelerarà el desplaçament urbà de barris i poblacions senceres del nostre país»
En bona part això respon a un procés d’agrupament ètnic espontani a mida que comunitats foranes s’estableixen al país, però que es veu reforçat per la violència de baixa intensitat. Un moviment que Betz defineix com a “assortative movement”: les poblacions no cohabiten l’espai urbà com somniava el mite de la diversitat, sinó que el particionen en enclaus hostils, amb línies de front difuses però ben reals. Tanmateix, la gran majoria dels conflictes es desenvolupen a les àrees que no són sota control directe, mentre els bàndols es fan forts en bases segures o “fortaleses” urbanes.
Aquesta dinàmica genera una forma de neteja ètnica lenta, incremental i sovint negada discursivament. Des del començament del reemplaçament demogràfic, però especialment quan apareix la violència recurrent, es produeix un desplaçament poblacional sostingut: autòctons que abandonen barris percebuts com a insegurs i es repleguen cap a zones més homogènies; immigrants que s’agrupen entorn dels seus coètnics buscant protecció; escoles segregades de facto, amb currículums adaptats a cada comunitat; comerços, serveis i associacions orientats exclusivament a un grup; i institucions locals progressivament capturades en clau clientelar o sectària. En un cas extrem els moviments no serien només interns sinó que podrien generar un èxode de refugiats cap a l’estranger. Cal recordar que a diferència dels nouvinguts els catalans no tenim cap altre país on anar, així que és lògic que la possibilitat de desplaçament demogràfic massiu ens preocupi més. La suposada barreja multicultural col·lapsarà en una pilarització social organitzada a partir de contra-comunitats ètniques.
Aquest desgast continu converteix el país en un mosaic de zones grises: ni de pau, ni de guerra oberta, sinó d’un feudalisme urbà consolidat. Ja avui, en molts municipis, hi ha barris amb autoritats paral·leles on hi governen imams, caps de clan, narcos o intermediaris d’associacions comunitàries que gestionen l’accés als ajuts. Les dades d’ocupació il·legal, de delinqüència violenta, d’abandonament escolar i d’economia submergida formen un mapa que qualsevol Mosso coneix: hi ha llocs on la policia hi ha d’entrar negociant, hi ha blocs on ningú no hi viu sense permís oficiós dels que realment manen. Això, en llenguatge politològic, s’anomena pèrdua de monopoli de la violència legítima per part de les institucions estatals.
Sobre aquesta base de fractura i vulnerabilitat, la guerra de baixa intensitat que descriu Betz té un camp de joc privilegiat: les infraestructures. Des del seu punt de vista, pipelines, xarxes elèctriques, transports massius i telecomunicacions són objectius “òptims”: poc protegits, crítics per al funcionament social i altament vulnerables a sabotatges relativament barats. No cal dinamitar una central: n’hi ha prou amb interrompre amb certa freqüència la continuïtat del servei. En el cas català, Rodalies és gairebé un mem nacional, però en un escenari de conflicte es converteix en una artèria estratègica vulnerabilíssima: tallar-la de forma recurrent és trencar el ritme de vida de milions de persones i erosionar la poca legitimitat que li queda al règim. El mateix passa amb subestacions elèctriques, repetidors, centres logístics: qualsevol actor mínimament organitzat pot convertir-los en palanques de pressió, i l’Estat, desbordat, tendeix a respondre tancant-se encara més en si mateix i renunciant a controlar el conjunt del territori.
El repartiment de zones d’influència i control en parcial connivència amb les autoritats civils podria tendir a solidificar àrees amb predominància d’una ètnia en un escenari efectiu de “sobirania compartida” o “negociada” amb l’estat. En un procés possiblement prolongat en el temps i marcat per conflictes interètnics, vendettas personals, establiment d’economies paral·leles i altres processos d’estructuració comunitària, és possible que els enclaus ètnics se solidifiquin a indrets concrets de Catalunya, netejant ètnicament grups rivals i imposant un ordre propi.
A la pràctica, els catalans porten dècades fugint al rerepaís o mantenint una relació ambivalent amb Barcelona degut a la pressió demogràfica creixent de grups amb qui no és agradable conviure-hi. La segregació territorial i urbana ja és un fenomen actiu a Catalunya, desenvolupat al marge de la identificació ideològica o partidista de cadascú. Els immigracionistes més abrandats no porten els seus fills a la piconadora de capital humà que són les escoles d’alta complexitat, amb elevada concentració de poblacions no europees. Potser precisament per això poden permetre’s el luxe de ser immigracionistes. Tot i que els bàrbars no trigaran gaire a picar també a la seva porta: ja podem veure la desorientació dels progressistes qui, creient-se protegits per l’establishment, se sorprenen quan hom instal·la un centre de MENAs o refugiats al costat de casa seva. El virtue signalling moral immigracionista topa amb una realitat on ningú creu realment en la diversitat: és una bastida moral de cartró-pedra que amb prou feines aguanta les contradiccions inoculades pel reemplaçament demogràfic i que no trigarà gaire a veure’s desbordada.
Inicialment, la resposta a aquests fenomens és fragmentària i aparentment apolítica: plataformes veïnals contra la degradació dels barris, xarxes informals d’avís i autoprotecció, grups de missatgeria per compartir incidents absents del relat mediàtic, associacions per “recuperar l’espai públic”, oposició local a centres de MENAs. Però, com observa Betz en el cas britànic —Raise the Flag, Blade Runners, patrulles veïnals espontànies— aquest estadi prepolític és en realitat el viver orgànic de formes d’acció més contundents. El que avui adopta la forma de protesta cívica o activisme local pot esdevenir ràpidament resistència organitzada si els canals de representació institucional insisteixen a excloure’ls de les posicions acceptables pel règim, i a no moderar els extrems de les polítiques de reemplaçament demogràfic.
A mesura que el conflicte madura, la revolta nativista s’expandeix i es radicalitza per l’experiència acumulada d’impotències. Cada agressió sense conseqüències, cada ocupació tolerada, cada episodi d’inseguretat resolt mitjançant “mediació comunitària”, erosiona el llindar psicològic que separa la protesta de la confrontació directa. Els incentius canvien ràpidament: el boicot econòmic, l’assetjament polític a càrrecs públics, el sabotatge o accions d’assenyalament o la pressió directa sobre intermediaris poden passar a ser percebuts com a formes legítimes d’autodefensa col·lectiva. I, inevitablement, apareixen actors més militants per ocupar els buits que deixa l’estat: grups de desokupació o de vigilància veïnal acaben assumint funcions de control territorial, disciplina social i confrontació política equivalents i oposades a les que les contra-comunitats estableixen pel seu propi compte.
En un entorn així, el paper del terrorisme i dels assassinats polítics passa a ser determinant. No cal que hi hagi un gran atemptat cada any; n’hi ha prou amb una seqüència sostinguda d’atemptats de baixa escala, amenaces creïbles i agressions selectives a figures visibles perquè el càlcul de costos-beneficis per a qualsevol veu crítica canviï. Betz insisteix que la guerra civil moderna no consisteix en matances indiscriminades, sinó en violència selectiva contra objectius que tenen un valor informatiu o estratègic: periodistes que trenquen el tabú, jutges que s’atreveixen a dictar sentències contracorrent, polítics significats amb alguna causa incòmoda…
Aquí el problema de fons és el que Nassim Taleb anomena la tirania de la minoria intolerant: si un 2% de la població està disposada a matar per imposar el seu codi moral, i el 98% no està disposat a arriscar la pell per defensar una abstracció com la “llibertat d’expressió”, “salvar Catalunya” o els “valors europeus”, el resultat és previsible i implica anar cedint terreny i acomodant la minoria intolerant com a límit estructurador del règim. Això pot comportar una islamització silenciosa de sectors de la cultura: editorials que s’autocensuren, professors que deixen de parlar de segons quins temes, mitjans que eviten publicar certes vinyetes, mentre les oportunitats són plenes per relacionar l’Islam amb valors progressistes positius com la llibertat de la dona, la protecció del medi ambient, o la compassió amb els pobres.
Els atemptats no només maten persones, maten perímetres sencers del debat públic. L’esquerra liberal, que durant dècades ha advocat per la immigració massiva i per l’aliança amb causes islàmiques en nom de l’antiracisme, es trobarà llavors davant d’un dilema brutal: val la pena la possibilitat de “derrotar el patriarcat blanc” si el resultat és acabar penjat d’un fanal per una milícia teocràtica? Fins a quin punt estan disposats a assumir que la seva fantasia de justícia social pot acabar en una distopia tercermundista on no es compleix ni una sola de les seves promeses d’igualtat, drets LGTBI o emancipació femenina?
Aquesta guerra civil, a més, tindrà una dimensió clarament paneuropea. Betz recorda que un dels factors més potents per predir l’esclat de conflictes interns és la presència de guerres civils en països veïns: els conflictes es contagien per imitació, per fluxos de refugiats, per circulació de milícies i d’armament, però també perquè redefineixen el que és políticament possible. Si Irlanda, França o Suècia entren en dinàmiques obertes de violència interètnica, la probabilitat que això s’estengui a Catalunya és molt alta. No només per proximitat geogràfica, sinó perquè compartim exactament els mateixos ingredients: diàspores polititzades, comunitats religioses organitzades transnacionalment i una classe política europea que, en el fons, comparteix el mateix marc ideològic globalista. Quan una ciutat francesa crema per Palestina o per una disputa interna turca, tremola tota Europa.
A més a més, Catalunya, com a zona més tensionada de l’Estat, pot ser la porta d’entrada de conflictes que superin la capacitat d’actuació dels catalans i ens subordinin a la capacitat d’intervenció de l’Estat, per exemple en forma d’un major desplegament de forces de seguretat espanyoles a Catalunya. Lluny de ser una raó per evitar mirar fit a fit el conflicte, suposa un estimulant per assegurar un control del país que ens faci més autònoms respecte dinàmiques europees o espanyoles permetent-nos establir un ordre i marc civil propi.
El que emergeix d’aquest panorama no és un futur inevitable, però sí un camí versemblant: la combinació de revolta nativista, conflicte interètnic i repressió managerial, sobre un teixit d’infraestructures fràgils i institucions desacreditades, converteix Catalunya en un candidat gairebé perfecte a convertir-se en un dels primers focus d’una guerra civil europea de baixa intensitat. Una guerra sense declaració formal, sense front estabilitzat, però amb morts, exiliats, talls de llum i feus urbans. El repte és trobar sortides polítiques abans que aquesta anatomia del desastre es converteixi en la nostra rutina quotidiana.
3. Fortalesa o dissolució: preparar Catalunya per sobreviure al desordre civil europeu
💡 Idees clau
Catalunya s’atansa a un punt de no-retorn polític degut a la inèrcia demogràfica i institucional que ja no és modulable amb poder tou.
S’obre una fase llarga d’inestabilitat: el desenllaç el decidirà qui arribi millor preparat a moments crítics i tingui capacitat i determinació d’imposar ordre.
Cal passar de la política simbòlica a una estratègia de reconstrucció nacional orientada a construir capacitat executiva real en un escenari de conflicte civil.
El diagnòstic de la situació apunta a una conclusió incòmoda: en les coordenades institucionals actuals, és poc versemblant “evitar” el conflicte mitjançant simples ajustos de política pública. Estem en un estadi prou avançat per necessitar un cop de timó important per revertir algunes tendències engegades fa dècades i que ens dirigeixen al precipici: la combinació de reemplaçament demogràfic, fragmentació urbana i captura ideològica de l’Estat fa que la guerra civil freda descrita per Betz tendeixi a aprofundir-se amb el temps, no a resoldre’s, encara que s’hi superposin reformes parcials o viratges retòrics de líders oportunistes.
Economistes crítics amb la immigració en la constel·lació socialdemòcrata catalana, com Miquel Puig respecte a ERC, Bernat Mallén respecte a Junts, o Noel Huguet respecte a la CUP, han començat a advertir els perills de preservar el model migratori actual, promotor d’un ecosistema assistencial pels nouvinguts que incentiva la dependència i empitjora les condicions de vida. Però si bé les alarmes estan començant a sonar fins i tot a les seus dels partits catalans que més suport han donat a les polítiques de substitució demogràfica, arriben tard: la inèrcia demogràfica és massa forta i els seus resultats són imparables per ser capgirats únicament amb eines de política social progressista sobre el mercat laboral o de l’habitatge. El moment era fa 20 anys —si fa no fa el temps que porten fent-se les polítiques d’integració fracassades—; modular ara les polítiques socials per desincentivar la immigració no alterarà per si sola les dinàmiques estructurals de fons.
«Catalunya entrarà les properes dècades en una fase prolongada d’inestabilitat»
Més que confiar en un retorn improbable a la normalitat liberal després d’un període turbulent, cal assumir que entrem en una fase prolongada d’inestabilitat on el resultat dependrà de qui arribi en millor posició als moments crítics i tingui la determinació d’actuar resoludament: amb quins instruments de poder, quina cohesió interna i quina capacitat d’imposar un nou ordre quan el vell col·lapsi.
La prioritat des d’una perspectiva catalana és reforçar-se per dècades d’agitació, preparar-se per mitigar danys, enfortir-se per surar en la confusió i preparar una reconstrucció nacional que pugui superar les contradiccions que el conflicte interètnic i la revolta nativista imposarà a l’arquitectura del règim managerial. Això exigeix una estratègia a quatre nivells interdependents:
Institucional, per dotar-se d’un nucli executiu capaç de governar en crisi i escapar al bloqueig de la maquinària autonòmica i estatal;
Coercitiu, per assegurar una esfera de força física alineada amb la defensa de l’ordre públic i dels interessos de seguretat i prosperitat dels catalans;
Polític, reordenant els blocs més enllà del marc processista i articulant un front sobiranista d’ordre que incorpori sectors socials avui dispersos;
Identitari, activant el capital nacional català —llengua, memòria, història— com a marc de lleialtat operativa en un entorn de clivella locals vs forans.
El que segueix és esbós de coordenades estratègiques per a qualsevol projecte que vulgui que Catalunya surti del col·lapse com a subjecte sobirà, i no com a peça residual d’un imperi multicultural en descomposició.
Si el conflicte és estructural, la resposta institucional també ho ha de ser. El que indiquen tant la teoria clàssica de la crisi d’Estat —de Mosca a Burnham— com els estudis contemporanis sobre fallida institucional és que, en etapes de conflicte civil latent, els sistemes polítics que sobreviuen no ho fan per la qualitat normativa de les seves lleis, sinó per la capacitat executiva real que conserven. Un executiu excepcional, temporal però concentrador de poder, amb marge efectiu per reordenar prioritats, imposar disciplina administrativa i reconstruir un sentit de sobirania pot ser una peça clau de tota restauració nacional catalana.
La funció essencial d’un executiu de salvació nacional podria ser restituir el principi democràtic d’identificació nacional entre un poble i els seus governants, avui desvirtuat per un entramat de lawfare, duplicació institucional i autonomia administrativa utilitzada com a mur de contenció contra qualsevol impuls de canvi real. No és casualitat que, com mostra el cas americà, ni tan sols la presidència de Trump —amb control del Congrés i ascendència sobre el Tribunal Suprem— hagi estat capaç de contrarrestar en gran mesura el poder de les agències, universitats, mitjans o la judicatura progressista: en règims managerialitzats, el vot popular és només una de les capes del poder, i sovint no la més decisiva de totes elles.
La mutació d’institucions multilaterals com la Unió Europea ha incentivat un projecte globalista superador dels estats-nació que ha trobat el seu ariet en el reemplaçament poblacional a gran escala: el resultat és una nova forma de despotisme burocràtic que imposa un sistema imperial de castes racials sobre les poblacions ancestrals d’Europa.
Un executiu català amb prou capacitat de maniobra hauria d’afrontar tres missions fonamentals. Primer, unificar direcció estratègica en àmbits que avui estan dispersos o capturats: seguretat pública, control migratori, gestió d’infraestructures crítiques, reforma de serveis socials i supervisió de l’administració local. La fragmentació actual —on cada departament, consell comarcal o consorci actua com un feu— és incompatible amb qualsevol política de supervivència col·lectiva. Segon, trencar els nòdus clientelars que han convertit parts de l’administració en extensions d’arquitectures ideològiques dedicades més a reproduir dependències que a governar. La lluita contra l’“odi”, la cooperació internacional, o la xarxa assistencial són avui vectors de poder, no instruments neutrals, i qualsevol reconstrucció sobirana haurà de restituir-los al servei del país. Tercer, redissenyar el marc migratori sobre la base de criteris que cap règim europeu vol admetre però que Eric Kaufmann a Whiteshift apunta com a imprescindibles: consentiment de la població receptora, capacitat d’absorció real i lleialtat demostrable. Sense això, no hi ha comunitat política, només administració imperial de masses.
Tanmateix, cap arquitectura executiva funciona en el buit. La teoria clàssica del poder indica que qualsevol projecte transformador necessita lideratge, elits i masses —la tríada orgànica que permet convertir autoritat formal en poder efectiu. Disposar només de masses mobilitzables —com ha passat al sobiranisme 2012–2017— porta a una mobilització emocional sense capacitat d’imposar resultats. Disposar només de quadres —com a l’ecosistema processista institucionalitzat— porta a una tecnocràcia extractivista però políticament impotent. Però el més difícil de generar és el primer element: un lideratge carismàtic, capaç de sintetitzar diagnòstic, voluntat i direcció. Aquest component és el que distingeix les comunitats que aconsegueixen convertir la crisi en oportunitat de les que s’enfonsen en la degradació. L’emergència de figures polítiques providencials pot ajudar a aclarir el camí a prendre.
Una estratègia sobiranista realista haurà d’abandonar la litúrgia autoreferencial de referèndums o actes democràtics màgics per adoptar la lògica descarnada del poder fred, deixar enrere l’“antifeixisme i el tercermundisme ritual que identifica els catalans amb totes les minories oprimides del món per blanquejar el règim multicultural i protegir les contra-comunitats; i construir un bloc català autòcton ampli, transversal, cohesiu i determinat a defensar un ordre català al segle XXI. Una Catalunya que, en un context europeu de degradació accelerada, pugui oferir ordre, governabilitat i continuïtat civilitzadora.
«La identitat ancestral que connecta els catalans amb la seva terra d’un mil·leni ençà és un actiu estratègic pel país»
Catalunya es troba en una finestra d’oportunitat estreta però real: en un mapa social fragmentat, on encara cap actor alternatiu pot assolir l’hegemonia girant l’esquena al país, i en què la població autòctona encara conserva un capital econòmic —propietat, empresa, talent— i simbòlic —llengua, memòria històrica, identitat operativa— significatiu. Aquest avantatge no existeix necessàriament en altres països europeus també fracturats demogràficament, però on la identitat nacional ha col·lapsat de manera més acusada en el marc identitari post-nacional. En aquest sentit, un nacionalisme sense estat com el català pot estar millor preparat que aquells, com l’espanyol o el francès, acostumats a derivar el seu poder simbòlic de la capacitat estatal, que ara en molts casos veuran girar-se contra els seus interessos.
Per això, cal preguntar-se quin tipus de poder executiu necessita una societat que vol evitar la dissolució. La resposta dependrà de la capacitat d’articular un executiu, una classe política i una base social que puguin actuar coordinadament en un entorn hostil, evitant que els termes de la confrontacció —i de la reconstrucció— vinguin dictats per altres: Brussel·les, Madrid, les contracomunitats ètniques o les xarxes clientelars que gestionen la decadència. La qüestió no és tant si el conflicte es pot evitar, sinó si Catalunya estarà preparada per governar l’endemà.
Cap projecte de reconstrucció sobirana pot prosperar si no afronta el nucli de qualsevol ordre polític: el control efectiu de la força. Quan el monopoli de l’autoritat estatal s’esquerda, el camp queda obert a actors alternatius que poden operar amb més rapidesa i cohesió, però també brutalitat. Un risc central per Catalunya seria que els Mossos d’Esquadra, policies locals, mediadors comunitaris i agents d’immigració reproduïssin el patró woke–managerial observat al Regne Unit, on la funció policial s’ha subordinat a la gestió simbòlica del multiculturalisme. El model britànic s’ha convertit en un cas d’estudi internacional de hyper-policing of dissenters i under-policing of violence: persecució quirúrgica de jubilats que pengen banderes o d’usuaris crítics a les xarxes, i extrema prudència davant manifestacions islamistes que glorifiquen la jihad, intimiden professors o controlen barris sencers. És la lògica del règim multicultural en crisi: usar la força pública per protegir una arquitectura ideològica encara que sigui en contra de la població que l’ha de sostenir.
Si bé als enclaus ètnics és possible que hi predominin candidats de lleialtat estrictament comunitària (Marroquins, Pakistanesos, Hispànics, etc.), l’interés comú de redistribuir capital polític, social i econòmic de la població autòctona cap als nouvinguts promourà l’assaig de diferents versions de l’islamogauxisme racial, basades en mobilitzar el ressentiment èntic per exigir un estàtus clientelar especial per les seves comunitats i redistribucions massives de recursos cap als seus grups.
Un assistencialisme a gran escala a les poblacions racialitzades importades que les finances públiques tensionades de les properes dècades no podran pagar, i que exigirà una pressió confiscatòria creixent sobre les propietats i la productivitat dels autòctons. En un escenari extrem, plana l’escenari de despossessió i desplaçament poblacional absolut de Rhodèsia/Zimbabwe. La possibilitat d’una Catalunya hegemonitzada demogràficament i políticament per africans hauria de fer esgarrifances fins al més ingenu dels nostres lectors.
Donant cobertura política a fenòmens com les màfies d’ocupacions —quasi sempre estructurades ètnicament— aquests grups radicals cerquen posicionar-se com la plataforma política comuna dels desarrelats amb interès comú de parasitar el màxim possible d’una propietat catalana que en cap cas han contribuït a crear.
Si aquesta deriva cristal·litza a Catalunya, la majoria autòctona seguirà trobant-se més i més desprotegida institucionalment. Això obligarà a repensar radicalment la relació entre població i forces de seguretat, en un fenomen que afectarà els catalans però també altres comunitats amb residència a Catalunya, com molts espanyols, que podria generar obertures també per un tancament autoritari espanyol de la situació.
«Cal un ethos de defensa del país dins dels cossos de seguretat»
En aquest escenari, qualsevol estratègia ha de començar per assumir que no només importa la cadena de comandament formal sinó la lleialtat real de les forces de seguretat. L’experiència comparada de conflictes interns —Balcans, Líban, Iraq, Irlanda del Nord— demostra que policies i soldats en moments clau no actuen segons el BOE o el DOGC, sinó segons la seva identitat, el seu entorn i les seves comunitats. Ningú dispara contra els seus. Per això cal generar un ethos de defensa del país dins dels cossos de seguretat, identificar i protegir quadres afins, i impedir que programes DEI, formacions “antiracistes” o promocions controlades per l’esquerra institucional anulin la capacitat de la policia de protegir els ciutadans catalans. No es tracta de polititzar la policia, sinó d’evitar que continuï polititzada unilateralment per un règim que ha renunciat a garantir funcions bàsiques de seguretat i que pretén utilitzar-la per monitorar la dissidència.
En paral·lel, cal assumir que la policia —ja avui en alguns municipis— no pot garantir el monopoli de la força. Màfies d’ocupació, bandes juvenils ètniques, grups islamistes i empreses de seguretat operen en zones on els cossos oficials no entren o només hi accedeixen per fer mediació simbòlica. En aquest context, plataformes de desocupació, xarxes de defensa veïnal o estructures de seguretat privada poden adoptar rols ambivalents: depredadors en alguns casos, protectors en d’altres.
Una estratègia sobiranista intel·ligent no només hauria de mantenir una tolerància tàctica envers els actors protectors, sinó promoure activament formes comunitàries d’autoorganització marcial: cultura de defensa personal, arts de combat, programes de disciplina tàctica, familiarització amb protocols d’emergència i xarxes de vigilància local… No és tracta de jugar a fer el paramilitar, de frivolitzar amb l’activitat armada, o d’atraure l’atenció de la fiscalia antiterrorista; sinó d’assegurar que la població disposa d’un mínim de capital marcial que, en cas de degradació de l’ordre públic, pugui actuar com a primera línia de protecció i com a pedrera per integrar futurs cossos disciplinats i lleials d’acord amb les necessitats del país a cada moment.
Dins aquesta arquitectura de seguretat, el rerepaís català adquireix un valor estratègic fonamental. La metàfora de la “Catalunya fortalesa” no és retòrica: expressa una realitat geopolítica emergent. En un escenari on les metròpolis europees —Barcelona inclosa— puguin entrar en fases d’ingovernabilitat, els territoris de menor densitat, més cohesionats i amb major capital comunitari poden convertir-se en espais de logística, protecció i rearrelament.
En definitiva: qui té la força decideix. Sense una arquitectura de seguretat lleial, estructurada i amb capacitat coercitiva real, tota política nacional és fum. I sense un mínim d’ordre públic assegurat per cossos disposats a protegir la població autòctona, cap projecte institucional, identitari o econòmic pot prosperar.
«La legitimitat no neix del vot, sinó de la capacitat d’imposar-lo»
Les guerres civils contemporànies ens deixen una lliçó incontestable: la legitimitat no neix només del vot, sinó de la capacitat d’imposar-lo. La força sempre es reorganitza quan l’Estat declina; la pregunta és si ho farà a favor dels catalans o en contra seva.
La dificultat d’articular la fragmentació urbana i identitària amb un projecte unificat a escala nacional és el que fa que una coalició dels ressentits entre esquerra globalista, racialitzats, i musulmans sigui una articulació política previsible en el conflicte civil de les properes tres dècades. Una aliança no exempta de tensions internes, i on demogràficament tenen més futur els damnats de la terra que no les esquerres occidentals. Moltes persones decidiran articular els seus greuges en clau racial i els activistes més perspicaços recolliran al vol aquest potencial. L’Islam hi tindrà un lloc preferent, en la mesura que és l’única ideologia políticoreligiosa que ofereix una alternativa moderna a les institucions seculars liberals. La realitat orgànica de conflicte interètnic pel control de l’espai urbà i l’afirmació identitària de les contracomunitats anirà adquirint naturalment formes més pròpiament polítiques i organitzades que impactaran al rol de les institucions:
En una primera fase, els partits de l’establishment incorporen polítics tokenitzats de minories ètniques per lluir virtuositat i pescar vots de nacionalitzats.
En una segona fase, alguns polítics esdevenen més rellevants dins dels partits de l’establishment, aconsegueixen càrrecs clau i impulsar polítiques.
En una tercera fase, són prou forts a nivell local per capturar partits tradicionals o escindir-se’n, sobretot allà on superen el 30% del cens.
En una quarta fase s’organitzaran en moviments polítics nacionals amb capacitat de disputar el control del territori i les institucions.
Amb aquest teló de fons, el mapa polític català heretat del període 2012–2017 està esgotat i la clivella política central canvia. El conflicte ja no és una disputa econòmica entre esquerra-dreta, ni tan sols de lleialtat nacional entre catalanisme vs espanyolisme, sinó que es reestructuren entre la defensa de l’ordre i la continuïtat civilitzadora del país, i qui en capitalitza la dissolució en clau globalista. Això generarà les properes dècades alineaments impensables en el mapa polític del segle XX. La necessitat fa estranys companys de llit i no serà diferent a Catalunya.
Aquest realineament, ja visible arreu d’Europa, està adoptant formes sorprenents per tot el continent que arribaran tard o d’hora a Catalunya. A Irlanda del Nord, protestants i catòlics —dos pobles amb memòries de violència recíproca— avui comparteixen protestes contra hotels de migrants que desestabilitzen ambdues comunitats. La virulència del conflicte nacional entre catòlics i protestants revela
A Còrsega, els nacionalistes negocien repartiment de poder amb Marine Le Pen perquè l’RN no té estructura insular tot i ser la primera força a les presidencials. La lògica és clara: quan la fractura central passa a ser comunitària i civilitzacional, les coalicions es reconfiguren en funció de l’ordre, no del ritual ideològic.
Aquesta lògica aplica també als altres nivells de governança: una Catalunya que demostri capacitat d’ordenar el seu territori i gestionar la conflictivitat pot presentar-se com un node d’estabilitat en una Europa que tard o d’hora reconeixerà que el multiculturalisme ha fracassat.
Una Catalunya forta pot sobreviure en un continent feble; una Catalunya feble serà arrossegada per l’efecte dominó europeu. Això exigeix reconstruir institucions bàsiques de protecció —cossos de seguretat lleials, control de fronteres internes, infraestructura crítica descentralitzada— en un procés que serà llarg, però per al qual s’obriran oportunitats a mesura que altres estats europeus caiguin en espirals de desordre.
Aprofitar una eventual victòria de la dreta espanyola a Madrid per negociar-hi una pausa en la guerra cultural i construir una “fortalesa Catalunya” que defensi Occident des del nord-est peninsular no és fantasia: és realpolitik. Qualsevol govern central, davant el risc de desestabilització generalitzada, pot tolerar una major màniga ampla per oferir ordre i estabilitat. Des d’aquesta perspectiva, Catalunya podria jugar la carta de convertir-se en model pilot en seguretat, polítiques familiars, reindustrialització i governança energètica a canvi d’autonomia fiscal i normativa real.
Amb els castellans hi ha segles de conflicte i humiliació, però comparats amb la barbàrie islamista, ja no apareixen com l’enemic principal. No seria la primera vegada que lluitem plegats contra un tercer actor més perillós: 1212 (Navas de Tolosa) o 1812 (Napoleó) també formen part de la nostra història, tot i la preferència del relat oficial pels mites de 1640 i 1714. La proximitat cultural amb altres europeus —catòlics, grecoromans, germànics, o llatins— es fa molt més visible quan arriba gent amb un marc ètic i biològic completament diferent. Per això la capacitat de la llengua i cultura catalana de projectar poder pot reforçar el caràcter autoafirmatiu de la identitat autòctona, fins i tot per part de gent que no és de llinatge català. Amb els “altres espanyols” o amb nacions europees com la francesa hi podem tenir moltes diferències, fins i tot voler la separació política dels seus estats, però poden esdevenir un mal menor davant qui cerca desenvolupar projectes civilitzatoris incompatibles a les terres ancestrals dels catalans. Mirar d’exorcitzar això apel·lant als morts a l’armari del passat pot esdevenir cada cop més insostenible davant els reptes del present.
A diferència de les poblacions europees que habiten Catalunya, amb moltes de les noves poblacions el problema d’assimilació és estructural i no es resol principalment a través de l’idioma. Ho veiem a Malmö amb anuncis islamistes en suec, o a les banlieues franceses amb sermons salafistes en francès perfecte. La llengua s’aprèn; però el marc civilitzatori no es canvia per normativa. Això fa que, en un escenari de guerra civil freda, la línia de fractura passi per la defensa d’un ordre públic i d’una continuïtat històrica concreta —la catalana— més que per un cens ètnic que aclareixi la lleialtat real de cadascú. Hi haurà minories modèliques compatibles que poden encaixar en un bloc nativista català, si entenen que el que està en joc és l’ordre que els ha permès prosperar. El respecte absolut als seus interessos i propietats des de la perspectiva de priorització de l’interès nacional català és un punt de partida per establir un marc de relacions inter-comunitàries amb grups compatibles: sense renunciar a ser qui reparteix joc a Catalunya, però reconeixent els interessos econòmics de comunitats establertes industrioses.
Altres grups es fracturaran internament: algunes franges socialment ascendents de grups immigrats tindran incentius per apostar per un país governat per catalans que garanteixi estabilitat; els que depenen de paguetes i d’una burocràcia clientelar preferiran demagògia socialista finançada per qui ho pugui pagar.
La remigració dels grups d’immigrants més conflictius i inassimilables apareix aquí com un complement imprescindible a tota política de reconstrucció nacional. Aquesta podria incloure programes de deportació forçosa d’il·legals, delinqüents, i paràsits de serveis socials que no viuen del fruit del seu treball; però també incentius per aquells treballadors de baixa formació que difícilment podran ser mai contribuents nets, però que poden rebre un pessic per reconstruir la seva vida al seu país. Malgrat l’anatemització d’aquestes polítiques d’estrangeria d’allò més normals arreu del món i en la història dels estats europeus, suposen una resposta pragmàtica, moderada i proporcional als reptes de residualització del component autòcton a la seva pròpia terra, tot respectant la dignitat de tots els implicats. Respostes més radicals i expeditives no són gens descartables en un marc de conflicte civil virulent.
Una intuïció cada vegada més compartida en cercles de seguretat i geopolítica apunta que una Catalunya ordenada, amb control del seu territori i capacitat de contenció islamista, podria ser més útil a Madrid i Brussel·les que una Catalunya degradada, dissolta o en mans de màfies i enclavaments comunitaris hostils. Això no implica renunciar a objectius nacionals, sinó entendre que la prioritat absoluta és ordre, sobirania interna i supervivència demogràfica. Si sectors de la dreta espanyola poden acabar preferint un govern català fort, disciplinat i segur abans que un descontrol absolut no és una oportunitat que estiguem en condicions de desaprofitar—molt menys des de marcs pretesament irredempts però que han habilitat el domini absolut del país per part del PSOE. Cal, tanmateix, calibrar constantment el risc: l’anticatalanisme és el recurs de mobilització massiva més potent de l’Estat, com han demostrat un tou d’esdeveniments de l’última dècada.
Catalunya ja es mou sota aquesta dinàmica política superadora del procés. La tornada del vot dual —el fet que hi hagi proporcionalment més hispanodescendents votant opcions sobiranistes que catalans votant espanyolisme militant— demostra que els blocs no són completament estancs i que hi ha camp de joc polític més enllà del procés. Apart de solidificar els propis, convé dibuixar una frontera clara centrada en la posició de Catalunya en el futur: ordre vs dissolució, continuïtat vs reemplaçament, lleialtat al país vs inserció en xarxes clientelars alternatives. En aquest escenari, el catalanisme que vulgui assegurar la supervivència de la nació catalana i no només recrear-se en simbologia estèril haurà de jugar en el terreny de la realpolitik. Igual que altres regions europees sotmeses a pressió migratòria, Catalunya podria aspirar a esdevenir, estratègicament, una Fortalesa al sud d’Europa, resguardada en la mesura del possible dels possibles esclats polítics de la resta del continent, a partir d’un model d’ordre i convivència propi, sostingut sobre una voluntat fanàtica de superviviència dels catalans que estructuri el país en bases més sòlides que les afeblides democràcies post-nacionals de l’oest d’Europa.
Per la dreta espanyola amb la seva pròpia conjuntura això suposa haver d’escollir entre el reflex anticatalanista que l’unifica com a projecte nacional i la necessitat de sumar forces davant governs d’esquerres cada cop més extractius i amb desig de subversió. I la dreta catalana haurà d’acceptar que sense aliances incòmodes pot ser difícil trobar els equilibris necessaris. La història recent ens adverteix dels riscos d’aquesta política més enllà de la lleialtat nacional: després del Majestic va venir la majoria absoluta d’Aznar. Però també sabem que alguns dels majors avenços de poder propi —com el desplegament dels Mossos— s’han arrencat amb governs de dreta espanyola. En un escenari de guerra civil freda europea, on França i Itàlia seguiran sent governades per francesos i italians, Catalunya no es pot permetre el luxe de continuar jugant a les guerres simbòliques del 2017 mentre el país es desfà per la base. Els catalans haurien de poder arribar a acords amb tothom per defensar els seus interessos.
L’ascens de Sílvia Orriols i del nacional-populisme als municipis on el processisme més ha fracassat mostra que el país està entrant en una nova fase política superadora de la tensió identitària estèril caracteritzadora del procés. Els antics mapes electorals ja no serveixen: la clau política del moment no és “independència sí o no”, sinó ordre propi o dissolució. L’èxit d’Orriols revela que els barris autòctons s’han polititzat en clau de seguretat, no merament d’identificació identitària i sobirania simbòlica com durant el procés. El catalanisme cultural i integracionista s’ha demostrat més impotent per fer front als canvis que pateix el país: cal un catalanisme físic que asseguri els elements durs i tous de la seguretat i la prosperitat a Catalunya. A més a més, l’embat nativista representat per Aliança Catalana —a diferència d’iteracions anteriors amb lògica més cívica com el FNC— supera la dialèctica política entre catalans i espanyols del procés per una d’autòctons vs forans que sembla superposar-s’hi —com també ho fa en l’eix esquerra-dreta— però que altera considerablement els límits de la disputa política i en redefineix la política d’aliances.
«Un nacionalisme ètnic i autocentrat pot ser el pal de paller d’un programa d’ordre i seguretat»
Paradoxalment, un nacionalisme més ètnic i autocentrat pot ser més conduent a crear aliats a la causa dels catalans, en la mesura que esdevingui el pal de paller d’un programa d’ordre i seguretat que seria bo pels catalans però també per moltes de les altres comunitats que viuen a Catalunya. En canvi, la pretensió d’ampliar la base del catalanisme processista el condueix al proselitisme histriònic i moralitzant per sumar adeptes a una identitat nacional que no és, ni ells volen que sigui, la de la majoria de la població no-catalana de Catalunya. Deixar d’esquivar la realitat multicultural real de Catalunya pot ser una passa cap a la reconstrucció nacional que eviti els autoenganys —amb tonada d’orquestra del Titànic— de preservar la llengua o la identitat fent-les servir per educar els estrangers i suposadament integrar-los.
Que Vox adopti ara un català axarnegat per presentar-se com a partit dels locals; que sectors de la dreta espanyola comencin a verbalitzar preferència per alcaldies catalanes abans que de l’esquerra; o que part de la immigració europea, llatinoamericana o asiàtica s’inclini cap a opcions d’ordre, són símptomes inequívocs que la política catalana està entrant en una nova fase en què la lleialtat nacional és un factor estructurant políticament però no necessàriament l’únic ni el principal.
Tot i que hi ha qui voldrà ressucitar una Catalunya de catalufos i nyordos, pretenent seguir vivint de les tensions identitàries que aquesta oposició suscitava, malgrat la inoperativitat política patent d’aquesta estructura de mobilització. Els espanyols de Catalunya tenen raons poderoses per voler mantenir-se a un estat que diu correspondre’s amb la seva identitat nacional: si fos espanyol faria exactament el mateix i mai no em creuria els sopars de duro d’independències no-nacionalistes, en castellà i amb gelat per sopat. Però això no vol dir que molts d’ells no puguin actuar en lleialtat amb el país en les qüestions que no toquen la identificació política de l’estat amb la nació, cosa que en el llarg termini pot tenir un efecte reestructurador de les seves lleialtats polítiques. És impossible pretendre congelar el mapa emocional del període 2012–2017 en el país del 2025 i molt menys encara a la Catalunya de 2056: més pobra, insegura, fragmentada i amb noves dinàmiques demogràfiques. És potser només en la batalla per salvar Catalunya que es prestigiarà la catalanitat entre els propis i aquells amb identitats polítiques alienes.
El conflicte que s’albira no serà un esclat sobtat, sinó un procés llarg de realineaments polítics i proves de força intermitents en un marc estructural de degradació social i violència interètnica latent. No arribarà anunciat amb tambors, sinó amb petites ferides acumulades: barris perduts, institucions incapaces, serveis col·lapsats, lleialtats traïdes. La diferència entre les comunitats que sobreviuen i les que es dissolen no és la puresa moral del seu discurs, sinó la seva capacitat d’organitzar poder, imposar ordre i projectar continuïtat històrica quan el marc liberal falla.
Catalunya encara no ha perdut aquesta capacitat. Disposa d’un capital humà, econòmic i identitari important, que cal traslladar a institucions lleials, força efectiva i un projecte polític autocentrat capaç de governar les crisis profundes que vénen. La qüestió decisiva, doncs, no és si el conflicte pot evitar-se —probablement no—, sinó si els catalans hi arribaran com a subjecte polític organitzat o com a població administrada —i victimitzada— per d’altres. Entre la fortalesa i la dissolució no hi ha terme mig. El temps per decidir com de forta serà Catalunya ja ha començat a comptar.
Recull de premsa
Les Quatre Columnes – Viquipèdia (Autor Desconegut, 1919.
Article sobre el monument de Josep Puig i Cadafalch a Montjuïc (Barcelona), concebut com a símbol del catalanisme (les quatre barres), enderrocat durant la dictadura de Primo de Rivera i restituit dècades després; descriu el context històric, el procés d’enderroc i la reconstrucció moderna.
Remences – Viquipèdia (segle XV; Sentència 1486)
Defineix els pagesos de remença com a camperols sotmesos a servitud i “mals usos” dins la Catalunya feudal, i resumeix l’evolució del conflicte social i polític (pressió senyorial, organització remença, revoltes) fins a la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) com a punt de resolució parcial.
Soumission (roman) – Wikipédia (7 gener 2015)
Fitxa del roman d’anticipació política de Michel Houellebecq, situat en una França propera (2022) on un partit musulmà accedeix al poder; recull l’argument, els principals canvis socials/polítics narrats, i també l’impacte i recepció (polèmica, vendes i crítiques).
Arde Salt, la primera ‘banlieue’ española: el desalojo de Papa Diawara, el imán ‘okupa’ de 70 años y con 9 hijos desata el caos – El Español (13 març 2025)
Reportatge sobre els disturbis a Salt arran del desnonament i re-ocupació de l’habitatge de l’imam Papa Diawara, amb escalada de protestes i detencions; combina el relat dels fets amb dades locals (demografia, renda) i lectura política sobre immigració, ordre públic i gestió municipal.
Nueva mutilación al monumento de la sardana de Barcelona – La Vanguardia (11 oct. 2020; actualitzat 14 gen. 2021)
Notícia sobre un nou acte vandàlic al monument de la sardana a Montjuïc (figures amb les mans tallades), amb condemna institucional; contextualitza l’obra (Josep Cañas, 1966) i antecedents de danys i restauracions.
Bèlgica, l’amenaça del narcoestat – La Vanguardia (23 nov. 2025)
Crònica sobre l’augment de violència vinculada al narcotràfic i el risc d’infiltració criminal a institucions a Bèlgica, amb focus en tirotejos, intimidacions a jutges i el port d’Anvers com a node d’entrada; inclou xifres de confiscacions i testimonis.
Mataró agradece la labor de los Mossos cantando Els Segadors en la comisaría – La Vanguardia (3 oct. 2017)
Peça breu sobre una concentració a Mataró després de l’1-O en què centenars de persones acaben davant la comissaria dels Mossos d’Esquadra i els canten Els Segadors com a gest d’agraïment; descriu el to “espontani” de l’homenatge, la presència d’agents formant i el context de les protestes per la violència policial del referèndum.
Paliza brutal a un joven maniatado durante una nueva batalla campal entre okupas de Barcelona – OKDIARIO (6 oct. 2025)
Notícia de successos sobre una baralla multitudinària entre grups d’ocupants a l’espai de “La Escocesa” (Sant Martí, Barcelona), amb vídeos enregistrats per veïns i relat d’agressions greus (incloent una víctima lligada) i intervenció de Mossos i Guàrdia Urbana; reporta ferits i que no hi ha detinguts segons el text.
Fathers shot, daughters killed in bombings: Ghosts of the blood-soaked Troubles haunt Northern Ireland – Los Angeles Times (17 abr. 2023)
Crònica des de Belfast sobre el llegat persistent dels Troubles (murs de separació, memòria i trauma) malgrat l’Acord de Divendres Sant, amb testimonis de víctimes i referència al projecte “Silent Testimony”.
Geert Wilders takes aim at Gaza protest during Winter Wonders – BRUZZ (30 nov. 2025)
Article sobre la protesta pro-Palestina durant la inauguració del mercat de Nadal Winter Wonders a Brussel·les (Beursplein) i la reacció política posterior: Geert Wilders la qualifica d’“islamització”, s’hi sumen veus de la dreta belga (incloent crítiques i demandes) i es connecta amb la polèmica paral·lela per una instal·lació del pessebre, que alguns actors presenten com a símptoma d’una “culture war”.
Nivells mínims: els embassaments ja han perdut tota l’aigua de les pluges de maig i juny – ARA (18 ag. 2023)
Explica l’empitjorament de la sequera a Catalunya: les reserves de les conques internes baixen per sota del 25% (mínims des de 2008) i es detalla l’estat crític d’embassaments i capçaleres, amb dades de pluja i possibles factors com restriccions.
German Christmas markets face higher security costs – Deutsche Welle (3 des. 2025)
Reportatge sobre l’encariment de la seguretat als mercats de Nadal a Alemanya (barreres, bol·lards, plans d’emergència, presència policial) arran d’atacs previs, i el debat sobre qui n’assumeix el cost (ajuntaments vs organitzadors i venedors).
Holy Cross disputes: Documentary on vicious sectarian abuse of Catholic schoolchildren to air on Irish TV – The Irish Post (22 set. 2020)
Anuncia un documental sobre els “Holy Cross disputes” (2001) a Ardoyne (Belfast), quan nenes d’una escola catòlica van patir assetjament i atacs en el trajecte a escola en un context de tensió sectària post-Acord de Divendres Sant, incloent un episodi amb bomba contra la policia que les escortava.
The Media Led the Great Racial Awakening – Tablet Magazine (5 ag. 2020)
Argumenta que l’augment sostingut (i anterior a Trump) de la cobertura mediàtica sobre “racisme” i l’adopció de terminologia i marcs vinculats a la “wokeness” (microaggressions, white privilege, systemic racism, etc.) van reconfigurar la percepció pública i van contribuir a una lectura més racialitzada de la realitat, amb anàlisi quantitativa d’ús de termes i correlacions amb canvis d’actitud (especialment entre white liberals/Democrats).
Terceres Jornades de Política Internacional i Defensa de Catalunya – Catalonia Global (22 nov. 2025)
Pàgina d’esdeveniment que anuncia unes jornades a Barcelona (Reial Cercle Artístic) organitzades pel Catalonia Global Institute i la Societat d’Estudis Militars, amb data/hora i enllaç d’inscripció.
Informe sobre l’estat dels serveis socials a Catalunya 2023 – Departament de Drets Socials i Inclusió (Generalitat de Catalunya) (1a ed. electrònica: gen. 2025)
Informe anual (art. 50 de la Llei 12/2007) que actualitza fins al 2023 el diagnòstic del context social i de les necessitats prioritàries (demografia, envelliment, migracions, pobresa i mercat de treball) i analitza l’acció del Sistema català de serveis socials (dispositius, cartera, atenció bàsica, dependència, infància, prestacions i finançament), amb dades d’Idescat, INE, Eurostat i departaments de la Generalitat.
Una estimación de la contribución de la población extranjera en España al crecimiento del PIB per cápita en el período 2022-2024 – Banco de España (Boletín Económico 2025/T2)
Article que estima, amb una descomposició “mecànica”, l’aportació directa de la població estrangera al creixement del PIB per càpita (mitjana anual 2,9% entre 2022–2024), situant-la entre 0,4 i 0,7 punts percentuals segons definició del col·lectiu (nacionalitat vs país de naixement), i atribuint el gruix del canal a la taxa d’ocupació, amb efecte demogràfic modest i contribució negativa via productivitat per hora.
Estadísticas delictivas – Ertzaintza / Segurtasun Saila (Gobierno Vasco) (Consulta Novembre 2025)
Pàgina institucional que centralitza descàrregues i quadres d’estadística delictiva (memòries anuals, dades trimestrals i sèries comparades) d’infraccions conegudes, detencions/investigacions i altres indicadors, amb desglossaments per tipologia i territori dins la C.A.E.
Mao Theory and Urban Insurgency – The Leavenworth Way of War (6 oct. 2008)
Entrada breu que presenta la teoria maoista de la guerra revolucionària “prolongada” en tres fases com a eina analítica per entendre estratègies d’insurgència urbana, destacant que les línies d’operació poden coexistir i que el procés pot durar anys o dècades.
Reflections on Homeland Insecurity: The Strategic Anatomy of Civil Wars to Come – Military Strategy Magazine (25 set. 2025)
Assaig de David Betz i M.L.R. Smith que argumenta que diverses democràcies occidentals acumulen pressions (crisi de legitimitat, fractures identitàries, xarxes digitals, migració i vulnerabilitat d’infraestructures) compatibles amb dinàmiques de conflicte intern, i proposa un marc “estratègic” per descriure com podria manifestar-se una civilitat degradada o violència de baixa intensitat.
The Most Intolerant Wins: The Dictatorship of the Small Minority – Nassim Nicholas Taleb (14 ag. 2016)
Taleb argumenta que una minoria “intransigent” pot imposar preferències a la majoria en sistemes complexos quan hi ha asimetria (la minoria no accepta l’opció alternativa, la majoria sí), amb exemples (kosher/halal, al·lèrgies, llengua franca) i una intuïció de “regla de la minoria” que escala per interaccions i costos.
Whiteshift – Erik Kaufmann (2018)
Interpreta l’ascens del populisme de dretes a Europa i als EUA (incloent Trump) com una reacció principalment a canvis etnodemogràfics derivats de la immigració, més que no pas a l’ansietat econòmica.
I am European and I am proud – Instagram (21 jul. 2025)
Post amb un extracte de discurs on Eva Vlaardingerbroek reivindica orgull per la història i cultura europea i afirma que “Europa” està amenaçada per una representació “falsa” del passat, present i futur, cridant a “desafiar” aquestes “mentides”.
Salvador Illa: “Les xarxes socials no poden ser un lloc sense llei” – Orgull (2 des. 2025)
Notícia sobre el primer conveni entre la Generalitat i el Govern d’Espanya per monitorar el discurs d’odi en línia amb participació d’OBERAXE, que preveu un sistema compartit de detecció i anàlisi (incloent català) i l’ús d’eines com ALERTODIO; Illa i la consellera Eva Menor emmarquen l’acord com a resposta institucional per prevenir, detectar i actuar davant continguts discriminatoris i preservar convivència i democràcia.
La radicalización exprés de cuatro familias. Tres amigos de la célula de Ripoll captaron a sus hermanos pequeños, catalizados por el imán Es Satty – El País (9 ag. 2018)
Article que descriu com la cèl·lula de Ripoll es va radicalitzar en aproximadament un any: tres joves (incloent Youssef Aalla, Younes Abouyaaqoub i Mohamed Hichamy) haurien captat germans petits i altres menors, amb el paper de l’imam Abdelbaki es Satty com a catalitzador, i detalla testimonis i indicis sobre preparació d’explosius a Alcanar i la improvisació dels atemptats del 17 d’agost.
The story of the 1976 photo used to depict the wrong Lebanon massacre – Le Monde (30 ag. 2022)
Columna que contextualitza una fotografia de Françoise Demulder (Beirut, gener 1976) que es va fer icònica i va ser reutilitzada/interpretada erròniament associant-la a una massacre posterior, i enllaça aquest cas amb la memòria mediàtica i l’exposició sobre fotògrafes de guerra.
Charlie Kirk Assassination: How it Happened – YouTube / The Telegraph (11 set. 2025)
El vídeo mostra imatges posteriors al tret que mata Charlie Kirk i destaca una figura que es mou per les teulades a uns 130 metres, en una posició amb línia de visió clara cap al lloc dels fets; el text remarca que els detalls encara són incerts però que alguns experts interpreten les imatges com indicis d’un atac planificat i calculat.
OCTUVRE (vídeo sobre DGAIA) – YouTube / OCTUVRE (18 de maig de 2025)
El vídeo sosté que l’esclat mediàtic pel cas d’una menor tutelada és usat per Govern i partits per “condemnar” i anunciar comissions mentre, alhora, minimitzen responsabilitats i haurien tapat irregularitats prèvies; el relat posa el focus en informes de la Sindicatura, votacions al Parlament i en el “tercer sector” com a estructura de subcontractació on s’haurien concentrat diners públics i opacitat.
El avance de la España segregada: así se empuja a los inmigrantes a los barrios más pobres — elDiario. es — (27 de novembre 2025).
Reportatge sobre com la segregació residencial i socioeconòmica s’intensifica en barris amb més concentració de població no europea, i com la crisi d’habitatge, la discriminació ètnico-racial, la vulnerabilitat de les persones nouvingudes i les xarxes de suport contribueixen a empènyer-les cap a zones més pobres.
Població amb privació material i social severa — Idescat — (2025-05-05).
Taula/indicador harmonitzat de l’Idescat (font Catalunya: Enquesta de condicions de vida; comparatives amb Espanya i UE via Eurostat) que quantifica en valors absoluts i percentatges la població en privació material i social severa, desglossada per sexe i any, útil per contextualitzar precarietat i exclusió més enllà del risc de pobresa monetari.
Cohesió social i demografia — Institut d’Estudis Catalans (IEC) — 2020-11-26.
Informe acadèmic (Andreu Domingo, amb col·laboracions) que connecta reproducció demogràfica, estratificació socioeconòmica i dimensió territorial, incloent apartats explícits sobre diversitat poblacional i segregació residencial (i qüestions com el “white flight”), per analitzar com migracions i estructura social poden afectar la cohesió.
Migracions - Catalunya en dades — Verificat — 2024-04-10.
Recurs de dades verificades orientat a debatre migracions a Catalunya amb sèries i xifres contextuals (per exemple, evolució de població estrangera i percepció pública), dissenyat per contrarestar narratius falsos i aportar marc empíric per a discussions sobre immigració i discursos d’odi.
El mito y el espejismo de Prats de Molló – Jordi Amat / Política & Prosa (02/03/2022)
Article crític amb la mitificació de l’aixecament de Prats de Molló (1926), que el presenta menys com una gesta insurreccional efectiva i més com un episodi simbòlic amb utilitat propagandística. El text analitza les limitacions materials, militars i internacionals de l’operació, i qüestiona la tendència del catalanisme a confondre gestos èpics amb capacitat real de poder.
Book review: The Age of the Strongman – New Humanist (22/02/2023)
Ressenya del llibre The Age of the Strongman, que examina el retorn global de lideratges forts com a resposta a la crisi de legitimitat liberal, la fragmentació social i la percepció de desordre. Tot i mantenir una mirada crítica, el text reconeix que aquests lideratges emergeixen sovint com a reacció funcional a dèficits reals de governabilitat.
De dónde viene y qué piensa Sílvia Orriols – La Marea (09/05/2024)
Perfil polític de Sílvia Orriols que reconstrueix el seu recorregut, el seu discurs i les arrels ideològiques d’Aliança Catalana. L’article subratlla el seu gir cap a un nacionalisme explícitament identitari i securitari, i l’emmarca com a símptoma d’un malestar social que el processisme i l’esquerra institucional no han sabut canalitzar.
Celebració històrica de la Mare de Déu de Montserrat en el marc del Mil·lenari – Catalunya Cristiana (27/05/2025)
Crònica de la celebració litúrgica i institucional del Mil·lenari de Montserrat, posant l’accent en el seu valor espiritual, històric i nacional per a Catalunya. El text destaca Montserrat com a símbol de continuïtat cultural, resistència i identitat col·lectiva al llarg dels segles.
L’imponent castell de Requesens, un gegant a l’ombra – Diari de Girona (03/02/2025)
Reportatge patrimonial sobre el castell de Requesens, presentat com a símbol de fortalesa, control territorial i memòria històrica al nord-est de Catalunya. L’article combina descripció arquitectònica amb lectura simbòlica del paper defensiu del rerepaís en la història catalana.
Srebrenica, 30 years on: remembrance and the search for the missing continues – ICRC (11/07/2025)
Article commemoratiu del 30è aniversari del genocidi de Srebrenica, centrat en la memòria de les víctimes i la recerca continuada de persones desaparegudes. El text recorda les conseqüències humanes de la guerra civil i la importància de mecanismes de prevenció davant la violència intercomunitària.
Protesters carrying tricolours and union flags stand side by side at anti-immigration protests – The Irish News (04/08/2024)
Crònica sobre protestes antiimmigració a Irlanda del Nord on unionistes i nacionalistes irlandesos manifesten conjuntament. El cas il·lustra com la pressió migratòria pot reconfigurar aliances polítiques tradicionals en clau d’ordre i seguretat comunitària.
Woke 2.0 – Celina 101 / Substack (08/11/2025)
Assaig que analitza l’evolució del discurs woke cap a formes més institucionals, tecnocràtiques i coercitives. El text argumenta que el woke ja no és només una cultura activista, sinó una infraestructura de poder integrada en administracions, empreses i regulació.
El model econòmic nacionalista – Bernat Mallén i Guim Gonter / Esperit (22/12/2024)
Article que defensa la necessitat d’un model econòmic nacional autocentrat, orientat a la sobirania productiva, la protecció del capital propi i la cohesió social. Planteja l’economia com a infraestructura clau de la supervivència nacional.
“Fan les feines que no volem” o com hem acceptat les castes – Noel Huguet / Nexe Nacional (14/12/2025)
Analitza críticament la frase, sostenint que legitima sense voler estructures socials jeràrquiques i castes laborals. L’article discuteix com aquest argument s’utilitza tant per part de polítics d’esquerra com de dreta i defensa una lectura que reconegui les implicacions social i nacional de la immigració dins el marc polític català.